Aviso sobre el contenido
Foro SexoMercadoBCN
    Búsqueda por Etiquetas
  
homex > Charla > El Bar de SexoMercadoBCN > Contenido de Internet - Música, Deportes, Política
Catalunya Independent?
Bragamat
Elite Angels
Responder
 
Visitas a este tema:   356.872
Añadir a FavoritosAñadir a Favoritos No estás suscrito a este tema Suscribirme
Antiguo 31/07/2016, 11:43   #5321
Baliga-balaga
Forero Bloqueado
cells
Fecha Registro: may 2010
Mensajes último año: 0
SmilePoint último año: 1
Reputación último año: 0
Expes publicadas: 1
icon

//*//Bon Cop de Falç//*//

Cita:
Dietari 2014 doble fletxa Dissabte, 30.7.2016. 20:12 h

La millor resposta: la independència unilateral i un 11S massiu

Tal i com explicava en Guifré ahir, l’anunci fet ahir per Soraya Sáenz de Santamaría ha agitat el món polític català, una vegada més, a les portes d’una Diada que aquest any s’ha preparat de manera descentralitzada. L’Estat espanyol va descarregar divendres bona part de la seva fúria contra la presidenta del Parlament, Carme Forcadell en especial, i també contra Carles Puigdemont. Soraya Sáenz de Santamaría enviava a ‘Carmen Forcadel’ i a ‘Cáls Puidemon’ a la via penal, i mirava de deixar clar que es prohibirien aquest tipus de debats al Pârlament.

Però això no els serà suficient per aturar la voluntat d’un poble que porta anys manifestant-se massivament per la independència. Encara els esperonarà més. La presidenta Forcadell, deia una altra vegada que “el Parlament és sobirà”, i que la Mesa es va limitar a complir el reglament del Parlament. “Les accions penals coarten la llibertat del Parlament i dels parlamentaris”. En la mateixa línia anava Neus Munté quan deia que “Estem davant d'un govern espanyol en funcions que també situa la democràcia en funcions. Tendeix a debilitar-la i no a reforçar-la”. La consellera de la vicepresidència deia no entendre com es pot ignorar el clam de dos milions de persones, i afegia que la comissió del Procés Constituent s’havia reunit davant dels llums i els taquígrafs que la CUP va posar de moda.

Les mostres de solidaritat envers la figura de Forcadell i la de Puigdemont, també, s’uniran al clam que l’11 de setembre tornarà a fer sortir centenars de milers de persones, aquestes vegada de forma descentralitzada, a cinc punts clau del país. Sota el lema “a punt”, enguany l’ANC ha triat les ciutat de Barcelona, Salt, Lleida, Berga i Tarragona com a cinc punts de concentració de gent on es desenvoluparan cinc eixos o ideals per a la nova República Catalana. Les inscripcions ja estan obertes, i malgrat que aquest és l’any en què l’entitat va més tard, de ben segur que els carrers, aquesta vegada de cinc capitals, s’ompliran de ben valent per acollir les riuades de gent que sortiran en defensa de les llibertats de Catalunya, a l’espera de com es desenvolupin els esdeveniments polítics.

L’ANC, Òmnium i l’AMI, els tres tòtems dels moviment cívic català actual, aposten ara ja de manera molt clara per la via unilateral, sense eufemismes. I és que no deixin que ens reescriguin la història: la via unilateral s’emprèn després d’haver provat tots els mecanismes democràtics de diàleg possibles. El Dietari del Procés ha relatat, sense falta, el testimoniatge de tot el que ha passat en aquest viatge sobiranista cap a Ítaca; des del pacte de 19 de desembre de 2012 entre l’extinta Convergència i Unió d’Artur Mas i Duran i Lleida amb la renovada Esquerra Republicana d’Oriol Junqueras, fins avui mateix. I els que ens han seguit més saben que des de Catalunya s’han intentat totes les vies de diàleg abans d’emprendre la de la unilateralitat, a la qual ja sabíem, però, que hi acabaríem arribant, perquè la resposta de l’Estat ha estat és i seguirà essent sempre ‘No’. Fins que marxem.

Article escrit per Oriol Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols
http://in.directe.cat/dietari-2014/blog/16275/la-millor-resposta-la-independencia-unilateral-i-un-11s-massiu

--------

Dietario 2014 doble flecha Sábado, 07/30/2016. 20:12 h

La mejor respuesta: la independencia unilateral y un 11S masivo

Tal y como explicaba en Guifré ayer, el anuncio hecho ayer por Soraya Sáenz de Santamaría ha agitado el mundo político catalán, una vez más, a las puertas de una jornada que este año se ha preparado de forma descentralizada. El Estado español descargó Viernes buena parte de su furia contra la presidenta del Parlamento, Carme Forcadell en especial, y también contra Carles Puigdemont. Soraya Sáenz de Santamaría enviaba a 'Carmen Forcadel' y en 'cales Puidemon' en la vía penal, y trataba de dejar claro que se prohibirían este tipo de debates en el Parlamento.

Pero esto no les será suficiente para detener la voluntad de un pueblo que lleva años manifestándose masivamente por la independencia. Aunque los estimulará más. La presidenta Forcadell, decía otra vez que "el Parlamento es soberano", y que la Mesa se limitó a cumplir el reglamento del Parlamento. "Las acciones penales coartan la libertad del Parlamento y de los parlamentarios". En la misma línea iba Neus Munté cuando decía que "Estamos ante un Gobierno en funciones que también sitúa la democracia en funciones. Tiende a debilitarla y no a reforzarla ". La consejera de la vicepresidencia decía no entender cómo se puede ignorar el clamor de dos millones de personas, y añadía que la comisión del Proceso Constituyente había reunido delante de las luces y los taquígrafos que la CUP puso de moda.

Las muestras de solidaridad hacia la figura de Forcadell y la de Puigdemont, también, se unirán al clamor que el 11 de septiembre volverá a sacar cientos de miles de personas, estas vez de forma descentralizada, a cinco puntos clave del país. Bajo el lema "a punto", este año el ANC ha elegido las ciudad de Barcelona, ​​Salt, Lleida, Berga y Tarragona como cinco puntos de concentración de gente donde se desarrollarán cinco ejes o ideales para la nueva República Catalana. Las inscripciones ya están abiertas, ya pesar de que este es el año en que la entidad más tarde, seguro que las calles, esta vez de cinco capitales, se llenarán de bien duro para acoger las riadas de gente que saldrán en defensa de las libertades de Cataluña, a la espera de cómo se desarrollen los acontecimientos políticos.

El ANC, Òmnium y la AMI, los tres tótems de los movimiento cívico catalán actual, apuestan ahora ya de manera muy clara por la vía unilateral, sin eufemismos. Y es que no dejen que nos reescriban la historia: la vía unilateral se emprende después de haber probado todos los mecanismos democráticos de diálogo posibles. El Dietario del Proceso relató, sin falta, el testimonio de todo lo que ha pasado en este viaje soberanista hacia Ítaca; desde el pacto de 19 de diciembre de 2012 entre la extinta CiU de Artur Mas y Duran con la renovada ERC de Oriol Junqueras, hasta hoy mismo. Y los que nos han seguido más saben que desde Cataluña se han intentado todas las vías de diálogo antes de emprender la de la unilateralidad, a la que ya sabíamos, pero, que acabaríamos llegando, porque la respuesta del Estado ha sido es y seguirá siendo siempre 'No'. Hasta que nos vamos.

Artículo escrito por Oriol Jordan
Puedes consultar todo el Dietario desde el inicio al bloque Oriols

Bump:
Cita:
RTVE desembutxaca més de 86.000 € per enviar 6 directius als jocs de Rio

El director de la cadena, per primera vegada en la història de la cadena pública, romandrà a la ciutat olímpica durant tot l'esdeveniment

"És el nostre esdeveniment de l'any i de la temporada", intentava justificar-se així durant la roda de premsa fa dues setmanes el director de TVE, Eladio Jareño, després de donar els noms dels sis directius que viatjaran a Rio de Janeiro com a part del dispositiu de 129 professionals plantejat per als Jocs Olímpics. Serà el primer cop que el director de la cadena pública romandrà a la ciutat olímpica durant tot l'esdeveniment així com la directora de Teledeporte.

rtve, tve1, eladio jareño
Eladio Jareño, director de RTVE
A cost de rei

Sumant les diferents partides, RTVE està disposada a pagar al voltant de 86.450 euros per l'expedició olímpica dels directius Segons les xifres a les quals ha tingut accés Dircomfidencial.com, la corporació hauria abonat uns 11.400 euros només pel desplaçament d'aquests càrrecs, el que representa un desemborsament d'entre 1.800 i 2.000 euros per cada bitllet. A aquest import se sumaria un altre concepte d'aproximadament 3.000 euros (500 per persona) referent a "altres transports" per cobrir els trasllats amb taxi o transport públic dels directius.

La partida més elevada fa referència a l'allotjament, el cost rondaria els 48.300 euros, a raó de 300 euros per cada nit a l'hotel. Com és lògic, la línia d'aquesta despesa està supeditada al temps d'estada de cada directiu.

També percebran 100 euros per cada dia d'estada en concepte de dieta internacional. D'altra banda, tots els càrrecs disposaran de 150 euros diaris per a les despeses del dia a dia, com són els menjars, i que computaran com a "despeses de representació" en els comptes de RTVE. En total, seran al voltant de 16.000 euros.

Cal tenir en compte que el canvi és a favor dels europeus. Ara mateix 1 euro equival a 3,65 reals brasilers fet que augmenta el poder adquisitiu.

Qui són els 6 privilegiats?

