1/9: És la corrupció un motiu per quedar-se a Espanya?

VICENÇ VILLATORO31/08/2015 20:00

Segueix-me

Davant d’unes eleccions que alguns considerem plebiscitàries, cada tema de campanya planteja una pregunta: ¿això és un argument que afavoreix el sí o el no a la independència? El tema de la corrupció és i ha estat recurrent. Els casos de corrupció, hipotètics o no, han entrat abruptament en el paisatge de la campanya. Aquests casos hipotètics, ¿esdevenen un al·licient per voler-se quedar a Espanya i un argument per votarno a la independència? Diria que no. Potser ho esdevindrien —en cas que es demostressin— si contrastessin amb una Espanya exemplar pel que fa a les actituds i mesures respecte a la corrupció i amb uns partits espanyols impol·luts en aquest terreny. O si es veiés claríssim que hi ha un diferencial, qualitatiu i quantitatiu, entre la corrupció a Catalunya i a la resta de l’Estat. Però, sobretot, hi ha una raó per la qual aquests presumptes casos no puntuen contra la independència: aquests casos, si han existit, s’han produït dins del marc espanyol, dins de l’ statu quo que l’unionisme pretén mantenir. Per tant, si puntuen contra alguna cosa, és contra el marc on s’haurien produït. No contra la independència, perquè no n’hi havia. Difícilment, doncs, se li pot donar la culpa.

Interior col·loca el fill de Tejero al Consell de la Guàrdia Civil

Antonio Tejero Díez va ser destituït l'any passat per commemorar amb una paella el 23-F

Redacció

El coronel de la Guàrdia Civil, Antonio Tejero Díez, –fill del colpista Antonio Tejero– ha estat designat com a representant de la direcció del cos en el Consell de la Guàrdia Civil. Tejero Díez, que va ser destituït al març de l'any passat per commemorar amb una paella el 23 F a la seva caserna, segons el diario.es.

La trobada ha tingut lloc a la seu de la Direcció general al carrer de Guzmán el Bueno de Madrid. Aquest consell és l'òrgan encarregat de "millorar les condicions professionals i el funcionament de l'Institut", segons estableix la seva norma reguladora. Alguns vocals de l'Associació Unificada de Guàrdies Civils (AUGC) han decidit no participar en l'assemblea perquè "és una provocació perquè vam ser els que denunciem el de la famosa paella".

Fonts de l'Institut han explicat que el coronel "ha acudit a aquesta reunó preparatòria en representació de la seva sotsdirecció però no és un membre permanent". El mateix portaveu ha afegit que "he estat nomenat per a aquesta ocasió però no és una destinació fixa, ja que hi han anat diferents representants de seccions i li ha tocat a ell".

Degeneració democràtica a Espanya

"La reforma exprés del Tribunal Constitucional que pretén el PP és convertir-lo en una mena de Tribunal d'Ordre Públic (TOP) contra el procés sobiranista"

Lluís Bou

Espanya pateix una alarmant degeneració democràtica. Aquesta setmana de retorn de vacances està sent dramàtica. A la confusió entre el poder polític i el judicial ja habitual en totes les campanyes electorals, s'hi ha sumat la intenció del PP de fer una reforma exprés del Tribunal Constitucional per convertir-lo en una mena de Tribunal d'Ordre Públic (TOP) contra el procés sobiranista.

La previsible reforma del TC és un atac frontal a la democràcia, impropi d'un Estat de la UE. La denominada llei anti-Mas és una reforma 'ad hominem', amb un destinarari personalitzat, una absoluta aberració jurídica com sap qualsevol jurista. No sé pas en què estan pensant els advocats de l'Estat espanyols.

Però a més la llei anti-Mas és un intent barroer de transformar el Constitucional, que en teoria és un àrbitre, en un organisme jurídic que posi sancions i multes. El govern espanyol d'aquesta manera podrà actuar amb més impunitat contra el procés sobiranista, perquè el TC, com tothom sap, és un tribunal especialment polititzat. De valorar lleis, ara passarà a dictaminar penalitzacions, fent un pas més cap a la dissolució de l'autonomia del poder judicial.

El retrocés democràtic que viu Espanya no té comparació en cap altre país europeu, i sembla que cap dels grans partits de Madrid es vegi amb prou esma com per frenar-ho. L'Estat espanyol posa de manifest que no només no és capaç de regenerar-se, sinó que cada dia fa una passa enrere cap a les tenebres. La deriva comença a ser claustrofòbica.

L'executiu espanyol està espantat perquè veu que està a punt de perdre la partida que ha forçat amb Catalunya i, en comptes de reaccionar de forma democràtica com van fer els anglesos amb Escòcia, s'està enrocant en el seu passat més obscur. Cap partit català hauria de ser còmplice d'aquesta degeneració política, tots n'haurien de fugir, ni que fos per defensar la democràcia.

Hermenéutica de una chapuza.

Por fin una portada de El País que no imita el tebeo de Marhuenda, sino que informa y con enfoque crítico. Luego lo estropea con un lamentable editorial en el que considera un grave error lo que no es más que un atropello, una cacicada y una ilegalidad. Pero, cuando menos, la portada explica bien lo que quiere hacer el gobierno: poner todos los poderes del Estado a sus órdenes y dictar una ley para perseguir a un ciudadano. Algo contrario a todos los principios jurídicos del Estado de derecho. Por eso la vicepresidenta del gobierno mostró el cinismo que caracteriza a esta asociación de presuntos malhechores al afirmar que la reforma tiene carácter general, como diciendo que no está pensada como un acta de proscripción personal contra Mas. Pero no cuela: esa reforma (inconstitucional e ilegal) es lo más parecido que cabe hoy encontrar a un bill of attainder (norma penal contra un ciudadano concreto, en este caso, Artur Mas), expresamente prohibido en la Constitución de los Estados Unidos.


Por eso dice Artur Mas, a su vez, el ciudadano a pique de proscripción, que con la reforma el gobierno se carga el Estado de derecho. Corto se queda el hombre. Hace mucho tiempo que el PP y el presidente de los sobresueldos se han cargado el Estado de derecho. Solo que hayan gobernado mediante decretos-leyes ya identifica su estilo con el de la arbitrariedad más contraria a esa forma de Estado que se basa en el imperio de la ley. No del decreto-ley. Le viene bien a Mas saber con quién ha de habérselas porque, hasta hace poco tiempo, el PP y la derecha catalana se han venido apoyando y tapando las vergüenzas mutuamente. A lo mejor no le sirve de nada pero tome nota el presidente de que, cuando vayan por él, a su lado solo tendrá demócratas.

A mendigar apoyos internacionales en contra del nacionalismo ha salido Rajoy con la falta de dignidad que lo caracteriza. A sus abyectas peticiones ha respondido una reticente Merkel que hay que respetar los tratados de la Unión. De Perogrullo. Pero no ha dicho que una Cataluña independiente haya de salir de la UE. Y aunque lo hubiera dicho, ¿no es España una gran nación? ¿Desde cuándo van las grandes naciones pidiendo árnica? Y no es lo único. El mismo personaje de los sobresueldos planea reunirse con Cameron el viernes y presionarlo también para que se declare a favor de la unidad e integridad territorial de España. Hace falta ser ruin cuando se recuerda que Cameron es el primer ministro de un país que, dueño de Gibraltar, rompe esa unidad e integridad territorial españolas que a Palinuro le parecen una filfa, pero estos neofranquistas dicen tener el fondo de su corazón.

