A la rèplica d'Hernando a Rufián va ser aplaudit pels diputats de PSOE, Ciutadans i PP..... però també pels del PNB.

Ho vaig llegir en un tuit, costar creure-ho.

No del PNB -PNV nocostar creure res sols van per ells

Euzkadi cada vegada vec mes clar que el PNB no vol l'independencia (pacte PNB-PSE)

El PNB és la Covergència d'abans del Procés.

Quan aconseguim la independència hauran de canviar per força la seva visió autonomista, perque llavors aniran a per ells i els treuran el concert econòmic. La Caspa Extractiva només sap viure de depredar de l'esforç dels altres.

La tortura i el perdó

Pepe Beunza, considerat el primer objector de consciència de l'estat, reflexiona sobre el perdó que haurien de demanar també els policies que van exercir tortures al País Basc

Per: Pepe Beunza
24.11.2016 23:00

Al Born Centre Cultural de Barcelona es va inaugurar el 17 d’octubre l’exposició sobre Franco i la repressió. Hi ha una sala dedicada als torturadors franquistes. És molt convenient visitar-la encara que sigui dur.

De totes les degeneracions de l’ésser humà, la de torturador és de les més vils i covards. Policies i funcionaris l’activitat en grup dels quals era picar caps, cames, testicles, dits i el que fos per destrossar la dignitat d’un pres indefens. En deien la Brigada Político-social i eren el terror dels lluitadors antifranquistes. A València, on jo estudiava, destacava un policia especialment cruel que es deia Manuel Ballesteros. Cal explicar-ho perquè llavors jo tenia vint-i-un anys, molts dels torturats s’han anat morint i la memòria històrica és clau per entendre l’actualitat…

A mi em va detenir dues vegades i va ser lleu, em va amenaçar de mort amb una pistola però com que jo no era comunista no els interessava passar a mes. Altres companys no van tenir tanta sort.

De tots els excessos que va poder cometre Felipe Gonzalez quan va arribar a president del govern, el més greu per a mi va ser nomenar Manuel Ballesteros, cap de la lluita antiterrorista del País Basc. Fet incomprensible ja que els dirigents socialistes coneixien bé la fama de torturador de Ballesteros. Els bascos són lluitadors i tenen un gran sentit de grup. D’aquesta manera s’assegurava la continuació del conflicte basc ja que per cada torturat basc sorgien deu militants d’ETA més. I a qui li interessava que ETA seguís matant? Aquest és el problema.

Ballesteros va morir fa anys i és curiós perquè en la seua necrològica a El País no es diu res del seu pas per la Brigada político-social. Per això cal recordar-ho.

Feliçment a Euskadi s’obre ara un procés de pau i és molt important donar-li suport. En aquest procés un tema clau és el de la reconciliació dels bascos amb totes les seves complexitats i d’aquí sorgeix el tema del perdó. El perdó s’ha de demanar de cor i també ha de donar-se de cor. Si es converteix en maniobra política, perd sentit. ETA ha de demanar perdó per tots els crims comesos i molts periodistes ja se n’ocupen de recordar-ho. Però crec que falta aquesta mateixa pressió perquè els funcionaris torturadors demanin perdó i confessin els seus crims. És molt necessari perquè cobraven dels nostres impostos i això ens fa a nosaltres còmplices.

A Euskadi es va torturar molt. El Govern basc té registrats 5000 casos. Era lògic si tenien policies com Ballesteros. La seva petició de perdó alleujaria una mica la nostra consciència i facilitaria camins de pau per al futur.

Pepe Beunza, objector de consciència en 1971

La II República a l’exili volia impedir l’ajuda del govern basc als seus refugiats

L'any 1947 Madrid demanava al govern basc que no invertís diners en els seus ciutadans, perquè això provocava una discriminació cap a la resta d'espanyols als camps de refugiats

per Gemma Aguilera 26/11/2016


El govern basc a l'exili es va enfrontar al de la II República per les ajudes als refugiats | Arxiu

El mantra de la igualtat de tots els espanyols i la unitat d’Espanya com a bé superior no és pas un invent ni del PSOE ni del PP. Tampoc del franquisme. La II República espanyola a l’exili ja va prioritzar aquests valors per sobre de qualsevol altra raó. N’és un bon exemple el conflicte institucional entre el govern de la República i el govern basc a l’exili l’abril de l’any 1947 per l’ajuda que prestava Euskadi als seus exiliats. Un cas que fa inevitable el paral·lelisme amb el setge judicial a la llei d’emergència habitacional i pobresa energètica, suspesa parcialment pel Tribunal Constitucional en considerar que “no respecta el principi d'igualtat entre els espanyols".