La llista d'aquests directius de la cadena pública desplaçats a la ciutat carioca la formen Eladio Jareño, director de TVE; José Antonio Álvarez Gundín, responsable d'Informatius; David Valcarce, director de Mitjans; Yolanda García Cuevas, directora d'Esports; María José Malia, directora de la cadena Teledeportes; i Víctor Sánchez, director de l'àrea de Suport i Manteniment tècnic.
http://www.directe.cat/noticia/518496/rtve-desembutxaca-mes-de-86.000-per-enviar-6-directius-als-jocs-de-rio

--------

RTVE desembolsará más de 86.000 € para enviar 6 directivos a los juegos de Río

El director de la cadena, por primera vez en la historia de la cadena pública, permanecerá en la ciudad olímpica durante todo el evento

"Es nuestro evento del año y de la temporada", intentaba justificarse así durante la rueda de prensa hace dos semanas el director de TVE, Eladio Jareño, después de dar los nombres de los seis directivos que viajarán a Río de Janeiro como parte del dispositivo de 129 profesionales planteado para los Juegos Olímpicos. Será la primera vez que el director de la cadena pública permanecerá en la ciudad olímpica durante todo el evento así como la directora de Teledeporte.

rtve, TVE1, eladio Jareño
Eladio Jareño, director de RTVE

A coste de rey

Sumando las diferentes partidas, RTVE está dispuesta a pagar alrededor de 86.450 euros por la expedición olímpica de los directivos Según las cifras a las que ha tenido acceso Dircomfidencial.com, la corporación habría abonado unos 11.400 euros sólo por el desplazamiento de estos cargos, lo que representa un desembolso de entre 1.800 y 2.000 euros por cada billete. A este importe se sumaría otro concepto de aproximadamente 3.000 euros (500 por persona) referente a "otros transportes" para cubrir los traslados en taxi o transporte público de los directivos.

La partida más elevada se refiere al alojamiento, el coste rondaría los 48.300 euros, a razón de 300 euros por cada noche en el hotel. Como es lógico, la línea de este gasto está supeditada al tiempo de estancia de cada directivo.

También percibirán 100 euros por cada día de estancia en concepto de dieta internacional. Por otra parte, todos los cargos dispondrán de 150 euros diarios para los gastos del día a día, como son las comidas, y que computarán como "gastos de representación" en las cuentas de RTVE. En total, serán alrededor de 16.000 euros.

Hay que tener en cuenta que el cambio es a favor de los europeos. Ahora mismo 1 euro equivale a 3,65 reales brasileños lo que aumenta el poder adquisitivo.

Quiénes son los 6 privilegiados?

La lista de estos directivos de la cadena pública desplazados a la ciudad carioca la forman Eladio Jareño, director de TVE; José Antonio Álvarez Gundín, responsable de Informativos; David Valcarce, director de Medios; Yolanda García Cuevas, directora de Deportes; María José Malia, directora de la cadena Teledeportes; y Víctor Sánchez, director del área de Soporte y Mantenimiento técnico.
Aviso a Organizadores   Citar
Antiguo 31/07/2016, 14:15   #5322
Baliga-balaga
Forero Bloqueado
cells
Fecha Registro: may 2010
Mensajes último año: 0
SmilePoint último año: 1
Reputación último año: 0
Expes publicadas: 1
icon

//*//L'autonomia que ens cal és la de Portugal//*//

Cita:
El parlament demana a l’estat espanyol la transferència de la gestió dels aeroports catalans

La petició s'ha aprovat amb els vots a favor de JxSí, CSQP i la CUP
20160728142434.jpg

Per: Europa Press
28.07.2016 14:24

BARCELONA, 28 (EUROPA PRESS)

El Parlament ha instat aquest dijous la Generalitat a reclamar al govern espanyol la transferència de la titularitat dels aeroports catalans del Prat, Girona, Reus i Sabadell, amb l’objectiu d’elaborar polítiques pròpies per a la gestió d’aquestes infraestructures.

Aquest punt ha estat aprovat per 80 vots a favor –els de JxSí, SíQueEsPot i la CUP– i 50 en contra –els que sumen el PP, C’s i el PSC–.

El diputat de JxSí Marc Sanglas ha titllat la gestió d’Aena de ‘desastrosa’, i ha acusat la companyia estatal de perjudicar l’Aeroport del Prat en desviar vols internacionals a l’Aeroport de Madrid-Barajas.

La reclamació arriba després del caos aeroportuari arran del col·lapse de Vueling, que va afectar milers d’usuaris durant diversos dies de juliol.

En aquest sentit, el diputat de la CUP Albert Botran ha acusat la companyia de portar al límit els seus recursos per ‘obtenir el màxim benefici’.
http://www.vilaweb.cat/noticies/el-parlament-demana-a-lestat-la-transferencia-de-la-gestio-dels-aeroports-catalans/

-----------

El parlamento pide a España la transferencia de la gestión de los aeropuertos catalanes

La petición se ha aprobado con los votos a favor de JxSí, CSQP y la CUP
20160728142434.jpg

Por: Europa Press
07/28/2016 14:24

BARCELONA, 28 (EUROPA PRESS)

El Parlamento ha instado este jueves la Generalitat a reclamar al Gobierno la transferencia de la titularidad de los aeropuertos catalanes de El Prat, Girona, Reus y Sabadell, con el objetivo de elaborar políticas propias para la gestión de estas infraestructuras.

Este punto ha sido aprobado por 80 votos a favor -los de JxSí, SíQueEsPot y la CUP- y 50 en contra -los que suman el PP, C 's y el PSC.

El diputado de JxSí Marc Sanglas ha tachado la gestión de Aena de 'desastrosa', y ha acusado a la compañía estatal de perjudicar el Aeropuerto del Prat en desviar vuelos internacionales en el Aeropuerto de Madrid-Barajas.

La reclamación llega tras el caos aeroportuario a raíz del colapso de Vueling, que afectó a miles de usuarios durante varios días de julio.

En este sentido, el diputado de la CUP Albert Botran ha acusado a la compañía de llevar al límite sus recursos para obtener el máximo beneficio '.

Bump:
Cita:
L'espanyolisme, entre la fúria demòfoba i la violència "constitucional"

David González
Barcelona. Diumenge, 31 de juliol de 2016
6 minuts David González

Quin pla té Espanya –és a dir, els seus poders– davant del que anomena el "desafiament català" sis anys després del cop contra l'Estatut i quan els registres demoscòpics de l'independentisme superen ja el 50% dels "decidits"? Fúria demófoba i violència juridico-política, "constitucional", esclar, a cop d'ordeno y mando de Consell de Ministres en funcions. A cop d'ambdoscollonisme contra Mas, Forcadell, Puigdemont o qui es posi per davant aclamat des dels estómacs i consentit des de la covardia, l'immobilisme essencialista, la vacuïtat del fum suposadament federal o plurinacionalitzant en el millor dels casos, i, sempre, l'orgull de vell imperi ferit cada vegada que el procés –sí, el procés– es mou.

Vet aquí, fruit de tot això, l'explicació del rabent i veloç suport incondicional de Sánchez i Rivera a Rajoy –i l'ambigüitat d'Iglesias– cada vegada que el president en funcions de president despenja el telèfon per comunicar-los l'última decisió de la brigada jurídica de Soraya davant el "desafiament", per a, minuts després, refugiar-se de nou en la ràbia que els impedeix assolir un acord de govern després de vuit mesos de paràlisi política en la cinquena economia d'Europa senzillament perquè no volen donar-se per assabentats del que han decidit a les urnes els seus propis conciutadans.

Fúria demòfoba. Com la que vomiten cada dia les xarxes socials, cada vegada que a Catalunya el procés –sí, el procés– es mou; i violència jurídica, la que, cada vegada que el procés –sí, el procés es mou– descarrega el Govern de l'Estat –el Govern en funcions d'un Estat en funcions d'òpera bufa– sobre els legítims representants del poble català. O potser no es van celebrar amb totes les garanties de la llei les eleccions del 27S, en les que van ser elegits els diputats independentistes i els que no es defineixen com a tals, i, per descomptat, els que legítimament s'oposen a aquest projecte?

I violència jurídico-política. La d'un Estat que en els últims sis anys s'ha mostrat incapaç de posar sobre la taula res més que microcops d'Estat contra la separació de poders, contra la lletra, i contra l'esperit de la seva pròpia Llei de Lleis. Aquesta és la dinàmica que va començar el 2010 amb aquell pacte de la Maestranza mitjançant el qual tres magistrats del Tribunal Constitucional es van fumar un Estatut sencer contra la voluntat del Parlament que constitucionalment el va proposar i el va negociar –amb la corresponent raspallada–, el Congrés i el Senat que el van validar, la ciutadania que el va aprovar en impecable referèndum, i el Rei que el va sancionar com a llei orgànica de les Corts espanyoles.

Es va veure de nou dimecres, quan el Parlament, amb els vots dels independentistes de JxSí i la CUP, és a dir de la majoria d'una Cambra legalment constituïda, i legalment autònoma per prendre i "proposar" –i subratllo el "proposar"– les seves pròpies decisions, va aprovar les "conclusions" de la comissió d'"estudi" del procés constituent. En virtut de quin principi democràtic es pot prohibir a aquest parlament, dipositari de la fracció que li correspon de la sobirania espanyola compartida –si fos única només hi hauria un Parlament a l'Estat espanyol, com sap qualsevol estudiant de primer de Ciències Polítiques– que "estudiï" i arribi a les "conclusions" que bonament arribi sobre un hipotètic procés per a la constitució d'una Catalunya independent?

[300px BO William Adolphe Bouguereau (1825 1905) The Remorse of Orestes (1862)]

Orestes perseguit per les Fúries / BOUGUEREAU

Atès que la cosa va de (falsos) juridicismes, m'agradaria saber quin article de la Constitució prohibeix realitzar aquest debat que ha tingut lloc al Parlament d'acord a la mecànica de funcionament de qualsevol parlament democràtic. Em temo que ha de ser el mateix que no aclareix si Mariano Rajoy pot renunciar a sotmetre's a la investidura una vegada ha rebut l'encàrrec del cap de l'Estat, com, ai, tampoc no aclareix si el Rei pot proposar-lo malgrat no disposar dels suports necessaris. La resposta és simple: cap. No existeix tal article.