Pedro Sánchez acusa al PP de cortejar a la extrema derecha con esta reforma, lo cual es obvio. Pero esa no es toda la historia. Sí, se pretende dar carnaza a la chusma anticatalana que hay en el PP, empezando por su presidente cuando recogía firmas contra el Estatuto de 2006. Pero no solo eso. También se pretende proyectar una imagen de duros de película con las veleidades separatistas catalanas para ganar los votos de la España profunda y dejar al PSOE y a la izquierda en general en dique seco. La reforma, en efecto, es un atropello, un puñetazo encima de la mesa, como diría Albiol, cuyas dimensiones externas son inversamente proporcionales a las internas, para ganar las elecciones de diciembre. Pero, ¿qué propone el PSOE? ¿Una imprecisa reforma constitucional que el PP -cuyo voto es imprescindible para ello- ya ha rechazado expresamente? ¿Qué, si no? Y ahí está el problema, en que el PSOE no propone nada con consistencia mínima, ni una idea. Cero. Su actitud es la mejor garantía de que, pase lo que pase en Cataluña, las elecciones en España las ganará el PP. Y eso ya sí que es el colmo: que por la pobreza mental, la indolencia, la falta de talla política y la de coraje y arranque de la actual dirección socialista, la gente en España esté en riesgo de verse otros cuatro años gobernada por una banda de sinvergüenzas y ladrones.

A su vez, la reacción de los de Podemos aun es más lamentable que la del PSOE. Obsesionados con la centralidad, la ambigüedad y la necesidad de no mojarse en el asunto de la independencia para no perder votos en España, que es lo único que les importa, equiparan a Rajoy con Mas y sostienen que ambos juegan al despiste y a lanzar cortinas de humo. Por no pronunciarse en el espinoso asunto de la autodeterminación de las catalanes son capaces de la mayor vileza, esto es, igualar al agresor y al agredido y sostener que la víctima y el victimario son iguales. Y esa sí que es una cortina de humo revestida de miseria teórica y ruindad moral.

El resto de las reacciones al nuevo atropello de la asociación de presuntos malhechores, da para un vademécum de la risa. El candidato del PP a la Generalitat, Albiol, alma (roma, pero alma) de esta chapuza da el tono verdadero del grupo de matones que la apoya. Según él, se acabó esta broma. Ni es una broma, ni va a acabarse porque cuatro descerebrados de derecha cerril confundan la España de 2015 con la del 18 de julio de 1936 que es la suya.

Duran Lleida, también instalado en la plataforma de El País, escribe un lacrimógeno artículo repartiendo culpas con una equidistancia bochornosa y viniendo a decir que la lucha de los catalanistas por sus derechos es equiparable a la de una manga de presuntos ladrones, neofranquistas y nacionalcatólicos por mantener sus privilegios y seguir esquilmando a un país que ya está al borde del colapso. Algo tiene que ver, desde luego, el hecho de que él mismo haya vivido a cuerpo de rey sin acordarse en treinta y tantos años de enmendar de forma eficaz una situación de cuya injusticia se queja ahora, cuando sus privilegios pueden desaparecer.

Parecida intención de escabullir el bulto muestra Ada Colau que cada día defrauda más expectativas, cuando gimotea que no deben judicializarse los conflictos políticos. Por supuesto. Pero es que no es el caso. La chapuza del Tribunal Constitucional no judicializa nada porque ese órgano no es parte del poder judicial. Simplemente es una arbitrariedad y un atropello contra el que toda persona de bien y de convicciones demócratas debe alzar la voz.

Pero en este país, cuando son los amos del cortijo quienes alzan la voz, muchos, demasiados, tienden a bajar la suya y hablar en susurros.

Ho recorda, Sr. X?

"No els serà possible homologar la democràcia espanyola sense un acte polític de contrició i perdó per aquesta qüestió"

Francesc de Dalmases

El 20 de novembre de 1984 Rafael López Ocaña i Luis Morcillo va entrar a la consulta del pediatre Santi Brouard. A López Ocaña li va caure la pistola que duia a l’esquena i la infermera de la recepció va xisclar. Els crits van alertar el metge que va sortir del despatx just per rebre els projectils de l’arma de Morcillo. Brouard jeia mort a terra quan López Ocaña li va disparar dues vegades més. Després declararia que “volia ser honest amb el que havia anat a fer allà. No volia anar-me’n sense fer res”. Santi Brouard és una de les 27 víctimes provocades pels GAL.

López Ocaña va cobrar tres milions de pessetes (divuit mil euros) per l’assassinat. Fa vint anys que és lliure tot i que l’any 1993 l’Audiència Biscaia el va condemnar a 33 anys de presó. L’altre assassí, Morcillo, va ser absolt el 2003 tot i que un jutge de Bilbao havia aconseguit reobrir el cas el 1997.

La trama d’aquest assassinat es completa amb les declaracions de López Ocaña de l’any 2005 a una cadena privada de televisió. Va afirmar haver rebut aquests diners de mans de Morcillo i que aquest els havia rebut de Julián Sancristóbal, director de la Seguretat de l’Estat en el moment de l’assassinat.

La seqüència d’aquests fets demostra una connivència predemocràtica dels poders de l’Estat: l’executiu que els orquestrava, el judicial que els va absoldre fent veure que els perseguia i un legislatiu sense voluntat d’establir unes responsabilitats polítiques evidents.

No els serà possible homologar la democràcia espanyola sense un acte polític de contrició i perdó per aquesta qüestió. Cap reflexió sobre les lleis, la justícia o el comportament polític podrà semblar honesta mentre persisteixi el silenci que plana sobre les víctimes d’aquest terrorisme sorgit de les clavegueres de l’Estat; mentre persisteixi la impunitat i la llibertat amb què viuen els mercenaris confessos que el van fer possible i els polítics corruptes i sanguinaris que els van emparar.

La creació d’esquadrons de la mort representa una de les fites més fosques i abjectes que un govern pot arribar a coronar. No hi ha progrés polític compatible amb l’oblit dels cossos torturats, morts i destruïts amb calç viva pagada amb diners públics, amb els impostos fruit del treball de les persones del carrer. Aquesta és la reforma que els cal però insisteixen a fer-ne –només i en format exprés- aquelles que limiten i perverteixen la democràcia.

Des d’aquesta perspectiva resulten vergonyoses, o ridícules, segons quines lliçons i segons quines afirmacions proferides per responsables polítics d’aquell període. Però és el seu problema. És el seu repte construir, si volen, un nova democràcia que mereixi aquest nom. A Catalunya existeix una proposta cívica, pacífica i democràtica -que volem constatar com a majoritària i hegemònica- per bastir la nova Catalunya del segle XXI.

No és sorprenent la carta de González, ni el paper de Prisa, ni la claca coordinada de Sáenz de Santamaría, Duran o Iceta. Ho és, potser, que distregui el col·lectiu partidari d’un projecte polític que sabem impecable en el respecte dels principis democràtics essencials.

Quatre coses a Felipe González

"Qui va ser cap del govern espanyol durant tants anys demostra o no saber res de la història de Catalunya ni de com s’ha fet aquest país, terra de pas i d’acollida de gent vinguda de fora, o molta mala fe"

Marçal Sintes

Confesso que escric aquest article vencent una colossal mandra. Però trobo que cal dir quatre coses en resposta a la cèlebre ‘Carta als catalans’ de Felipe González, que el diari ‘El País’ va publicar diumenge amb tota la trompeteria –a primera pàgina, en diumenge i a més dedicant-li un dels editorials del dia. Em provoca també l’article de González un regust amarg per la ceguesa, mala fe i incomprensió que traspua la ploma d’algú que passava per sentir certa simpatia en relació a Catalunya.

Som-hi.

El primer en abordar un text com aquest és determinar des d’on parla l’autor. Quina és la seva posició en relació als receptors. Com ha fet notar Ramón Cotarelo, el títol fa pensar en els apòstols (Epístola de Sant Pau als gàlates / Carta de Sant Felipe als catalans). Apòstol: això és, el que fa comprendre la veritat als que la ignoren, als infidels. Però no és només això. L’article té un ineludible alè colonial i paternalista (de pare geniüt i amenaçador). I és, sobretot, una filípica, en aquest cas l’admonició de l’amo a la minyona advertint-li de tots els mals que cauran sobre el seu cap si gosa plegar i creuar la porta.