Quan el govern de la República va tenir constància que Euskadi ajudava els seus refugiats, i paral·lelament el govern espanyol passava penúries, va decidir enviar una missiva en què instava l’executiu basc a l’exili a abandonar els plans d’ajuda als refugiats que es trobaven al camp de Merignac, prop de Bordeus: “Se nos informa que el gobierno de su digna presidencia ha destacado allí como delegado un agente llamado señor Mateo encargado, al parecer con fondos procedentes del Gobierno de Euzkadi, de facilitar auxilios a los compatriotas vascos acogidos en dicho campo; con lo que crea una situación de privilegio con respecto a los demás españoles allí refugiados, quienes ven con el natural disgusto este trato diferencial entre hombres sometidos a una misma disciplina, por el solo hecho de haber nacido en distinta región de España”, deia la carta. La historiadora Aurora Madaula, especialista en nacionalisme basc, ha estudiat aquesta correspondència, que es troba a l’Arxiu Històric del Govern basc (Fons del Govern basc-Fons especial Beyris). “La República espanyola, presidida Diego Martínez Barrio, exigia al govern basc que deixés d’ajudar els bascos refugiats per tal de no generar diferències entre espanyols. Ni la guerra civil ni l’exili no havien estat suficients per provocar que les autoritats espanyoles, de dretes o d’esquerres, aparquessin l’animadversió cap als nacionalismes ‘perifèrics’, bascos o catalans, manifestant-se obertament contraris a l’existència dels governs autònoms”, argumenta Madaula.


Els bascos van desobeir

Al govern basc no li va tremolar el pols, i va respondre amb claredat a les accions homogeneïtzadores de Madrid: “Lamento tener que decirle, (…) que no me es posible dictar disposiciones de ninguna clase que “modifiquen dicha situación” como se expresa textualmente en la suya, pues supondría tanto como ordenar el abandono de los vascos allí recluidos”. El Govern basc a l’exili es negava a complir cap requeriment que comportés canviar la política de protecció cap als seus exiliats. “Al contrari, instava el govern espanyol a fer els mateixos esforços que feien ells per acomplir les exigències franceses amb els refugiats. Va ser una desobediència educada, sense crits i de la mà de la dreta conservadora i catòlica basca. Sense Estat però amb vocació de tenir-lo, actuant amb dignitat i fermesa per a protegir els seus ciutadans”, analitza aquesta experta.


Carta enviada pel Govern de la República al Govern basc el 1947 | Arxiu Històric del Govern basc

De fet, no era la primera vegada que la República posava sobre la taula l’argument de la igualtat de tots els espanyols per intentar laminar l'autogovern dels bascos. “El ministre de l’Interior, Julián Zugazagoitia, escrivia al govern basc defensant que els ciutadans bascos havien de córrer la mateixa sort que la resta de ciutadans espanyols, i sentenciava que ‘el gobierno vasco no tiene razón de ser’. De fet, mentre el govern basc és a Euskadi abans de marxar a l'exili, rep diverses cartes de ministres que asseguren que el més convenient és dissoldre els governs autònoms”, relata Madaula.


Les invitacions per a la festa de la II República a París que Euskadi va rebutjar | Arxiu Històric del Govern basc

Tallar l’aixeta a catalans i bascos

El govern basc havia dissenyat una pla d’ajuda als refugiats bascos per distribuir-los per Anglaterra i França. La II República també tenia un pla d’ajuda per als seus ciutadans, però amb una diferència important, la situació econòmica de la resistència espanyola era molt precària. És per això que el govern de la República va decidir unilateralment que els bascos i catalans no rebrien les transferències econòmiques que els pertocaven per llei com a part de la II República, i a més a més, els demanarien suport econòmic extra. “La penúria econòmica era un argument de pes del govern espanyol per insistir en la supressió dels governs autònoms, i quan ja es veu incapaç d’atendre els seus ciutadans, demana al govern basc que retiri les ajudes als ciutadans bascos dels camps de refugiats, en definitiva, els demana que deixin de fer política”, conclou Madaula.

I encara un detall més. La República espanyola estava teòricament arruïnada, i també obsessionada amb la igualtat –a la baixa- de tots els espanyols. Però la mateixa setmana que la República espanyola instava el govern basc a retirar l’ajuda als refugiats el camp de Bordeus per evitar discriminacions amb els altes espanyols, l’executiu a l’exili muntava una festa a París, que incloïa teatre i un gran convit, per celebrar la proclamació de la II República. El govern basc va declinar la seva assistència.

PNB com sempre dona oxigen a Rajoy amb els comptes tot i la corrupció