En realitat (i per aquí plora la criatura de l'independentisme hiperventilat), on resideix el "delicte" comès? En la redacció de les "conclusions" d'aquesta comissió d'"estudi"? En la petició dels grups citats, perfectament legal, perquè es posin a votació? En la submissió de la presidenta del Parlament al reglament perfectament legal de la Cambra que obliga a permetre que es votin ho vulgui o no la presidenta o la Mesa? Qui està donant aquí, una vegada més, el veritable cop d'Estat que, amb l'hashtag #72golpistas, es va atribuir de manera vergonyant i vergonyosa, i amb notable èxit a Twitter, la qual cosa explica moltes coses, als diputats que van votar les esmentades "conclusions" i, per extensió, a la Cambra catalana sencera reunida en ple?

O potser el senyor Iceta, que amb bon criteri ha proposat una solució a la canadenca per a Catalunya, com a últim recurs, creu que el seu no-vot i el seu acord total amb el que decideixi aquest dilluns el Tribunal Constitucional a instàncies del Govern en funcions del PP, inclòs l'inici de la via penal contra Carme Forcadell, el fa menys sospitós davant del microfeixisme espanyolista tuitaire i els que cada segon i cada minut del dia reparteixen els carnets de bons i mals espanyols des de les més altes magistratures?

Tant li costa al senyor Coscubiela (el senyor Rabell passava per allà) reconèixer que la votació de les conclusions de la comissió d'estudi del procés constituent, denominació per cert adoptada a instàncies del grup de CSQP, només són això, conclusions i no "mandats", com de manera matussera pretén el Govern en funcions del PP que el Tribunal Constitucional ratifiqui, i, en conseqüència, doni compliment i legitimi jurídicament el que és una pura i dura decisió política: fulminar Forcadell (i qui gosi)? Em pregunto com hauria actuat el vell PSUC, de l'herència del qual vol reclamar-se fins i tot Pablo Iglesias quan visita Catalunya davant d'una situació semblant.

Estrany cop, aquest dels 72 diputats independentistes que, a diferència d'altres de per desgràcia coneguts per aquests verals, es posen reglamentàriament a votació en un parlament democràtic i sense treure al carrer ni un mal mosso amb mosquetó de gala. Quant tardarà la justícia espanyola, que té perfectament regulats els delictes d'odi en actuar contra l'autor d'aquest tuit que demanava –sí, literalment– la resurrecció del camioner assassí de Niça perquè es passegés pel parc de la Ciutadella? Potser no constitueix delicte d'enaltiment del terrorisme a les xarxes l'hashtag #DaeshSalvanos que van fer circular aquest i altres miserables? El pitjor de no tenir cervell no és mancar-ne, sinó omplir el buit amb la pròpia merda. Espanya, protegeix-te de tu mateixa.

Esclar que, en el fons, i per desgràcia, és el que tenen les democràcies a mitges dels nostres dies en una Europa en la qual continua sent més fàcil anar-se'n si ets Estat (cas britànic) que reintegrar-te lliurement si aspires a ser-ho (cas escocès). Passa en una Europa en trànsit cap a la precarització de la democràcia, en les democràcies de referència davant de l'avenç de la por de l'altre i els microfeixismes d'acció global. I que conviuen i han donat entrada al club amb democràcies de llarga tradició autoritària que porten dècades sent democràcies a mitges. Passa en democràcies sense (prou) demòcrates, com l'espanyola. Democràcies que permeten a un partit sotmetre a l'escrutini dels electors un programa independentista i que fan formar el tribunal màxim i les forces de l'ordre cada vegada que l'elegit democràticament pels seus conciutadans per dur a terme aquest programa intenta complir el contracte democràtic.
http://www.elnacional.cat/ca/opinio/desafiament-catala-furia-demofoba-i-violencia-constitucional_107094_102.html

---------

El españolismo, entre la furia demòfoba y la violencia "constitucional"

David González
Barcelona. Domingo, 31 de julio de 2016
6 minutos David González

Qué plan tiene España -es decir, sus poderes- ante lo que llama el "desafío catalán" seis años después del golpe contra el Estatuto y cuando los registros demoscópicos del independentismo superan ya el 50% de los "decididos"? Furia demófoba y violencia jurídico-política, "constitucional", claro, a golpe de ordeno y mando de Consejo de Ministros en funciones. A golpe de ambdoscollonisme contra Mas, Forcadell, Puigdemont o quien se ponga por delante aclamado desde los estómagos y consentido desde la cobardía, el inmovilismo esencialista, la vacuidad del humo supuestamente federal o plurinacionalitzant en el mejor de los casos, y siempre , el orgullo de viejo imperio herido cada vez que el proceso -sí, el proceso- se mueve.

He aquí, fruto de lo cual, la explicación del raudo y veloz apoyo incondicional de Sánchez y Rivera a Rajoy -y la ambigüedad de Iglesias- cada vez que el presidente en funciones de presidente descuelga el teléfono para comunicarles la última decisión de la brigada jurídica de Soraya ante el "desafío", para, minutos después, refugiarse de nuevo en la rabia que les impide alcanzar un acuerdo de gobierno después de ocho meses de parálisis política en la quinta economía de Europa sencillamente porque no quieren darse por enterados de lo que han decidido en las urnas sus propios conciudadanos.

Furia demòfoba. Como la que vomitan cada día las redes sociales, cada vez que en Cataluña el proceso -sí, el proceso- se mueve; y violencia jurídica, la que, cada vez que el proceso -sí, el proceso se mo- descarga el Gobierno del Estado -el Gobierno en funciones de un Estado en funciones de ópera bufa- sobre los legítimos representantes del pueblo catalán . O tal vez no se celebraron con todas las garantías de la ley las elecciones del 27S, en las que fueron elegidos los diputados independentistas y los que no se definen como tales, y, por supuesto, los que legítimamente se oponen a este proyecto?

Y violencia jurídico-política. La de un Estado que en los últimos seis años se ha mostrado incapaz de poner sobre la mesa más que Microopaco de Estado contra la separación de poderes, contra la letra, y contra el espíritu de su propia Ley de Leyes . Esta es la dinámica que comenzó en 2010 con aquel pacto de la Maestranza mediante el cual tres magistrados del Tribunal Constitucional se fumaron un Estatuto entero contra la voluntad del Parlamento que constitucionalmente lo propuso y el negoció -con la correspondiente raspallada-, el Congreso y el Senado que el validaron, la ciudadanía que lo aprobó en impecable referéndum, y el Rey que el sancionó como ley orgánica de las Cortes españolas.

Se vio de nuevo el miércoles, cuando el Parlamento, con los votos de los independentistas de JxSí y la CUP, es decir de la mayoría de una Cámara legalmente constituida, y legalmente autónoma para tomar y "proponer" -y subrayo el "proponer "- sus propias decisiones, aprobó las" conclusiones "de la comisión de" estudio "del proceso constituyente. En virtud de qué principio democrático se puede prohibir a este parlamento, depositario de la fracción que le corresponde de la soberanía española compartida -si fuera única sólo habría un Parlamento en España, como sabe cualquier estudiante de primero de Ciencias Políticas- que "estudie" y llegue a las "conclusiones" que buenamente llegue sobre un hipotético proceso para la constitución de una Cataluña independiente?

[300px BO William Adolphe Bouguereau (1825 1905) The Remorse of Orestes (1862)]

Orestes perseguido por las Furias / Bouguereau

Dado que la cosa va de (falsos) juridicismes, me gustaría saber qué artículo de la Constitución prohíbe realizar este debate que ha tenido lugar en el Parlamento de acuerdo a la mecánica de funcionamiento de cualquier parlamento democrático. Me temo que debe ser el mismo que no aclara si Rajoy puede renunciar a someterse a la investidura una vez ha recibido el encargo del jefe del Estado, como, ay, tampoco aclara si el Rey puede proponerlo a pesar no disponer de los apoyos necesarios. La respuesta es simple: ninguna. No existe tal artículo.

En realidad (y por ahí llora la criatura del independentismo hiperventilar), donde reside el "delito" cometido? En la redacción de las "conclusiones" de esta comisión de "estudio"? En la petición de los grupos citados, perfectamente legal, para que se pongan a votación? En la sumisión de la presidenta del Parlamento al reglamento perfectamente legal de la Cámara que obliga a permitir que se voten lo quiera o no la presidenta o la Mesa? Quien está dando aquí, una vez más, el verdadero golpe de Estado que, con el hashtag # 72golpistas, se atribuyó de manera vergonzante y vergonzosa, y con notable éxito en Twitter, lo que explica muchas cosas, a los diputados que votaron dichas "conclusiones" y, por extensión, en la Cámara catalana entera reunida en pleno?

O quizás el señor Iceta, que con buen criterio ha propuesto una solución a la canadiense para Cataluña, como último recurso, cree que su no-voto y su acuerdo total con el que decida este lunes el Tribunal Constitucional a instancias del Gobierno en funciones del PP, incluido el inicio de la vía penal contra Carmen Forcadell, lo hace menos sospechoso ante el microfeixisme españolista tuitaire y los que cada segundo y cada minuto del día reparten los carnés de buenos y malos españoles desde las más altas magistraturas?

Tanto le cuesta al señor Coscubiela (el señor Rabell pasaba por allí) reconocer que la votación de las conclusiones de la comisión de estudio del proceso constituyente, denominación por cierto adoptada a instancias del grupo de CSQP, sólo son eso, conclusiones y no " mandatos ", como de manera torpe pretende el Gobierno en funciones del PP que el TC ratifique, y, en consecuencia, dé cumplimiento y legitime jurídicamente lo que es una pura y dura decisión política: fulminó Forcadell (y quien ose)? Me pregunto cómo habría actuado el viejo PSUC, de la herencia del que quiere reclamarse incluso Pablo Iglesias cuando visita Cataluña ante una situación parecida.

Extraño vez, este de los 72 diputados independentistas que, a diferencia de otros de por desgracia conocidos por estos lares, se ponen reglamentariamente a votación en un parlamento democrático y sin sacar a la calle ni un mal mozo con mosquetón de gala. Cuánto tardará la justicia española, que tiene perfectamente regulados los delitos de odio en actuar contra el autor de este tuit que pedía -sí, literalmente- la resurrección del camionero asesino de Niza para que se paseara por el parque de la Ciutadella? Quizás no constituye delito de enaltecimiento del terrorismo en las redes el hashtag #DaeshSalvanos que hicieron circular este y otros miserables? Lo peor de no tener cerebro no es carecer de ella, sino llenar el vacío con la propia mierda. España, protégete de ti misma.