Ens hem d’interrogar també sobre quin és l’enfocament de què parteix González. Quin és el marc –el ‘frame’, que es diu en comunicació política- que utilitza? Un de molt inconsistent i més que gastat: tot és culpa d’una colla de polítics sonats i amb idees verinoses –al capdavant dels quals Artur Mas- que, ajudats per uns mitjans de comunicació manipuladors, han entabanat molts catalans i els porten cap al precipici. Tanmateix, en tot l’article, que és llarg, no parlarà mai ni de les manifestacions massives, ni dels darrers resultats electorals, ni del 9-N, ni de les enquestes. Els ciutadans, per a ell, són purs titelles. Prescindibles. No els posa, per tant, en el centre de la seva diguem-ne reflexió.

Felipe González ens diu –enganyosament, atès que és qui és- que parla tan sols com a ciutadà “en tot moment compromès amb el nostre destí comú”, que, si em permeten la broma, deu ser com allò de la “unidad de destino en lo universal” però en versió laica.

No puc –els avorriria completament- aturar-me en tots els pseudoarguments i tòpics de l’article de González. És realment un escrit fluix, intel·lectualment escàs, molt prim. He espigolat, doncs, alguns dels elements que fa servir l’expresident del govern espanyol.

-Un és que sense dependre d’Espanya Catalunya no serà res al món. Si ens desconnectem, ens diu, ens aïllem de tot: Espanya, Europa, Llatinoamèrica, el món (i suposo que del Sistema Solar i la Via Làctia). González arriba a dir-nos que si no ens portem bé acabarem com l’Albània del segle XX. Mentida. És tot al contrari, tenir un estat ens permetria formar part de la gran xarxa planetària que realment compta avui políticament parlant, la xarxa dels estats. Ens permetria connectar de veritat, sense intermediaris que no ens ajuden. O és que Holanda o Suècia estan aïllats o desconnectats? Compten menys que la Catalunya d’avui?.
-Un altre element és la comparació del procés independentista amb el feixisme i el nazisme. A més assegura que hi comença a haver rebuig a Catalunya contra els que no tenen “pedigrí” (sic) català. Es plany igualment per aquells que “se senten avui aclaparats perquè s'està limitant la seva llibertat per expressar el seu rebuig a aquesta aventura [el procés independentista], perquè els neguen o coarten la seva identitat –catalana i espanyola”. Tot plegat constitueix un gravíssim insult. Imperdonable. Qui va ser cap del govern espanyol durant tants anys demostra o no saber res de la història de Catalunya ni de com s’ha fet aquest país, terra de pas i d’acollida de gent vinguda de fora, o molta mala fe. És veritat que entre els catalans independentistes, com entre qualsevol col·lectiu, hi ha descerebrats, sí. També entre els catalans unionistes i els mig-mig. Ara, agafar una part minúscula per confondre-la amb el tot constitueix una flagrant falta d’honestedat. Per cert, qui genera més pressió i més contribueixen a enrarir l’ambient no són els que reclamen solucions sinó aquells que, a més de negar-se a dialogar i fins i tot a escoltar, no paren d’insultar i amenaçar.

-González frega el ridícul –a més de submergir-se de nou en la ignorància o la mala fe- quan assenyala que és gràcies a l’Espanya actual (forjada per homes excepcionals com ell, esclar) que Catalunya és el que és avui. Catalunya no havia vist mai “en la història” (sic) tan reconegudes la seva identitat i el seu dret a l'autogovern, diu. Així que el que hem de fer els catalans és estar agraïts. Com la minyona o l’Oncle Tom, vaja. I tornin a disculpar la ironia.

-González no és rigorós tampoc quan afirma que una majoria de diputats no és prou per declarar la independència. El que diu el Full de Ruta amb què estan compromesos, entre d’altres CDC, ERC i les entitats sobiranistes (i que compta també amb el suport de la CUP) és que se celebrarà un referèndum per sotmetre la futura Constitució catalana al criteri dels catalans. Parla, això sí, d’una “declaració de sobirania inicial” a tall de “anunci i inici del procés cap a la proclamació d’un nou Estat”.

-Insisteix molt en el respecte a la Constitució i a la llei (que arriba a escriure tota en majúscules: LLEI). És el que els deien als esclaus de les plantacions. O a les dones a qui no se les deixava votar: la llei és la llei. A un i altre col·lectiu, com als catalans ara, se’ls regatejava el dret a ser subjecte polític, a decidir el seu futur. Confon legalitat i legitimitat, tornant a fer trampa. La sentència ‘la llei és la llei’ empal·lideix fàcilment quan es recorden els referèndums convocats a Quebec (tres cops) o Escòcia (un). Aquí podríem subratllar el fet que sigui justament González –avui milionari i amic d’alguns multimilionaris poc recomanables gràcies als contactes fets durant la seva etapa a La Moncloa- parli de la llei. No només em refereixo a l’orgia de corrupció protagonitzada pel seu partit i l’administració que ell dirigia en els anys 90, sinó a una cosa moltíssim més greu: els GAL. No va mostrar-se González tan reverencial amb la LLEI en abraçar els condemnats Barrionuevo i Vera a les portes de la presó.

-Hi ha moments de l’article que resulten obertament estrafolaris. Un és quan diu que Catalunya no pot ser independent perquè, si tots els estats comencessin a permetre independències, aleshores a Europa seríem masses. “¿S'imaginen un Consell Europeu de 150 o 200 membres?”, escriu en aparença seriosament l’exlíder del PSOE.
-Un altre moment d’aquests es produeix quan, intentant desprestigiar el president Mas, el compara amb… Tsipras! Què tenen en comú? Doncs, segons González, que tots dos insisteixen a voler que la gent hi digui la seva, a escoltar-la…

-Al llarg del text de Felipe González, apareix alguna crítica a l’Estat espanyol, els seus governants, els seus partits? Alguna responsabilitat espanyola en el que està succeint? Una sola frase, aquesta: “No estic d'acord amb l'immobilisme del Govern de la nació, tancat al diàleg i a la reforma, ni amb els recursos innecessaris davant el Tribunal Constitucional”. Curiosament no esmenta aquell altre article seu, escrit a quatre mans amb la seva fan Carme Chacón, defensant que la sentència del TC sobre l’Estatut estava prou bé i no n’hi havia per tant...

-Al llarg de text de González, alguna proposta? Alguna cosa a oferir? Ambigüitat, retòrica buida: “Això és el que necessitem: reformes pactades que garanteixin els fets diferencials sense trencar ni la igualtat bàsica de la ciutadania ni la sobirania de tots per decidir el nostre futur comú”.

-El colofó del text, el seu tuf antidemocràtic a part, evoca aquell acudit sobre la mili en què l’instructor explica els reclutes que si el projectil no caigués per la força de la gravetat ho faria igualment, esclar, “por su propio peso”. Cantinflesc. Llegeixin: “No crec que Espanya es trenqui, perquè sé que això no passarà, sigui quin sigui el resultat electoral.” Ho creu? Ho sap? Com ho sap? I si n’està tan convençut, perquè doncs aquesta insultant, amenaçadora i intel·lectualment anèmica epístola als infidels?

Acabo amb una acotació: que Duran i Lleida i Miquel Iceta vagin córrer a felicitar González per aquest article em va deixar –diguin-me càndid- sense paraules. També indignat i dessolat.

10 coses que has de saber abans del 27-S

Per: Pere Cardús Cardellach
Dijous 3.09.2015 06:00

1. Si no guanya el sí, l’estat espanyol passarà per damunt la mica d’autogovern que queda a Catalunya com una piconadora implacable. Passarà per damunt l’autogovern i també esclafarà tots els drets i símbols propis de Catalunya. Si no hi ha independència, hi haurà desfeta.

2. Si guanya el sí, el 28-S no serem independents. El sí és tan sols el botó que activa la desconnexió. Serà més ràpida o no tant, però no serà automàtica perquè caldrà preparar la nova arquitectura legal i l’acceptació de la comunitat internacional.