Claro que, en el fondo, y por desgracia, es lo que tienen las democracias a medias de nuestros días en una Europa en la que sigue siendo más fácil irse si eres Estado (caso británico) que reintegrarse libremente si aspiras a serlo (caso escocés). Pasa en una Europa en tránsito hacia la precarización de la democracia, en las democracias de referencia ante el avance del miedo del otro y los microfeixismes de acción global. Y que conviven y han dado entrada al club con democracias de larga tradición autoritaria que llevan décadas siendo democracias a medias. Pasa en democracias sin (bastante) demócratas, como la española. Democracias que permiten a un partido someter al escrutinio de los electores un programa independentista y que hacen formar el tribunal máximo y las fuerzas del orden cada vez que el elegido democráticamente por sus conciudadanos para llevar a cabo este programa intenta cumplir el contrato democrático.

Bump:
Cita:
31 de juliol: Un país inhabilitat

VICENÇ VILLATORO Actualitzada el 30/07/2016 17:29

EN AQUESTA mena d’intent d’anar inhabilitant mig Catalunya, gota a gota (Mas, Rigau, Ortega, Homs...), ara sembla que arriba el torn de la presidenta del Parlament, Carme Forcadell (i si es descuida, del president Puigdemont). És exòtic. A totes aquestes persones les va habilitar per fer política el vot dels ciutadans. Ara un govern demana a un tribunal que els inhabiliti, que revoqui el que la gent va decidir votant de manera lliure i informada. La paradoxa és més flagrant en el cas de la presidenta del Parlament. Si la democràcia exigeix l’existència de tres poders separats, executiu, legislatiu i judicial (una separació de la qual l’estat espanyol no és l’exemple més brillant), i sent tots tres importants, el poder legislatiu, el Parlament, és la màxima encarnació del sistema. De fet, parlem de democràcies parlamentàries (no executives o judicials). La inviolabilitat del Parlament, la seva consagració com un espai de debat lliure, és la pedra angular del sistema. Que una presidenta del Parlament (o un parlamentari!) pugui ser inhabilitada per la feina feta dins del Parlament és una incongruència. Inhabilitant algú que és on és perquè se l’ha votat s’està inhabilitant qui ha votat. Els ciutadans. Els ciutadans d’aquest país.
http://www.ara.cat/opinio/JULIOL-pais-inhabilitat_0_1623437673.html

-------

31 de julio: Un país inhabilitado

VICENÇ VILLATORO Actualizada el 07/30/2016 17:29

EN ESTA tipo de intento de ir inhabilitando medio Cataluña, gota a gota (Mas, Rigau, Ortega, Homs ...), ahora parece que llega el turno de la presidenta del Parlamento, Carme Forcadell (y si se descuida, del presidente Puigdemont). Es exótico. A todas estas personas las habilitó para hacer política el voto de los ciudadanos. Ahora un gobierno pide a un tribunal que los inhabilite, que revoque lo que la gente decidió votante de manera libre e informada. La paradoja es más flagrante en el caso de la presidenta del Parlamento. Si la democracia exige la existencia de tres poderes separados, ejecutivo, legislativo y judicial (una separación de la que España no es el ejemplo más brillante), y siendo los tres importantes, el poder legislativo, el Parlamento, es la máxima encarnación del sistema. De hecho, hablamos de democracias parlamentarias (no ejecutivas o judiciales). La inviolabilidad del Parlamento, su consagración como un espacio de debate libre, es la piedra angular del sistema. Que una presidenta del Parlamento (o un parlamentario!) Pueda ser inhabilitada por el trabajo realizado dentro del Parlamento es una incongruencia. Inhabilitando alguien que es donde es porque se lo ha votado se está inhabilitando quién ha votado. Los ciudadanos. Los ciudadanos de este país.
Aviso a Organizadores   Citar
Antiguo 01/08/2016, 00:25   #5323
Baliga-balaga
Forero Bloqueado
cells
Fecha Registro: may 2010
Mensajes último año: 0
SmilePoint último año: 1
Reputación último año: 0
Expes publicadas: 1
icon

//*//Bon Cop de Falç//*//

Cita:
1 d'agost: Catalunya, excusa de doble tall

VICENÇ VILLATORO Actualitzada el 31/07/2016 20:40

RAJOY COMENÇARÀ la setmana vinent la campanya de pressió perquè Ciutadans voti a favor de la seva investidura i el PSOE s’abstingui. És a dir, perquè facin el que han dit que no farien. Necessita una excusa nova per demanar-los que canviïn de posició. Alguna urgència enorme que obligui a una solució excepcional. La seva temptació és fer servir Catalunya d’excusa: cal unitat de tots els constitucionalistes per fer front al desafiament català. Però és una excusa de doble tall. El PP ha estat dient al seu electorat que això de Catalunya és una tonteria sense importància que tenen perfectament controlada. Si ho tenen tot tan controlat, per què haurien de demanar ajuda? D’altra banda, la teoria del PSOE és que això de Catalunya s’arreglaria en un tres i no res si el PP no estigués al govern, que tota la culpa és de les males maneres del PP. Si fos així, per què haurien de donar ara suport al PP i precisament per la qüestió catalana? La dramatització del cas català ajudaria a formar govern, però no convé ni al PP (que diu que està tot controlat) ni al PSOE (que diu que tot és culpa del PP). Només li va bé a Ciutadans, que com que és un partit especialitzat en l’anticatalanisme necessita que el problema català sigui ben gros. I que ho sembli.
http://www.ara.cat/opinio/dagost-Catalunya-excusa-doble-tall_0_1624037594.html

---------

1 de agosto: Cataluña, excusa de doble filo

VICENÇ VILLATORO Actualizada el 07/31/2016 20:40

RAJOY COMENZARÁ la próxima semana la campaña de presión para Ciudadanos vote a favor de su investidura y el PSOE se abstenga. Es decir, que hagan lo que han dicho que no harían. Necesita una excusa nueva para pedirles que cambien de posición. Alguna urgencia enorme que obligue a una solución excepcional. Su tentación es usar Cataluña de excusa: hay unidad de todos los constitucionalistas para hacer frente al desafío catalán. Pero es una excusa de doble filo. El PP ha estado diciendo a su electorado que lo de Cataluña es una tontería sin importancia que tienen perfectamente controlada. Si lo tienen todo tan controlado, por qué deberían pedir ayuda? Por otro lado, la teoría del PSOE es que esto de Cataluña arreglaría en un santiamén si el PP no estuviera en el gobierno, que toda la culpa es de los malos modos del PP. Si fuera así, ¿por qué deberían dar ahora apoyo al PP y precisamente por la cuestión catalana? La dramatización del caso catalán ayudaría a formar gobierno, pero no conviene ni al PP (que dice que está todo controlado) ni en el PSOE (que dice que todo es culpa del PP). Sólo le va bien a Ciudadanos, que como es un partido especializado en el anticatalanismo necesita que el problema catalán sea bien grande. Y que lo parezca.
Aviso a Organizadores   Citar
mi-mensajex Perfiles Destacados de Chicas - Publicidad
Antiguo 01/08/2016, 13:48   #5324
hotmail2866
avatar_
Fecha Registro: abr 2013
Mensajes último año: 114
SmilePoints último año: 144
Reputación último año: 36
Expes publicadas: 42
Colaboración: 3
icon

Catalunya

El parlament inicia el procés constituent i la premsa internacional es fa ressò de la votació .Entre atres el britanic THE GUARDIAN " el moviment independentiste deCatalunya augmenta la batalla amb Madrid" .The Washiton Post " El Parlament cat´lá desafía el tribunal que regula en contra de la secessió .El francés La Tribune "Catalunya desobeeix obertament Espanya ,el portuges Espresso "Catalunya promet avançar la s Newsecessió amb o sense Espanya Atres mitjans també es van fer ressor com La Stampa, Bloomberg, i la Fox
Aviso a Organizadores   Citar
3 foreros han dado SmilePoints a hotmail2866 por este mensaje
Joan 1944 (01/08/2016), Pretoriano (10/08/2016), Tunel (01/08/2016)
Antiguo 01/08/2016, 16:43   #5325
Baliga-balaga
Forero Bloqueado
cells
Fecha Registro: may 2010
Mensajes último año: 0
SmilePoint último año: 1
Reputación último año: 0
Expes publicadas: 1
icon

//*// Visca Catalunya Lliure! //*//

Cita:
Gas a fons

"És preferible utilitzar com a instrument de desobediència un referèndum vinculant, més difícil de rebatre que una decisió institucional"

per Salvador Cot 31/07/2016

Arribats a aquest punt, el que es resoldrà aquest mes de setembre -i els immediatament posteriors- és el grau de determinació que té l'independentisme, tant a nivell polític/institucional com arran de carrer. L'escenari espanyol i internacional es mourà poc i, tret de novetats imprevistes, l'acció haurà d'impulsar-se des de Catalunya. Això vol dir que serà responsabilitat del Govern, [...][/b]
http://elmon.cat/opinio/15223/gas-a-fons

----------

Gas a fondo

"Es preferible utilizar como instrumento de desobediencia un referéndum vinculante, más difícil de rebatir que una decisión institucional"

por Salvador Cot 07/31/2016

Llegados a este punto, lo que se resolverá este mes de septiembre -y inmediatamente posteriores- es el grado de determinación que tiene el independentismo, tanto a nivel político / institucional como raíz de la calle. El escenario español e internacional se moverá poco y, salvo novedades imprevistas, la acción deberá impulsarse desde Cataluña. Esto significa que será responsabilidad del Gobierno, el Parlamento y los movimientos sociales convertir lo que aún es un asunto interno español en un problema a resolver más allá de las fronteras que se controlan desde Madrid.

Si no hay problema, ¿por qué buscar soluciones? Por eso el independentismo catalán debe desestabilizar España, hasta el punto de que, desde el ámbito europeo / internacional, sea preferible encontrar una salida para el dossier catalán antes que poner en riesgo -por ejemplo- el pago 'abultadíssim deuda española.

Por todo ello, es preferible utilizar como instrumento de desobediencia un referéndum vinculante, siempre más difícil de rebatir que una decisión institucional, por legítima que sea. Más aún cuando Escocia se plantea exactamente el mismo camino con una notable simpatía internacional.

Pero, insisto, lo que se calibrará a nivel internacional es la determinación del independentismo catalán y su capacidad de arrastre. El resto, España incluida, ya no importa.
Aviso a Organizadores   Citar
Antiguo 01/08/2016, 19:09   #5326
Baliga-balaga
Forero Bloqueado
cells
Fecha Registro: may 2010
Mensajes último año: 0
SmilePoint último año: 1
Reputación último año: 0
Expes publicadas: 1
icon

//*//Com seguem espigues d'or, quan convé seguem cadenes!//*//

Cita:
Màxima unitat entre polítics independentistes davant el desafiament espanyol

Els principals partits i líders fan declaracions similars i d'anar a una per aconseguir la independència
Els tres partits independentistes fan pinya i han fet valoracions molt similars després de la sentència exprés d'aquest migdia del Tribunal Constitucional. Per una banda, Joan Tardà, d'Esquerra, ha avisat que els independentistes es mantindran "fidels al Parlament" i "si ha de desacatar, desacataran". Seguidament, la diputada Mireia Vehí ha explicat que "seguiran endavant" amb el Procés Constituent i que no es contempla la possibilitat de seguir les instruccions del tribunal. Raül Romeva, Jordi Turull, Dolors Bassa o Antoni Castellà també han fet declaracions a Twitter, entre d'altres.

ERC acusa l'Estat d'optar per "la via autoritària i de la violència judicial"

El portaveu d'Esquerra al Congrés i membre de la direcció de la formació, Joan Tardà, ha estat l'encarregat de reaccionar, en nom dels republicans, a la resolució del Tribunal Constitucional (TC) que anul·la les conclusions de la comissió del Procés Constituent. Per a Tardà, amb aquesta decisió i la petició del govern espanyol de demanar accions penals contra la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, l'Estat està "optant de forma desvergonyida per la via autoritària i de la violència judicial". En canvi, el republicà assegura que els independentistes no es regiran per les directrius del govern espanyol o el TC. "Nosaltres ens mantindrem fidels al Parlament de Catalunya i si hem de desacatar, desacatarem", ha avisat Tardà en declaracions a Catalunya Ràdio. Per últim, el portaveu d'ERC a Madrid creu que després de la resolució del TC, "s'ha de contemplar totes les possibilitats" i no descartar que acabin per inhabilitar Forcadell.

La CUP assegura que "no s'acatarà" la suspensió del TC

La diputada de la CUP Mireia Vehí ha reaccionat a la suspensió de les conclusions del Procés Constituent per part del Tribunal Constitucional alertant que malgrat les accions preses a Madrid "se seguirà amb el desplegament del Procés Constituent i no acatarem la resolució del tribunal". La CUP s'ha posicionat així amb un comunicat al fet que el TC hagi resolt per unanimitat de tots els seus magistrats aquest dilluns al migdia deixar sense els acords entorn el Procés Constituent i ha donat vint dies al Parlament i a la Fiscalia per presentar al·legacions. Pel que fa a la possibilitat d‘obrir un procés penal a Carme Forcadell, presidenta del Parlament, per un delicte de desobediència, tal com demana l’advocat de l’Estat, el TC no encararà aquest debat fins passat un període d'al menys 20 dies, el temps que tindran tots els membres de la Mesa de la cambra per explicar si creuen que van complir o no el reglament del Parlament.

La reflexió del President

Raül Romeva, Antoni Castellà, Dolors Bassa altres que alcen la veu a Twitter
http://www.directe.cat/noticia/518977/maxima-unitat-entre-politics-independentistes-davant-el-desafiament-espanyol

-------------

Máxima unidad entre políticos independentistas ante el desafío español

Los principales partidos y líderes hacen declaraciones similares y de ir a una para conseguir la independencia

Los tres partidos independentistas hacen piña y han hecho valoraciones muy similares tras la sentencia expreso de este mediodía del Tribunal Constitucional. Por una parte, Joan Tardà, de ERC, ha avisado de que los independentistas se mantendrán "fieles al Parlamento" y "si debe desacatar, desacato". Seguidamente, la diputada Mireia Vehí ha explicado que "seguirán adelante" con el Proceso Constituyente y que no se contempla la posibilidad de seguir las instrucciones del tribunal. Raül Romeva, Jordi Turull, Dolors Bassa o Antoni Castellà también han hecho declaraciones en Twitter, entre otros.

ERC acusa al Estado de optar por "la vía autoritaria y de la violencia judicial"

El portavoz de ERC en el Congreso y miembro de la dirección de la formación, Joan Tardà, ha sido el encargado de reaccionar, en nombre de los republicanos, a la resolución del Tribunal Constitucional (TC) que anula las conclusiones de la comisión del Proceso Constituyente. Para Tardío, con esta decisión y la petición del Gobierno de pedir acciones penales contra la presidenta del Parlamento, Carme Forcadell, el Estado está "optando de forma desvergonzada por la vía autoritaria y de la violencia judicial". En cambio, el republicano asegura que los independentistas no se regirán por las directrices del gobierno español o el TC. "Nosotros nos mantendremos fieles al Parlamento de Cataluña y si tenemos que desacatar, desacato", avisó Tardío en declaraciones a Catalunya Radio. Por último, el portavoz de ERC en Madrid cree que tras la resolución del TC, "se debe contemplar todas las posibilidades" y no descartó que acaben para inhabilitar Forcadell.

La CUP asegura que "no acatará" la suspensión del TC

La diputada de la CUP Mireia Vehí ha reaccionado a la suspensión de las conclusiones del Proceso Constituyente por parte del Tribunal Constitucional alertando de que a pesar de las acciones tomadas en Madrid "se seguirá con el desarrollo del Proceso Constituyente y no acataremos la resolución del tribunal". La CUP ha posicionado así con un comunicado a que el TC haya resuelto por unanimidad de todos sus magistrados este lunes al mediodía dejar sin los acuerdos en torno al Proceso Constituyente y ha dado veinte días al Parlamento ya la Fiscalía para presentar alegaciones. En cuanto a la posibilidad de abrir un proceso penal a Carmen Forcadell, presidenta del Parlamento, por un delito de desobediencia, tal como pide el abogado del Estado, el TC no encarará este debate hasta pasado un período de al menos 20 días, el tiempo que tendrán todos los miembros de la Mesa de la cámara para explicar si creen que cumplieron o no el reglamento del Parlamento.

La reflexión del Presidente

Raül Romeva, Antoni Castellà, Dolors Bassa otros que alzan la voz en Twitter
Aviso a Organizadores   Citar
ThePlay
SugarGirls
Antiguo 02/08/2016, 14:04   #5327
hotmail2866
avatar_
Fecha Registro: abr 2013
Mensajes último año: 114
SmilePoints último año: 144
Reputación último año: 36
Expes publicadas: 42
Colaboración: 3
icon

Catalunya

Bon llibre el de LLuc Salellas "EL FRANQUIME QUE NO MARXA" ;relata als noms iels cognoms dels resbles de la dictadura que han mantingut amb la democracia :desde el grup de periodistes que perteneeix salellas sempre han vist i denunciat que fa ser un grand error que quan va morir Juan Antonio Samaranch la gran majoría de mitjans van tornar a dimijir la seva feina i li van amagar el fosc i terbol passat feixista; quan va morir Fraga els meitxans de comunicacio van omitir que habia sigut un feixista de pedra picada i també van fer quan el govern espanyol va condecorar carlos Sentis un periodiste que havia fet d'espia per els franquites
Felipe Gonzalez al 1988 sent president del govern va dir "L'estat es defensa des dels parlaments ,pero també des de les clavagueres
L'operacio Panzer que eren una ventena de neonazis que tenian un arsenal, documentacio feixista ;proves per acusar-los de desenes de delictes violents , pero la guardia civil va destruir totes les armes just abans del judici i ho vafer amb el permís del tribunal,; que a l'hora del judici van dir que no habia proves
Aquetes cosses passan quan un estat decideix no fer net amb un feixisme estructural
Ni cap dimissio ,cap destitucio RES
Que entre els detinguts habia 2 militars i el assassi confes del maulet Guillem Agullo

Com va dir Xavier Vinader "encare hi ha moltes tapes de clavegueres de l 'estat espanyol que no s'han destapat
Aviso a Organizadores   Citar
6 foreros han dado SmilePoints a hotmail2866 por este mensaje
albis (03/08/2016), Baliga-balaga (03/08/2016), Joan 1944 (02/08/2016), Pretoriano (10/08/2016), Tunel (02/08/2016), ValeskaCmt (06/08/2016)
Antiguo 03/08/2016, 00:27   #5328
Baliga-balaga
Forero Bloqueado
cells
Fecha Registro: may 2010
Mensajes último año: 0
SmilePoint último año: 1
Reputación último año: 0
Expes publicadas: 1
icon

//*//Catalunya triomfant tornarà a ser rica i plena!!!//*//

Cita:
DESCONNEXIÓ?


Desconnexió no és el que ha aprovat el Parlament de Catalunya amb gran escàndol de les opcions espanyolistes i centralistes. Desconnexió és l’acumulació de notícies socials i econòmiques que mostren com la societat espanyola i la catalana graviten dada cop en òrbites més distants.

El creixement en afilats a la Seguretat Social a Catalunya es distancia d’Espanya. Tassa de variació 3,60% a Catalunya, 2,73% a Espanya. Catalunya en ple procés sobiranista i de boicot de l’Estat, creix 14 trimestres seguits més que Espanya.

De gener a maig, Catalunya ha exportat més del doble que la següent Comunitat Autònoma, destacant el sector químic, béns d’equip i automoció. El mes de maig l’exportació s’accelerà en un 4%.