3. L’Espanya diferent, federal i amiga de Catalunya és en aquest moment un miratge. De fet, és un engany. Els qui prometen un encaix positiu per a Catalunya a Espanya cometen un frau polític i democràtic. I ho fan a consciència. Perquè saben que no hi ha cap projecte polític majoritari a Espanya que ofereixi als catalans cap garantia de poder continuar exercint com a catalans de ple dret.

4. La generositat és un valor molt escàs en la política de partit. Quan es presenta un cas de generositat, cal veure’l i entendre’l. No hi ha cap partit d’esquerres que accepti d’unir-se a un partit liberal o conservador si no és per una causa major. I no hi ha cap president de govern que accepti de restar a segona fila en unes eleccions si no és també per una causa major. Certament, també hi ha interessos que expliquen el moviment més atractiu de la política catalana dels últims trenta anys. Però la generositat és un factor determinant en un moment històric.

5. Que no estàs d’acord amb el govern de Mas i consideres que això pesa tant o més que la independència? Sempre pots votar una opció que és capaç de combinar la crítica ferotge al model econòmic i social de CDC amb el compromís clar i rotund amb la independència. Perquè tothom sap que sense independència no hi ha recursos ni marge de maniobra per a canviar res de res.

6. Quedar-se a Espanya és quedar-se en un estat dirigit i governat per gent com Felipe González, Alfonso Guerra, José Maria Aznar, Mariano Rajoy, Jorge Fernández Díaz, Rodrigo Rato, Javier Arenas, José Bono, Esperanza Aguirre, Soraya Sáenz de Santamaría, José Manuel García-Margallo… Ens escriuen cartes d’aquelles que vénen a dir ‘la maté porque era mía’. Certament, aquí també tenim els nostres monstres, però són incomparables.

7. Els vint-i-quatre dies que queden fins el 27-S seran un camí de mines. En diran de tots colors. Voldran fer creure coses increïbles. Els missatges apocalíptics per a espantar pensionistes i gent dependent de l’estat seran el pa de cada dia. És el moment de no creure’s res sense proves contrastades ni sentències fermes.

8. El silenci dels estats europeus és un missatge clar. L’estat espanyol ha posat tota la diplomàcia a treballar de valent per aconseguir declaracions de dirigents europeus contra la independència de Catalunya. Margallo es mor de ganes de sentir algun primer ministre dient que Catalunya quedarà fora de la UE si s’independitza. I no se’n surt per més pressió que fa. Perquè no hi ha cap estat europeu que es vulgui enemistar amb un possible futur estat aliat, amb una economia potent i dinàmica al sud d’Europa. Catalunya pot ser com aigua en un desert des de la perspectiva europea. El màxim que ha aconseguit Espanya és una minsa declaració de Merkel –vés a saber en canvi de què– dient una obvietat que el professor Carles Boix es va ocupar d’aclarir de manera entenedora.

9. El debat sobre vots o escons és una trampa unionista que ha atrapat massa independentistes. Ho deia perfectament Carme Forcadell: no deixarem que els qui ens han impedit de fer un referèndum ens diguin ara com hem de comptar-nos. Com que no es pot votar directament sí i no, hi ha partits que ja han expressat clarament quin serà el sentit de la seva acció i vot sobre la independència. Però hi ha una colla de partits que no volen que la ciutadania es pugui expressar clarament i que juguen a embolicar la troca –fent un favor molt valorat per l’estat espanyol. Així doncs, tan sols hi haurà una manera clara de comptar favorables i contraris a la independència: comptant els vots que representin els diputats que votin a favor de la declaració que es farà a la primera sessió del nou parlament, i comptant els vots que representin els diputats que hi votin en contra. Encara tindrem sorpreses!

10. Hem dit i redit que aquest procés polític té un motor que és la gent. Però el vehicle necessita benzina i conductors. La benzina seran els vots del 27-S i els pilots, els polítics que assumeixin el desafiament de menar el país a la llibertat. Com més benzina, més fort i més de pressa es podrà conduir. Si no cal fer més parades per a reomplir el dipòsit, molt millor.

La Venjança Catalana


“Mantened la unidad de las tierras de España, exaltando la rica multiplicidad de sus regiones como Fuente de la Fortaleza de la unidad de la patria.” Aquesta és la darrera voluntat del dictador Franco, encàrrec que deixa al Borbó, a qui nomena successor. La resta ja ens la coneixem. L’establiment d’un nou règim que, des de la continuïtat amb el franquisme en les estructures profundes de l’Estat i bona part del seu entramat d’interessos, beneficiaris i personal addicte, es disfressa de democràcia. La Segona Restauració, formalitzada amb la Constitució del 1978, tracta de generar un sistema més presentable a ulls del món i la seva ciutadania, es fonamenta en un pacte desigual entre franquistes i demòcrates. Un pacte polític en la direcció d’establiment de llibertats democràtiques formals; un de social basat a buscar major igualtat entre classes i benestar; un de nacional on administrar la plurinacionalitat de l’Estat.

Quaranta anys després, Espanya ha experimentat una triple fallida. La democràcia ha degenerat en maquinàries de partit que administren interessos aliens a la majoria; la crisi econòmica ha evidenciat que els propietaris d’Espanya han sacrificat els drets socials de la majoria per protegir els seus; el “café para todos” ha diluït i neutralitzat la voluntat de reconeixement de les nacions de matriu no castellana. Com explica Lluc Salellas a El franquisme que no marxa, el fet que no hi hagués ruptura amb una de les dictadures més sagnants de la història contemporània, ha travat el sistema, i el resultat és l’actual col·lapse del règim manifestat en la voluntat independentista catalana.

Que el fenomen independentista sigui invisibilitzat a Espanya resulta prou significatiu. Demostra com els poders fàctics han bastit un mur al voltant de la realitat, un cordó sanitari per evitar que aquest malestar respecte a l’ordre vigent s’encomani. La manipulació mediàtica, les explicacions surrealistes sobre el sobiranisme no són sinó l’angoixa que suscita el desafiament a l’ordre dissenyat en el testament del dictador. Per això s’evita que l’opinió pública estatal pugui conèixer i comprendre que allò que fem és, com diu Antonio Baños, una “Rebel·lió catalana”, no contra Espanya, sinó contra l’estat postfranquista que ocupa capil·larment els espais estratègics de poder.

En aquest procés històric no hem de menystenir una dimensió emocional més enllà d’aspectes nacionals. Bona part de l’independentisme més actiu és conformat, com demostra el col·lectiu Súmate, per centenars de milers de persones nascudes a les regions espanyoles i els seus descendents, que no van anar a raure aquí exclusivament per qüestions econòmiques, sinó, i malgrat el silenciament historiogràfic, per fugir del franquisme opressiu, els maltractes quotidians i l’apartheid al qual eren sotmesos els vençuts de la Guerra Civil als seus pobles. És per això que la independència té un component de revenja.

És una venjança, sobretot contra el franquisme. No només contra la terrible dictadura amb més de 130.000 desapareguts, les tortures, l’exili i la presó, les humiliacions quotidianes, sinó també contra l’estafa monumental que esdevingué una Transició tutelada sota un opressiu sentiment de por i violència. Cal no oblidar que bona part de l’unionisme actual més radical, com ha destacat el periodista Jordi Borràs, prové d’aquells grups d’ultradretans dedicats a apallissar i intimidar treballadors o persones políticament compromeses. És una venjança de molts hispanocatalans contra l’Espanya negra que assassinà García Lorca (seria convenient recordar com la ultradreta linxà mediàticament Pepe Rubianes en invocar el seu esperit). És una venjança de milions de catalans contra el temps de silenci (sobretot en la seva llengua) en un continu d’humiliacions i menyspreus. És una venjança contra la grollera fatxenderia de personatges que ens menystenen per terra, mar i aire, els dies parells i els senars, que tracten d’inocular la por entre la gent, tot manipulant la realitat. Paradoxalment, aquells que afirmen que el nostre país es divideix, han aconseguit unir diversos grups socials i persones de diversa procedència en un projecte il·lusionant i rupturista amb les misèries del passat. És una venjança, això sí, pacífica i cívica, que només gràcies a l’hegemonia antifranquista existent al nostre país, permet que la ruptura amb el passat només sigui possible aquí, bastint un altre estat. Al cap i a la fi, trencar amb Espanya, com ja va anticipar el seu dictador, és la manera suprema d’enterrar el franquisme i la seva continuació d’aparença democràtica.

Nota: Article publicat a l’edició nacional de El Punt Avui

Les cambres i patronals desacrediten Foment i parlen d'«il·lusió» pel nou Estat

Cambres de comerç i associacions d'arreu del país, en un acte solemne a la Pedrera, desacrediten el posicionament contrari de Foment a la independència

Antoni Abad: "Les eventuals preocupacions per superar les incerteses actuals il·lusionen"
Josep González: "No entenem tantes ingerències"
FemCat: "El 28-S seguirem treballant sigui quin sigui el resultat"
Acte del Manifest del Far a La Pedrera
De Gispert: «Els empresaris han estat clars, i és d'agrair»

Bernat Ferrer, La Pedredra | 03/09/2015 a les 14:00h
23 comentaris

Especial: 27-S Eleccions Parlament 2015
Arxivat a: Economia, 27-S, Pimec, procés català, Foment del Treball Nacional, dret a decidir, Antoni Abad, Cecot, Manifest del Far
Núria de Gispert, Joan Rigol i Ernest Benach, amb els principals promotors del Manifest del Far | Ivan Giménez Costa/Nació Digital
Les cambres de comerç de Catalunya, les patronal Cecot i PIMEC, i diverses associacions empresarials d'arreu del país han sortit al pas aquest dijous del missatge contrari a la independència que dimarts va emetre Foment del Treball i, en paraules d'Antoni Abad (Cecot), han reconegut que fins i tot hi ha "il·lusió" per la independència. En un acte solemne a La Pedrera, han reiterat la seva voluntat "d'adaptar l'actuació" de les seves empreses a "la decisió que prengui el poble de Catalunya" aquest 27-S. "L'endemà seguirem treballant sigui quin sigui el resultat de les eleccions", ha resumit el president de l'associació FemCat, Ramon Carbonell.

Si Foment alertava dimarts de "tensió i màxima preocupació empresarial" per una hipotètica independència, els empresaris del denominat Manifest del Far reunits avui a l'entorn de la presidenta del Parlament, Núria de Gispert, han denunciat que, en tot cas, el que genera tensió són "comparacions històriques lamentables", en paraules de Josep González (PIMEC). El cap visible de la petita i mitjana empresa ha reclamat "que tots els agents, d'aquí i de fora, ho posin fàcil" i que sobretot posin fi a "declaracions apocalíptiques". "Volem unes eleccions tranquil·les, no entenem tantes pors i ingerències, sinó que el que necessitem són menys pors i més fets", ha reblat.


L'auditori de La Pedrera, ple de gom a gom per assistir a l'acte del Manifest del Far. Foto: Ivan Giménez Costa/Nació Digital.

En aquest mateix sentit, Abad ha proclamat: "La democràcia no ens provoca inquietud. Els insults a la intel·ligència, sí." Des del seu punt de vista, "el dret a decidir és un element estructural de la democràcia", i ha recalcat que de la mateixa manera que "les empreses es gestionen amb diàleg", els països també ho haurien de fer. Fent una mirada als últims anys, ha assegurat que la dicotomia existent entre l'empresariat era "o canviem el país, o canviem de país; refundar o fundar". I ha proclamat: "Avui, el que genera tensió i màxima preocupació són les certeses del que es ve produint, del que passa. I les eventuals preocupacions per superar les incerteses actuals ...il·lusionen", ha assegurat, sobretot perquè representen "una oportunitat" per construir un país "bussiness-oriented", equitatiu i que respecti a tothom.

"La gent d'ordre sap que res és permanent excepte el canvi, i l'empresariat manifestem el nostre compromís en respectar l'orientació [del 27-S] i la voluntat d'adaptar les nostres empreses per seguir contribuint al benestar", ha insistit.

Per què el nacionalisme espanyol és incompatible amb el federalisme

«Espanya es veu ell mateix com un país unitari, uniforme i homogeni. I no una nació plural, diversa i composta»

Francesc Puigpelat | 03/09/2015 a les 00:01h
10 comentaris

A Espanya, hi ha dos tipus de respostes al moviment independentista català: els insults i promeses federals mai no quallen en res concret. M’ocuparé de la segona. Abans del federalisme 2015, però, recordem els anteriors. Resumeixo: l'esquerra espanyola ha estat federalista en algunes (poques) ocasions d’ençà de primers del segle XX, però només quan no governava. I la prova és que les dues constitucions democràtiques del segle XX, fetes amb el suport de l’esquerra el 1931 i 1978, no són federals. La primera estableix un "estat integral", i el segon un "estat de les autonomies".

Per què? Simple: perquè el federalisme és incompatible amb el nacionalisme espanyol, tal com s’ha definit i fixat en els dos últims segles. El nacionalisme es va iniciar amb la Constitució de 1812, que és molt clara sobre la nació espanyola. L’article 1 dóna aquesta definició: "La nació espanyola és la reunió de tots els espanyols d'ambdós hemisferis". I l'article 3 afegeix: "“La Sobirania resideix essencialment a la Nació, i per això mateix li pertany a aquesta exclusivament el dret d’establir les seves lleis fonamentals”. Altres articles segueixen la mateixa línia de pensament.

I quin és aquest pensament? Espanya es veu ell mateix com un país unitari, uniforme i homogeni. I no una nació plural, diversa i composta. Això és molt important. Si ens fixem en els seus orígens en l'Edat Mitjana, veiem que Espanya va ser creada mitjançant l'addició de diferents regnes: Castella, Lleó, Galícia, Navarra i Aragó, i que el regne d'Espanya es va mantenir una estructura confederal fins a l'arribada de Felip V.

La Constitució de 1812 podria haver fet tornar Espanya a l'estructura anterior a Felip V, de manera que l'estat espanyol fos federal, seguint exemples de la mateixa època, com els Estats Units o Suïssa. Aquesta era una possibilitat, però mai no es va arribar a realitzar. El 1812, el Parlament espanyol va tenir el privilegi de triar entre dos models: un Estat centralitzat de model francès i un estat federal. Tots sabem quin va triar.

I res no ha canviat des de llavors. El nacionalisme espanyol s’ha desenvolupat durant dos-cents anys amb una idea rectora i directriu que ningú ha qüestionat: que la nació és una, uniforme i no composta. A aquesta idea de la nació unitària correspon l'actual estat espanyol unitari. I ningú pensa en canviar-la, perquè això implicaria repensar la nació espanyola en termes radicalment diferents als dels darrers 200 anys.

És a dir: la creació d'un estat federal pressuposa una idea de la nació com una entitat plural, diversa i composta. Però aquesta idea no existeix a Espanya, després de 200 anys de nacionalisme monolític, unitarista i homogeneïtzador. Aquesta és la raó per la qual cap de les propostes federals que puguin arribar des de Madrid no serà sinó un eslògan buit de contingut, estil “Espanya plural” de Zapatero.

El gasto militar es un 421’53% mayor de lo que se publicita

De los 5.787,87 millones que prevé gastar Morenés en 2016 se va a pasar a 24.489,96 millones de euros de gasto real, ocultando gasto militar con 5 trucos que acaban volviendo opaco el gasto militar.

De los 5.787,87 millones que prevé gastar Morenés en 2016 se va a pasar a 24.489,96 millones de euros de gasto real (siguiendo el criterio de la OTAN de cómputo de gasto militar), ocultando gasto militar con 5 trucos que acaban volviendo opaco el gasto militar.