Previsions de l’autoritat en transport sobre moviment mercaderies a la península pel 2030. Eix Madrid-Saragossa de 13 a 23 MT. Eix mediterrani a Barcelona de 50 a 84MT.

El Port de Barcelona torna a batre rècords d’exportació amb Xina com a primera destinació, seguida dels Emirats Àrabs, Algèria i Estats Units. En importacions el rànking és Xina, Corea del Sud, Turquia, l’Índia i els EUA.

Continua el boom turístic. Els problemes a Turquia i altres zones mediterrànies han desviat encara més turistes cap a Catalunya. Només en creuerisme, els viatges en origen o destinació Barcelona, que són els que deixen més diners, han crescut un 15% respecte l’any anterior.

Segons una enquesta elaborada per Barcelona Centre de Disseny, la ciutat és considerada en quarta posició darrera Londres, Nova York o Berlín. I segueixen Milà, Tòquio, París, San Francisco, Amsterdam i Copenhaguen. A la pregunta de quina era la ciutat global emergent més destacada quedava en primera posició Barcelona seguida de Mèxic DF, Seül, Pequín, Dubai Hèlsinki.

Continua de forma discreta la dinamització de tot el territori català i les seves empreses i institucions locals cap els objectius del RIS3CAT, orientant estratègicament unes i altres cap a objectius d’excel·lència que ja tenen i tindran premi en els ajuts europeus i en el mercat.

Aquells àmbits depenent del Govern de Madrid a Catalunya, en canvi també són d’una altra galàxia en relació a Espanya. Una setmana més d’escenes dantesques de gent a les vies o tancada sense aire condicionat en trens aturats a Rodalies, mentre l’estat es gasta 2.642 m€ en 30 nous AVE. Una setmana més de irregularitats en la gestió d’AENA al Prat de Llobregat.

El full de ruta traçat per Brussel·les a Espanya a canvi de no imposar la multa significa retallades de 15.000 m€ (més 5.000, més 9.000 en anys successius), quasi la mateixa quantitat que, segons reconeixien els barons regionals del PSOE i PP, es trobarien a faltar si Catalunya s’emancipés o simplement accedís al concert a la basca.

El centre de estadística Statista destaca que Espanya es el país més corrupte de la Unió Europea. La mateixa setmana on la jutgessa acusa el Partit Popular per la formatació reiterada (30 vegades) del disc dur de Bárcenas per evitar donar pistes de la corrupció. I la mateixa setmana on roben l’ordinador del jutge anticorrupció de Múrcia que estava investigant el Partit popular. Deu ser obra de l’àngel Marcelo.

I no continuo per no abusar d’espai. El què ha passat aquesta setmana al Parlament només és la punta de l’ iceberg; allò que el marxisme clàssic en diria la superestructura. És la infraestructura catalana (l’iceberg sencer: societat i economia) la que fa temps que navega en direcció oposada a la d’Espanya. I la infraestructura és la que, tard o d’hora, acabarà condicionant la política. Sembla estrany que les esquerres de tradició marxista i d’estètica revolucionària no se n’assabentin, votant al Parlament contra els canvis ineluctables.
http://in.directe.cat/josep-huguet/blog/16290/desconnexio

---------------

DESCONEXIÓN?


Desconexión no es el que ha aprobado el Parlamento de Cataluña con gran escándalo de las opciones españolistas y centralistas. Desconexión es la acumulación de noticias sociales y económicas que muestran cómo la sociedad española y la catalana gravitan dato vez en órbitas más distantes.

El crecimiento en afilados a la Seguridad Social en Cataluña se distancia de España. Taza de variación 3,60% en Cataluña, 2,73% en España. Cataluña en pleno proceso soberanista y de boicot del Estado, crece 14 trimestres seguidos más que España.

De enero a mayo, Cataluña ha exportado más del doble que la siguiente Comunidad Autónoma, destacando el sector químico, bienes de equipo y automoción. En mayo la exportación se aceleró en un 4%.

Previsiones de la autoridad en transporte sobre movimiento mercancías en la península por el 2030. Eje Madrid-Zaragoza de 13 a 23 MT. Eje mediterráneo en Barcelona de 50 a 84MT.

El Puerto de Barcelona vuelve a batir récords de exportación con China como primer destino, seguida de los Emiratos Árabes, Argelia y Estados Unidos. En importaciones el ranking es China, Corea del Sur, Turquía, India y EEUU.

Continúa el boom turístico. Los problemas en Turquía y otras zonas mediterráneas han desviado aún más turistas hacia Cataluña. Sólo en creuerisme, los viajes en origen o destino Barcelona, ​​que son los que dejan más dinero, han crecido un 15% respecto al año anterior.

Según una encuesta elaborada por Barcelona Centro de Diseño, la ciudad es considerada en cuarta posición detrás Londres, Nueva York o Berlín. Y siguen Milán, Tokio, París, San Francisco, Amsterdam y Copenhague. A la pregunta de cuál era la ciudad global emergente más destacada quedaba en primera posición Barcelona seguida de México DF, Seúl, Pekín, Dubai Helsinki.

Continúa de forma discreta la dinamización de todo el territorio catalán y sus empresas e instituciones locales hacia los objetivos del RIS3CAT, orientando estratégicamente unas y otras hacia objetivos de excelencia que ya tienen y tendrán premio en las ayudas europeas y en el mercado.

Aquellos ámbitos dependiente del Gobierno de Madrid en Cataluña, en cambio también son de otra galaxia en relación a España. Una semana más de escenas dantescas de gente en las vías o cerrada sin aire acondicionado en trenes parados en Cercanías, mientras el estado se gasta 2.642 m € en 30 nuevos AVE. Una semana más de irregularidades en la gestión de AENA en el Prat de Llobregat.

La hoja de ruta trazada por Bruselas a España a cambio de no imponer la multa significa recortes de 15.000 m € (más 5.000, más 9.000 en años sucesivos), casi la misma cantidad que, según reconocían los barones regionales del PSOE y PP , se echarían de menos si Cataluña emancipara o simplemente accede al concierto a la vasca.

El centro de estadística Statista destaca que España es el país más corrupto de la Unión Europea. La misma semana donde la juez acusa al Partido Popular para el formateo reiterada (30 veces) del disco duro de Bárcenas para evitar dar pistas de la corrupción. Y la misma semana donde roban el ordenador del juez anticorrupción de Murcia que estaba investigando el Partido popular. Debe ser obra del ángel Marcelo.

Y no sigo para no abusar de espacio. Lo que ha pasado esta semana en el Parlamento sólo es la punta del iceberg; lo que el marxismo clásico llamaría la superestructura. Es la infraestructura catalana (del iceberg entero: sociedad y economía) la que hace tiempo que navega en dirección opuesta a la de España. Y la infraestructura es la que, tarde o temprano, acabará condicionando la política. Parece extraño que las izquierdas de tradición marxista y de estética revolucionaria no se enteren, votando en el Parlamento contra los cambios ineluctables.


-----------

Així és, hotmail, tones i tones de TNT que van directament als ciments d'aquesta estafa d'estat hereu del franquisme.

Donec Perficiam //*//

Bump: Un crack en Xavier Vinader, aquest sí que feia periodisme de debò i es jugava el tipus investigant.

Bump:
Cita:
3/8: El Constitucional crida menys que el govern

Vicenç Villatoro
02/08/2016 17:50

EM FA L’EFECTE QUE el to de l’acord del Constitucional sobre les conclusions aprovades al Parlament no és ben bé el mateix que va fer servir el govern espanyol. El govern tenia un to més cridaner, irat i contundent. Han detectat la diferència els sectors més hiperventilats del nacionalisme espanyol, que troben tou el Constitucional. En part és la diferència entre el llenguatge polític, que admet els excessos, i el jurídic, que és el regne dels matisos. Però pot haver-hi més coses. Pot ser que el Tribunal marqui distàncies davant dels intents del govern d’instrumentalitzar-lo com a muralla i com a ariet. I pot ser un repartiment de papers. El govern necessita exhibir duresa i si cal xuleria davant la seva clientela. Però l’esgrima amb les institucions catalanes es fa en un escenari, amb públic, i l’Estat sap que hi ha fotos que no es pot permetre. Massa turques. No es podia permetre una foto de guàrdies civils retirant urnes, no es pot permetre tancar un Parlament. Per tant, contundència en les declaracions, molts moviments dintre del laberint jurídic de paper -ple d’al·legacions, recursos i advertiments- i molta cura quan arriba l’hora de l’execució. Perquè l’execució té foto. I la foto no és simpàtica.
http://m.ara.cat/opinio/vicenc-villatoro-consitucional-crida-menys-govern_0_1625237461.html

---
Aviso a Organizadores   Citar
Antiguo 03/08/2016, 07:34   #5329
Baliga-balaga
Forero Bloqueado
cells
Fecha Registro: may 2010
Mensajes último año: 0
SmilePoint último año: 1
Reputación último año: 0
Expes publicadas: 1
icon

//*// Bon Cop de Falç //*//

Cita:
Contra les confusions intencionades

Núria Bosch
02/08/2016 18:27

No fa gaires dies van sortir les dades de la liquidació del sistema de finançament autonòmic corresponents al 2014. Per enèsima vegada es va corroborar que l’actual sistema perjudica Catalunya. Ara bé, tal com els mitjans presentaven les xifres del finançament autonòmic, podia passar que els ciutadans es confonguessin. Es deia que Catalunya aportava a l’Estat 18.207 milions d’euros, uns 2.422 euros per habitant, i en rebia 16.514 milions, que equivalen a 2.196 euros per càpita. Per tant, feia una contribució neta de 1.693 milions, i en termes per habitant, de 226 euros.

En veure aquestes magnituds presentades d’aquesta manera, el ciutadà pot preguntar-se: ¿però la contribució neta de Catalunya a l’Estat, el dèficit fiscal, no és de l’ordre d’uns 15.000-16.000 milions d’euros anuals? ¿I ara aquestes xifres el redueixen a uns 1.700 milions? Com pot ser?

La magnitud del dèficit fiscal és rellevant: més de 2.000 euros per català a l’any, comptabilitzant nens i persones grans

La resposta és que aquests 1.700 milions corresponen únicament a l’aportació feta via el model de finançament que té la Generalitat. Vet aquí una manera més entenedora de presentar les xifres anteriors: la Generalitat, com la resta d’autonomies de règim comú, gaudeix d’una cistella d’impostos. Són tributs estatals, però el seu rendiment generat a Catalunya està cedit totalment o parcialment a la Generalitat. Així, la Generalitat gaudeix del 50% de l’IRPF, del 50% de l’IVA i del 58% dels impostos especials. I percep el rendiment total d’altres impostos, com per exemple el de patrimoni, el de successions i donacions, el de transmissions patrimonials i el d’actes jurídics documentats. El rendiment total d’aquests tributs l’any 2014 a Catalunya va ser de 18.207 milions d’euros, l’aportació a què ens hem referit anteriorment.

No obstant això, la Generalitat no es pot quedar amb tots aquests ingressos generats perquè el model de finançament conté un sistema de redistribució interterritorial dels ingressos per acomplir el principi de solidaritat. És el que es coneix com a sistema d’anivellament. Un cop s’ha aplicat, a la Generalitat de Catalunya li queden 16.514 milions d’euros, el que va rebre segons les dades anteriors. Així doncs, ha perdut, a efectes de la solidaritat, 1.693 milions.

Per tant, la contribució anterior és només una petita part del dèficit fiscal. Cal recordar que el dèficit fiscal és la diferència entre els impostos que els catalans paguem a l’Estat, no pas a la Generalitat ni als governs locals, i el que en rebem en forma de despesa pública (pensions, transferències a famílies, a la Generalitat i governs locals, despesa en inversió, etc.). Els recursos que no tornen en forma de despesa pública són el que denominem dèficit fiscal, que inclou el generat mitjançant el model de finançament autonòmic explicat abans.

Les últimes dades del dèficit fiscal estimades pel govern català corresponen al 2012, quan s’eleva a 14.623 milions d’euros, un 7,5% del PIB català. La Generalitat disposa actualment de xifres del dèficit fiscal per a una bona sèrie d’anys, des del 1986. La mitjana del dèficit d’aquests 26 anys és del 8% del PIB, amb una desviació estàndard relativament baixa, del 0,9. Si el PIB català és de l’ordre d’uns 200.000 milions d’euros, per això s’ha consolidat la xifra d’un dèficit fiscal de l’entorn d’uns 16.000 milions.

Segurament no hi ha cap altre territori al món on els ciutadans coneguin tan bé el seu saldo fiscal amb l’estat. La necessitat obliga

Arribats aquí fem dues constatacions. La primera és que la magnitud del dèficit fiscal és rellevant: més de 2.000 euros per català a l’any, comptabilitzant nens i persones grans. També vol dir que una família de quatre membres fa una contribució a l’estat espanyol a fons perdut de més de 8.000 euros cada any. Dit d’una altra manera, Catalunya aporta el 19,4% dels recursos de l’Estat i només rep el 14,0% de la despesa. Una diferència de 5,4 punts percentuals, que s’incrementa si només es té en compte la despesa discrecional de l’Estat. És a dir, si s’exclou del càlcul l’administració de la Seguretat Social, s’aporta el 19,6% i es rep l’11,0% i la diferència arriba a 8,6 punts percentuals.

La segona constatació és que el finançament que té la Generalitat contribueix notablement a generar dèficit fiscal. Altres factors rellevants són les polítiques inversores de l’Estat, que castiguen Catalunya any rere any.

Espero haver contribuït a disminuir la confusió que alguns ciutadans podien tenir entre les dades del finançament autonòmic i les del dèficit fiscal. Són temes que tenen una certa complexitat, però si s’expliquen bé poden estar a l’abast de tota la ciutadania. El més llastimós és que alguns mitjans aprofiten la complexitat per crear confusió intencionada i esbiaixar les xifres, com ha passat ara amb alguns mitjans informatius de Madrid, que han aprofitat l’ocasió per dir que el dèficit fiscal de Catalunya es reduïa a l’aportació neta feta mitjançant el sistema de finançament autonòmic. Sort que els catalans ja estem acostumats que es manipulin les xifres. Segurament no hi ha cap altre territori al món on els ciutadans coneguin tan bé la magnitud del seu saldo fiscal amb l’estat. La necessitat obliga.
http://m.ara.cat/opinio/nuria-bosch-contra-confusions-intencionades_0_1625237464.html

----
Aviso a Organizadores   Citar
mi-mensajex Perfiles Destacados de Chicas - Publicidad
Antiguo 03/08/2016, 19:56   #5330
Baliga-balaga
Forero Bloqueado
cells
Fecha Registro: may 2010
Mensajes último año: 0
SmilePoint último año: 1
Reputación último año: 0
Expes publicadas: 1
icon

//*//L'autonomia que ens cal és la de Portugal//*//

Cita:
Malson

El 'Financial Times' ha descrit Rajoy com “l’home invisible, sense carisma i de perfil baix”

SEBASTIÀ ALZAMORA Actualitzada el 03/08/2016 17:37

Fa temps que el diari econòmic Financial Times manté una línia editorial clara i específica sobre el conflicte de sobirania existent entre Catalunya i Espanya. Atenta com cap altra al dia a dia i a la realitat de les dues parts en lliça, la capçalera de referència per antonomàsia del món financer internacional es mostra partidària d’una tercera via que passa necessàriament per una solució política, negociada i consensuada, que inclogui la celebració d’un referèndum i que certament no es trobarà en el sempitern immobilisme del govern del PP ni en el rocós parapet del Tribunal Constitucional. Ja fa temps, dèiem, que el FT no escatima espai a les opinions sobre el procés català, tant si hi són favorables com contràries, en un esforç de comprensió que seria molt d’agrair que s’encomanés a molts altres mitjans de comunicació. I no és d’ara, sinó de fa un parell d’anys, que la portada i un editorial del diari alertaven de la necessitat que Rajoy es mogués “ja” per trobar un desllorigador a la qüestió catalana, per tal d’evitar que la intransigència espanyola, sumada al que els analistes britànics qualifiquen com “l’aventurerisme” que s’ha apoderat de la política catalana, acabin conduint a un “xoc de trens” de conseqüències imprevisibles però molt possiblement catastròfiques.

Ells, a la seva, encausant la presidenta d’un Parlament i amenaçant amb el 'todos a la cárcel'

Res de tot això no impressiona el sempre impàvid Mariano Rajoy, a qui el mateix FT ha descrit com “l’home invisible, sense carisma i de perfil baix”. A Don Mariano i el seu executiu en funcions, les veus crítiques vingudes de terres estrangeres els inspiren només els vells mantres hispànics del que inventen ellos i del sostenella y no emmendalla. Ells, a la seva, encausant la presidenta d’un Parlament, amenaçant amb el todos a la cárcel i mantenint l’Espanya que tant afirmen estimar com un transatlàntic a la deriva amb vies d’aigua pertot arreu. Terceres eleccions? Per què no, si ens convenen? Mentrestant, Espanya es converteix, cada dia més, en un veritable malson internacional, i ni deu Financial Times podrien fer res per evitar-ho.
http://www.ara.cat/opinio/sebastia-alzamora-malson_0_1625837405.html

-----------

Pesadilla

El Financial Times ha descrito Rajoy como "el hombre invisible, sin carisma y de perfil bajo"

SEBASTIÁN ALZAMORA Actualizada el 08/03/2016 17:37

Hace tiempo que el diario económico Financial Times mantiene una línea editorial clara y específica sobre el conflicto de soberanía existente entre Cataluña y España. Atenta como ninguna otra en el día a día y en la realidad de las dos partes en liza, la cabecera de referencia por antonomasia del mundo financiero internacional se muestra partidaria de una tercera vía que pasa necesariamente por una solución política, negociada y consensuada, que incluya la celebración de un referéndum y que ciertamente no se encontrará en el sempiterno inmovilismo del gobierno del PP ni en el rocoso parapeto del Tribunal Constitucional. Ya hace tiempo, decíamos, que el FT no escatima espacio a las opiniones sobre el proceso catalán, tanto si son favorables como contrarias, en un esfuerzo de comprensión que sería muy de agradecer que se encomendara a muchos otros medios de comunicación. Y no es de ahora, sino de hace un par de años, que la portada y un editorial del diario alertaban de la necesidad de que Rajoy se moviera "ya" para encontrar un desatascador a la cuestión catalana, para evitar que la intransigencia española, sumada a lo que los analistas británicos califican como "aventurerismo" que se ha apoderado de la política catalana, acaben conduciendo a un "choque de trenes" de consecuencias imprevisibles pero muy posiblemente catastróficas.

Ellos, a su, encausado la presidenta de un Parlamento y amenazando con el 'todos a la cárcel'

Nada de esto no impresiona el siempre impávido Mariano Rajoy, al que el mismo FT ha descrito como "el hombre invisible, sin carisma y de perfil bajo". En Don Mariano y su ejecutivo en funciones, las voces críticas venidas de tierras extranjeras los inspiran sólo los viejos mantras hispánicos de lo que inventen ellos y del sostenella y no emmendalla. Ellos, a su, encausado la presidenta de un Parlamento, amenazando con todos a la cárcel y manteniendo la España que tanto afirman querer como un transatlántico a la deriva con vías de agua por todas partes. Terceras elecciones? Por qué no, si nos convienen? Mientras tanto, España se convierte, cada día más, en una verdadera pesadilla internacional, y ni diez Financial Times podrían hacer nada para evitarlo.

Última edición por Baliga-balaga; 03/08/2016 a las 19:59.
Aviso a Organizadores   Citar
Antiguo 04/08/2016, 00:25   #5331
Baliga-balaga
Forero Bloqueado
cells
Fecha Registro: may 2010
Mensajes último año: 0
SmilePoint último año: 1
Reputación último año: 0
Expes publicadas: 1
icon

//*// Visca Catalunya Lliure! //*//

Companys, companyes, cada dia que passa queda menys per aconseguir començar abastir el nostre propi estat, un estat digne com mereixem els catalans.