Si en algún aspecto de la economía y de la política española causa estupor (y mira que hay buenos candidatos) este es lo militar. En general son 5 los trucos que utiliza el gobierno de Rajoy para ocultar el gasto militar (que nosotros vamos a definir basándonos en el criterio de la OTAN):

1.- Esconderlo en los demás Ministerios

Así, con Defensa, son 12 los ministerios que cuentan con gasto militar. Sólo se libra Justicia. Como se ve en la siguiente tabla, Interior cuenta con un volumen de gasto militarizado muy elevado por la existencia de un cuerpo militar como es la Guardia Civil. Pero también hay otros ministerios como Industria (por el apoyo a la I+D+i militarizada), Presidencia (por el CNI, espionaje español), Exteriores (con partidas para apoyo a la OTAN, OSCE, UEO, y alguna sorprendente como la dedicada para transportes del Ministerio de Defensa, etc.) que participan de forma considerable en engrosar el gasto militar.

cuadro-defensa

2.- Ocultarlo en otras secciones de gasto

Como se ve, también, en la tabla anterior hay gasto militar en otros capítulos que no son ministeriales, como son la Casa del Rey, Clases Pasivas, Organismos Autónomos y Centros Universitarios de la Defensa.

3.- Ocultarlo en los sobregastos tras los presupuestos

Porque una cosa es lo que el PP y el PSOE dicen que van a gastar en Defensa y otra lo que realmente acaba gastando, según nos explican sucesivamente los informes de liquidación del gasto que emite la Intervención General del Estado (IGAE):

cuadro-defensa2

Como se ve el desajuste es bárbaro. Y sobre todo en los últimos años donde el sobrecoste después de los presupuestos se ha disparado.

4.- Ocultarlo en gastos extraordinarios y en el fondo de contingencia

Rajoy tiene la muy mala costumbre de presupuestar unas decenitas de millones para dos partidas que acaban convirtiéndose en cientos y miles de millones:

- Las Operaciones militares en el exterior
- Los Programas Especiales de Armamento

Ello acaba teniendo consecuencias desastrosas para la política de Defensa: la opacidad y el cinismo, y para la economía de la Defensa: la generación de una deuda extraordinaria (en los dos sentidos).

5.- Ocultando la deuda militar

Dado que los presupuestos españoles mantienen menos ingresos que gastos, se genera deuda. Una parte de esta deuda es, lógicamente, deuda militar. Ésta está compuesta, como se ve en el cuadro posterior de una deuda ordinaria, la generada por lo presupuestado en los distintos ministerios y secciones de gasto. Otra parte de la deuda es deuda extraordinaria, las que se ocultan en los sobregastos tras los presupuestos y la oculta en los gastos extraordinarios. Además, por último, hay que añadir los intereses que generan las deudas anteriores.

cuadro-defensa3

Conclusión: al final los 5.787,87 millones del presupuesto del Ministerio de Defensa se convierten en 24.489,96 millones de € y con ello se consigue aumentar el gasto militar real en un + 421,53%.

La opacidad del militarismo en España es espantosa: se ocultan 18.702’09 millones de € y sólo se publicitan 5.787,87. Es decir, se publicita el 30’94 % y se oculta el 69’06.
Tal vez este sólo aspecto es de por sí escandaloso. Escándalo que aumenta si tenemos en cuenta que dicho nivel de gasto se ha mantenido gracias a un abusivo consenso de los de arriba sin contar con la opinión de la ciudadanía, y que dicho gasto supone un agravio comparativo para las muchas necesidades sociales existentes y que, por otra parte, tiene como principal destino el enfocar la política exterior española hacia un creciente intervencionismo militar de la mano de la OTAN y de la UE incompatible con las opciones y deseos de la población y vender armas a diestro y siniestro para lucrar a unos pocos.

Societat Civil Espanyola

EMPAR MOLINER04/09/2015 18:47

Segueix-me

Com que fa dues o tres hores que no surt cap estadista titllant-nos de nazis i m’avorreixo, he pensat que, per combatre el tedi, muntaré un club. Es dirà Societat Civil Espanyola i tindrà per objectiu demostrar que es pot estimar Espanya i voler, al mateix temps, la independència de Catalunya. La meva primera actuació serà al Paseo de la Castellana, fins a l’11 d’octubre, un dia abans del Día de la Hispanidad. Aquesta diada s’ha instrumentalitzat i polititzat i vull denunciar-ho. Per tant, muntaré unes carpes al Paseo de la Castellana, allà on desfilaran els militars. Suposo que m’ho deixaran fer (jo he demanat tots els permisos). També tenia pensat llogar unes avionetes amb unes pancartes (“I love Catalunya”) que facin cabrioles amb els caces de l’exèrcit, però encara no tinc els pressupostos.

Sé que hi ha molts altres dies i molts altres llocs, sé que llogar una avioneta és car, però compto amb el suport d’un empresariat a l’ombra (afiliats en tinc poquets i no paguen). El meu club té com a objectiu únic actuar a la contra del que facin els que celebren que són espanyols. Sí. Hauria pogut muntar les carpes a la Meridiana, fins al dia 10 de setembre, però em diuen que ja està agafat. I ho entenc. És com muntar una parada d’hamburgueses al recinte de la trobada vegana de Sant Kevin de Vallfosca i desmuntar-la un dia abans (si pot ser, tard). T’exposes a quatre crits, no perquè els vegans siguin éssers violents, sinó perquè quan et busquen et troben. No cal dir que el meu cap de premsa em diu que m’aniria molt bé, de cara almanagement, que algun devot espanyol del rei Felip i dels legionaris li trenqués la cara a un dels meus afiliats, però no ho veig clar. Espero que als meus col·legues que han muntat carpes a la Meridiana fins al 10 de setembre no els hagin dit el mateix.

Sense pensions?

"Si Catalunya esdevingués independent l’1 de gener del 2016, a partir de 4 de juny ja tindria guanys nets"

Jofre Llombart

Ara fa un any, el no a la independència d’Escòcia va guanyar al referèndum –diuen els experts- perquè la gent gran va votar massivament perquè continués formant part del Regne Unit. Conscients que el vot dels majors de 65 anys ja és de per sí conservador, a les últimes setmanes s’ha succeït el rum-rum que una Catalunya independent no podria pagar les pensions als seus pensionistes. 

Això no és nou: Alícia Sánchez-Camacho va començar la campanya electoral del 2012 en una llar d’avis de Sant Just Desvern i des d’allà ja va emetre la primera amenaça: “l'única manera de garantir les pensions als pensionistes catalans és que Catalunya es mantingui dins d’Espanya”. Bé doncs, les dades –i només les dades- fan pensar que això és justament al contrari.

Per començar caldria aclarir que aquesta afirmació de Catalunya sense pensions només s’aguanta si passa això: que una Espanya irritada amb una Catalunya que acaba de fer una DUI es negui a qualsevol negociació i talli l’aixeta de les pensions a Catalunya i els pensionistes es queden sense pensions. Per tant, quan es diu que “Catalunya es quedaria sense pensions” en realitat s’està volent dir “Espanya deixarà a Catalunya sense pensions”. Obviant la mala fe que porta implícit aquest principi (abans pobres que lliures), el missatge apocalíptic es desmenteix no ja políticament sinó tècnicament.

Primer desmentiment: Les pensions d’avui les paguen els treballadors d’avui. És a dir: a Madrid no hi ha un calaix on hi diu Jofre Llombart i allà cada mes hi vaig posant uns diners que em seran retornats quan em jubili. Els diners que aporto del meu sou van a parar a la pensió que cobra el meu pare que sí que està jubilat. Mentre hi hagi treballadors que cotitzen hi haurà pensionistes que cobren. Això ens porta al...

Segon desmentiment: A Catalunya el nombre de treballadors ocupats per pensionista és de 2,54. A Espanya hi ha 2,48 treballadors per pensionista (dades de l’Institut espanyol d’estadística). La diferència és simplement perquè a Catalunya hi ha una taxa de gent aturada més baixa a la del conjunt de l’estat. El salari mitjà a Catalunya és de 24.449 euros per treballador mentre que a Espanya és de 22.790 euros per treballador. Per tant, una Catalunya sola té més treballadors sustentant els pensionistes i a més ho fa amb sous més alts que, per tant, suposa una capacitat fins i tot d’apujar-les. Però com que Catalunya pertany administrativament a Espanya aquesta capacitat queda diluïda perquè les pensions les gestiona Madrid i les redistribueix territorialment. Tant és així que entre el 1995 i el 2010 Catalunya va aportar —també en aquest àmbit— molt més del que va rebre. Concretament, la diferència entre el que els treballadors en nòmina van aportar a la Seguretat Social i el que han percebut els pensionistes és de 24.773 milions d’euros a favor de l’estat. És a dir, en aquests 15 anys, una Catalunya independent po¬dria haver comptat amb tota aquesta muntanya de diners per repartir-los entre els seus pensionistes, que haurien notat un sensible augment d’allò que se’ls ingressa cada mes. Tenint en compte que ara hi ha 1,3 milions de pensionistes, surt una bona picossada. 

Tercer desmentiment: La famosa guardiola de les pensions. Allò que Espanya es quedaria en exclusiva sense cedir a Catalunya la part que li correspon si li talla l’aixeta. Als anys 70 hi va haver l’anomenat baby boom. Però aquest creixement demogràfic es va reduir dràsticament als anys 90. Per tant, aquell compromís que dèiem abans (el que diu que la generació en actiu li paga la pensió a la generació retirada) podria quedar en entredit. Dit d’una altra manera: Vaig néixer el 1975. La meva generació està actualment en plena vida laboral i estem pagant la jubilació als nostres pares i avis jubilats. Però la generació que ve per sota (la que ara està a l’institut o a l’escola) són molts menys. Hi haurà suficients treballadors perquè quan jo i els de la meva lleva ens jubilem tinguem garantida una pensió? En un atac de lucidesa, els partits polítics van preveure aquest desajust i el 1995 van signar el Pacte de Toledo. Entre altres acords es va aprovar crear un Fons de Reserva, que consistia a anar estalviant di¬ners cotitzats per aquesta generació tan nombrosa (la meva) i anar-los guardant com una formigueta. Sí, se li va dir popularment “la guardiola de les pensions” però més que una guardiola volia ser un matalàs per quan la meva generació es jubilés (cap allà l’any 2042). Aquest Fons de Reserva sí que està gestionat i custodiat pel govern espanyol. Quan aquest matalàs ha estat millor ha arribat a acumular 66.000 milions d’euros, a finals del 2011. Però com que hi ha hagut una crisi, aquesta quantitat s’ha anat reduïnt. En 4 anys, aquests 66.000 euros s’han anat fent servir per per pagar altres despeses, des de presetacions de l’atur a pagues dobles de funcionaris i (molt més greu) fins i tot a comprar deute de l’estat espanyol. Actualment, aquest racó que té Espanya per als pensionistes del futur és de 39.520 milions d’euros (dades de 30 de juny del 2015). Imaginem ara que es fa un repartiment equitatiu entre tots els habitants de l’Estat Espanyol, que són 46.215.228 segons l’Institut Espanyol d’Estadística. Si ara es trenqués la guardiola i es possessin a repartir què li toca a cada ciutadà espanyol, ens correspondrien 855 euros per habitant. Són 855 euros per persona. Sí, 855 euros per assumir tota una jubilació.

Són, per dades així, que es repeteix una i una altra vegada que les generacions futures no tenen garantides les pensions: però no les de Catalunya per haver esdevingut independents sinó les de tota l’Espanya actual per la simple composició demogràfica. Posats a fer números: aquests 855 euros per ciutadà serien 6.400 milions d’euros per a tots els habitants de Catalunya. Tenint en compte que un any d’espoli fiscal Catalunya-Espanya és, pel cap baix, de 15.000 milions d’euros anuals, renunciar a la part que li correspon d’aquesta guardiola equivaldria a renunciar a 156 dies de dèficit. O dit d’una altra manera, si Catalunya esdevingués independent l’1 de gener del 2016, a partir de 4 de juny ja tindria guanys nets. Compte: no de no tenir pensions (perquè hi hauria gent treballant que garantiria les pensions des del moment zero) sinó 156 dies sense les reserves reservades a les pensions, que és molt diferent. Aquest seria el cost de no pactar la independència amb Espanya: encara no, mig any ‘perdut’ de la formigueta feta els últims anys. 

Acabo: El pacte de Toledo va ser un pacte d’estat que en l’àmbit estrictament polític tenia inclosa una clàusula per la qual cap partit podia utilitzar les pensions com a arma electoral. És a dir, el PSOE no podia dir: “atenció que si guanya el PP us quedareu sense pensions”. I a la inversa tampoc. Com que es va acordar un mecanisme per garantir-les cap partit es podia apropiar electoralment del que es paga als jubilats. I així ha estat des del 1995, s’ha respectat escrupulosament. Fins ara. Fins que Catalunya ha aixecat el dit. I a partir d’aquí, els primers que s’han saltat el pacte d’Estat han estat els mateixos que el van promoure. Tot s’hi val, fins i tot saltar-se un pacte d’estat aquests que s’omplen tant la boca de sentit d’estat (d’estat espanyol, clar). Han tornat a utilitzar les pensions no només com a espantall sinó que és, directament, una arma de propaganda que pretén atemorir un dels col·lectius més sensibles de qualsevol societat: els nostres avis.

Ia falte meyns pel 27S
Salut Companys

Bump: Cup 13 escons
Junts pel si 60

Catalunya si que espot 16 ¿Qué decidirán?

PSOE13
Ciudadanos20 PP11-12

Recordeu que les enquestes moltes vegades ens han defraudat comparant amb resultat final, seria un bon resultat i definitiu pero no ens enfiem...
Continuem convence als indecisos, gent gran per por, dones, i aquests que diuen si pero no..pero..

Som-hi i visca Catalunya!!!

Junts pel Sí frega els 70.000 'candidats' camí de l'objectiu dels 100.000
El partit és optimista veient l'allau de gent que hi ha als actes de la candidatura unitària independentista

Redacció / P. Ll.

La llista sobiranista ‘Junts pel Sí’ frega aquesta nit la barrera dels 70.000 candidats simbòlics. Les adhesions a la candidatura que lidera Raül Romeva no s’aturen. A aquestes hores, són 69.901 els 'candidats'. Així que en breu s'arribarà als 70.000. L’objectiu ara és arribar als 100.000 ‘candidats’. L'organització és optimista veient l'allau de gent que hi ha als actes de la candidatura unitària independentista.

En un inici, Junts pel Sí volia aconseguir un total de 13.500 candidats, és a dir, 100 candidats per cada escó del Parlament (n’hi ha 135), però les previsions es van desbordar gairebé des del primer dia. Després l'objectiu era superar el número de voluntaris del 9-N, 43.930 persones, i finalment, els 100.000.

Si vols inscriure't com a candidat fes clic aquí.

La broma s'ha acabat

«Espanya és una democràcia totalitària que imposa el pensament únic, que criminalitza persones "fabricant" proves contra elles que es revelen falses, que prohibeix la llibertat d'expressió»

Víctor Alexandre | 05/09/2015 a les 00:01h
3 comentaris

Hi ha qui diu que és improbable que el projecte de reforma de la llei que regula el Tribunal Constitucional, per tal que aquest organisme pugui actuar contra els qui no acatin les seves sentències, arribi a prosperar. Hom pensa que per més èmfasi que hi posi el govern espanyol, talment com si hagués trobat la fórmula per encadenar Catalunya eternament, les possibilitats que té de reeixir són poques. Potser sí. Però que siguin poques, no vol dir que no en tingui cap. En tindria poques si el PSOE, passades les eleccions, no estigués disposat a donar-li suport a canvi d’un lífting, i no en tindria cap si Espanya fos una democràcia sòlida i consolidada. Però Espanya és una democràcia totalitària que imposa el pensament únic, que criminalitza persones "fabricant" proves contra elles que es revelen falses, que prohibeix la llibertat d’expressió, que satanitza les urnes i que posa querelles criminals contra els qui les treuen al carrer. Un Estat així no hi ha dubte que és capaç de qualsevol barbaritat, ja que, en dotar-se primer d’una cobertura legal que legitimi el seu abús de poder, no troba cap entrebanc després per desfermar tota la seva violència jurídica. No hi ha cap règim autoritari que no disposi de cobertura legal per fer i desfer tot el que li vingui de gust. I qualsevol oposició democràtica que se li pugui fer acaba sempre trepitjada per la llei. La llei del totalitari.

En aquest cas, tanmateix, la maniobra té més de guinyol que de giny. És a dir, es nota que la seva autèntica finalitat ha estat provocar un impacte mediàtic per imprimir caràcter al Partit Popular en detriment de Ciudadanos, el seu rival directe, i donar uns minuts de glòria televisiva al candidat Xavier García Albiol gràcies als quals pugui esgarrapar quatre vots despistats. Allò que els titellaires del guinyol no han tingut en compte és que a Catalunya, el tret, els sortirà per la culata, per tres raons, si més no: la primera, perquè aberracions antidemocràtiques com la que pretén el govern espanyol –convertir el TC en un tribunal penal i inhabilitar i multar amb 30.000 euros els dirigents polítics que gosin posar les urnes al carrer– provoquen rebuig. La segona, perquè García Albiol no és pas tan desconegut com es pensen. Al contrari, se’l coneix molt bé per les seves consignes de caràcter racial, xenòfobes i pròpies de la ultradreta més repulsiva i antisocial. La sola frase “la broma s’ha acabat”, adreçada a Catalunya, ja és el viu retrat del totalitarisme, per no dir una cosa més forta. I la tercera, perquè reforça encara més l’independentisme i demostra a un bon nombre d’indecisos fins a quin punt és urgent que Catalunya es constitueixi en un nou Estat d’Europa i es tregui del damunt aquesta llosa involutiva anomenada Estat espanyol. El guinyol, com veiem, és en realitat un bunyol. Hi ha una cosa, però, que sí que l’encerten. I és que no estem de broma. La independència, els agradi o no els agradi, va de debò.

«Màtrix» contra el procés

«Catalunya, ara mateix, és un camp de proves pels creadors de realitats paral·leles»

David Bassa | 05/09/2015 a les 00:01h
2 comentaris

El moment clau de Màtrix és quan Morfeu li ofereix a Neo que triï: o la pastilla vermella per despertar-se i veure la realitat, o la pastilla blava per seguir vivint a Màtrix, somiant una realitat construïda. Aquella escena creada pels germans Wachowski és una molt bona metàfora del que Neil Postman o Marshall McLuhan han teoritzat acadèmicament: la creació mediàtica de realitats paral·leles.

Catalunya, ara mateix, és un camp de proves pels creadors de realitats paral·leles. I d’exemples en tenim a cabassos. Anem als darrers: la piulada de la ciutadana Carina Mejías, del 23 d’agost, qüestionant la pluralitat informativa d’El matí de Catalunya Ràdio, assegurant que des del 4 d’agost el programa havia entrevistat 9 representants de Junts pel Sí, 3 de la CUP i cap de tota la resta de partits.

La piulada de Carina Mejías era mentida. Una mentida malintencionada. Les dades reals són que El matí de Catalunya Ràdio, a l’estiu, havia entrevistat 5 representants del govern, 5 de Junts pel Sí, 3 de la CUP, 3 de Catalunya Sí que es Pot, 2 d’Unió, 2 del PP, 1 del PSC i 1 de C’s. Però la piulada de Mejías ja havia fet estralls. I no només això, sinó que dos dies després El Mundo –el diari que ha “construït” Ciutadans- agafava els números de Mejías i en feia tema d’obertura a Catalunya: “L’independentisme omple la graella de Catalunya Ràdio”. Pam!

Goebels deia que “una mentida repetida mil cops s’acaba convertint en veritat”. I així, a través de piulades falses i titulars mentiders es va construint una realitat. Cap mitjà estatal ho qüestiona. Ningú explica, per exemple, les dades publicades per l’observatori27s.cat, que confirmen que en els últims tres mesos a La Sexta han entrevistat 14 unionistes, 4 tercerviïstes i cap independentista. Tampoc ningú explica les xifres fetes públiques per l’últim anuari Mèdia.cat, on queda clar que mentre que a les tertúlies de TV3 i Catalunya Ràdio hi ha entre un 31% i un 46% d’unionistes, a TVE i RNE hi ha un 0% d’independentistes. El màxim d’independentistes apareguts als mitjans estatals és el 9% de tertulians convidats a Telecinco. 9% contra 91%. Aquest és el màxim!

Els mitjans espanyols esbiaixen conscientment la realitat, però per a Ciutadans, el PP i el PSOE, són els mitjans catalans els qui no s’ajusten a la veritat. L’estratègia és evident: estan construint una realitat paral·lela amb l’objectiu que pugui arribar a ofegar la veritat. I aquesta estratègia té moments apoteòsics com l’últim escorcoll policial a CDC. Un escorcoll que vam conèixer a través d’El Mundo, el gran diari “constructor”. Va ser a través del seu web que totes les redaccions es van posar en alerta i van enviar càmeres, fotògrafs i periodistes a la fundació de CDC. I, oh sorpresa, les càmeres arribaven al mateix temps que la Guàrdia Civil.

I encara més: El Mundo titulava que la Guàrdia Civil estava registrant els ajuntaments de Lloret, Figueres, Sant Cugat i Sant Celoni. Però hi vam trucar i no, ningú registrava res. Vam parlar amb el director d’El Mundo i la resposta va ser: “Potser no han arribat, però arribaran”. I sí, van acabar arribant, una mica més tard, quan ja hi eren totes les càmeres esperant el moment. Tot retransmès en directe, tot ben escenificat.

Més enllà dels motius judicials de l’operació, l’estratègia mediàtica és tan clara que tomba. L’objectiu és que hi hagi prou teca audiovisual per poder inflar la informació tant com calgui. Aquesta és la carnassa damunt la qual s’hi pot fer tota la literatura que es vulgui: “Vuit hores de registre policial”, quan van ser set hores d’espera –sempre davant de les càmeres- fins que arribés el secretari judicial. Hi insisteixo: més enllà de la realitat judicial, tot ha de semblar més gros i aparatós, més llarg, més impactant.

Estem en plena fase de construcció mediàtica d’un Màtrix contra el procés. Un Màtrix on els mitjans catalans esbiaixen i adoctrinen mentre els espanyols alliberen i informen amb rigor. Un Màtrix on els polítics catalans són encara més corruptes que els espanyols. Un Màtrix on ha de ser la Guàrdia Civil la que actuï perquè els Mossos també són còmplices d’aquesta gran conspiració catalana. Màtrix amunt, Màtrix avall, d’aquí al 27-S, aquest Màtrix no pararà de créixer. L’statu quo, malgrat negar-ho a tort i a dret, sembla que comença a tenir molta por que el dia 27 quan Morfeu faci la pregunta, Neo acabi triant la pastilla vermella per despertar-se.

Cal fer esment a que Felipe Gonzalez ha rectificat una mica. Ara bé, semblar que això de nació no li agradat a la Chacón.

Mentre ha tornat a quedar retratat aquest vividor de la política del Ros que va aplaudir les primeres declaracions de Felipe. Penós un altre vegada. Aquest home em crear força repulsió. Millor deixar·ho.