Donec Perficiam //*//
Aviso a Organizadores   Citar
Antiguo 05/08/2016, 07:30   #5332
Baliga-balaga
Forero Bloqueado
cells
Fecha Registro: may 2010
Mensajes último año: 0
SmilePoint último año: 1
Reputación último año: 0
Expes publicadas: 1
icon

//*// Ara és l'hora //*//

Cita:
Al costat del Govern

JOSEP SUNYOL I GARRIGA 1936 Peces Històriques Triades Per Josep Maria Casasús05/08/2016 00:00

Les circumstàncies greus que travessem, que han imposat a cada català el compliment del seu deure en el lloc des del qual millor podia prestar un servei a Catalunya, no ens havien permès aquests dies de comunicar-nos amb els nostres lectors. Ho fem avui creguts que tenim l’obligació imperiosa de dir el que sentim a aquells que no ens han escoltat altres vegades i que potser ara es decideixin a escoltar-nos. Ens adrecem a tot el poble en general, però en particular ens adrecem a les classes conservadores, per a dir-los que si encara són a temps de fer veure que són una mica intel·ligents, després del desastre a que han dut el país, d’una part amb llur passivitat, o, el que és pitjor, en algun cas per llur activitat, conscient o inconscient, es posin al costat del Govern de la Generalitat d’una manera decidida, donant-li tota mena de facilitats en el compliment de la seva comesa. No els direm res de nou que no els hàgim dit: però els que per sentiment no siguin capaços de sentir els principis de llibertat, de democràcia, de liberalisme social, és a dir, tot el que nosaltres hem vingut predicant i perquè ho predicàvem érem titllats de demagogs, que ho sentin almenys per egoisme. Que s’adonin d’una vegada que contràriament al que els han vingut dient tots els que els dirigien, el seu deure i EL SEU INTERÉS és comprendre d’una vegada per sempre que el món ha evolucionat, que del passat ja no se n’han ni de recordar, que han de pensar en el futur i copsar el present per a saber adaptar-s’hi. Els fem aquests advertiments una vegada més, i creiem que no ens podran titllar de suspectes, perquè repetim només el que ja hem vingut dient sempre. I tenim autoritat per a dir-los-ho, precisament perquè ja els ho venim dient d’anys; no pas que els ho diguem ara, quan molts esporuguits s’acosten a l’aixopluc de les autoritats populars i de govern. Que hi recapacitin, que hi pensin. Llur error ha estat de posar-se davant l’autoritat, del 14 d’abril ençà. Han estat uns suïcides. Encara són a temps de repensar-se. Llur interès, si llur sentiment no, ha d’ésser d’estar al costat del Govern. Per a satisfacció nostra els podem dir que nosaltres no ens hem mogut d’on érem.
http://m.ara.cat/opinio/Al-costat-del-Govern_0_1626437406.html

----

Bump: Em sembla que encara no ens haviem fet ressò en el fil: Déu n'hi do amb els podemites/colaueros pretenent tornar a treure al carrer estàtues franquistes a l'esplanada del Born... i diuen que és en el context d'una exposició antifranquista i no sé què més. Però el fet és que treuran al carrer aquestes racancoines que haurien d'estar-se en alguna habitació oblidada d'un museu si no foses...

Mentre aquests revolucionaris de pà sucat amb oli perpetren això, alhora, prohibeixen que la Coronel•la surti al carrer en els actes de la Diada per homenatjar-la. La Coronel•la és un grup de recreació històrica que representa aquesta institució que es va erigir en els últims i heroics defensors de Barcelona durant el setge borbònic de 1714, i estava formada per la gent del carrer: fusters, llauners, sabaters... el poble mateix erigint-se en la seva pròpia defensa enfront de l'absolutisme que els atacava.

D'això renega aquesta gent autoproclamada revolucionària i d'esquerres mentre treuen estàtues franquistes al carrer. Tot molt coherent.
Aviso a Organizadores   Citar
ClubXMax
Nirvana Anuncios
Antiguo 05/08/2016, 11:11   #5333
Baliga-balaga
Forero Bloqueado
cells
Fecha Registro: may 2010
Mensajes último año: 0
SmilePoint último año: 1
Reputación último año: 0
Expes publicadas: 1
icon

//*// Catalunya triomfant, tornarà a ser rica i plena! //*//

Cita:
L’ANC denuncia l’actitud de l’estat espanyol amb la pobresa energètica encenent mil espelmes

05.08.2016 02:00

Avui a les 21.30 l’ANC farà un acte contra l’actitud de l’estat espanyol amb la pobresa energètica a Balaguer. L’entitat independentista encendrà a la plaça del Pou, al centre històric, més de mil espelmes per denunciar allò que ells consideren ‘l’actitud inoperant de l’estat espanyol amb una situació que posa en perill el benestar de milers de catalans i catalanes’.

Aquest acte forma part de la campanya d’estiu de l’ANC ‘Activa’t per la República Catalana’ i que inclou l’exposició ‘Un Estat insensible’, que també es podrà veure avui a Balaguer.

A més de l’ANC, hi participaran també unes quantes plataformes socials i hi intervindran els membres del secretariat de l’ANC, Jordi Calvís i Josep Maria Nogué.
http://www.vilaweb.cat/noticies/lanc-denuncia-lactitud-de-lestat-espanyol-davant-la-pobresa-energetica-amb-lencesa-de-mil-espelmes/

---
Aviso a Organizadores   Citar
Antiguo 05/08/2016, 23:09   #5334
Baliga-balaga
Forero Bloqueado
cells
Fecha Registro: may 2010
Mensajes último año: 0
SmilePoint último año: 1
Reputación último año: 0
Expes publicadas: 1
icon

//*// Visca Catalunya Lliure! //*//

Cita:
L’Espanya imaginària de Colau

“L’exposició hauria passat sense pena ni glòria si Catalunya fos part d’una Espanya nascuda de la ruptura amb la dictadura, i no d’una transició que va amagar la merda sota la catifa”

per Gemma Aguilera 05/08/2016

L’alcaldessa de Barcelona i el seu equip són demòcrates de cap a peus, antifranquistes i anti qualsevol forma de feixisme o abús de poder. Ningú no en pot dubtar, han fet gestos clars en aquest sentit. Per això l’exposició Franco, Victòria, República. Impunitat i espai urbà, que plantarà dues escultures del dictador davant del Born Centre de Cultura i Memòria, de cap manera es pot llegir com una provocació a l’independentisme i als humiliats per la Guerra Civil i la dictadura, sinó com la constatació que tant Ada Colau com els seus col·legues viuen en un somni polític en el qual Espanya és l’Alemanya del sud des del punt de vista de la memòria històrica i la salut democràtica d’una societat.

Aquesta exposició –algú entén el títol i el relat?- hauria passat sense pena ni glòria si Catalunya fos part d’una Espanya democràtica nascuda de la ruptura amb la dictadura, i no d’una transició que va amagar la merda sota les catifes. Si l’Estat hagués demanat perdó, si els consells de guerra que van permetre assassinar impunement milers de republicans haguessin estat anul·lats, si no quedessin morts als vorals de les carreteres, si la societat no estigués dividida entre guanyadors i perdedors d’una guerra, si la Fundación Francisco Franco no fos una fundació tan legal com la Fundació Josep Carreras contra el càncer i si la Falange Española no fos un partit polític legal. Però aquesta Espanya d’Ada Colau, tristament, és imaginària. És justament per aquest desfasament entre la realitat i la percepció de la realitat sobre Espanya i la seva història recent que la idea ha generat un rebuig frontal tant d’ERC com del PDC, però també d’entitats de memòria històrica, que la consideren una ofensa a les víctimes del feixisme espanyol.

Una part dels catalans volen desconnectar d’aquesta Espanya real per bastir un projecte democràtic nou en què es puguin fer exposicions com la que proposa el consistori de la capital de Catalunya, pròpies d’una societat madura, sana i en pau amb la seva història. Però mentre això no arriba, retornar al carrer escultures d’un feixista per “provocar el debat i el diàleg” no és una bona idea. Es miri com es miri.
http://elmon.cat/opinio/15231/lespanya-imaginaria-de-colau

-------

La España imaginaria de Colau

"La exposición habría pasado sin pena ni gloria si Cataluña fuera parte de una España nacida de la ruptura con la dictadura, y no de una transición que esconder la mierda bajo la alfombra"

por Gemma Aguilera 08/05/2016

La alcaldesa de Barcelona y su equipo son demócratas de pies a cabeza, antifranquistas y anti cualquier forma de fascismo o abuso de poder. Nadie puede dudar, han hecho gestos claros en este sentido. Por eso la exposición Franco, Victoria, República. Impunidad y espacio urbano, que plantará dos esculturas del dictador ante el Born Centro de Cultura y Memoria, de ninguna manera se puede leer como una provocación al independentismo y los humillados por la Guerra Civil y la dictadura, sino como la constatación de que tanto Ada Colau como sus colegas viven en un sueño político en el que España es la Alemania del sur desde el punto de vista de la memoria histórica y la salud democrática de una sociedad.

Esta exposición -alguien entiende el título y el relato? - Habría pasado sin pena ni gloria si Cataluña fuera parte de una España democrática nacida de la ruptura con la dictadura, y no de una transición que esconder la mierda bajo las alfombras. Si el Estado hubiera pedido perdón, si los consejos de guerra que permitieron asesinar impunemente miles de republicanos hubieran sido anulados, si no quedaran muertos en los arcenes de las carreteras, si la sociedad no estuviera dividida entre ganadores y perdedores de una guerra, si la Fundación Francisco Franco no fuera una fundación tan legal como la Fundación Josep Carreras contra el cáncer y si la Falange Española no fuera un partido político legal. Pero esta España de Ada Colau, tristemente, es imaginaria. Es justamente por este desfase entre la realidad y la percepción de la realidad sobre España y su historia reciente que la idea ha generado un rechazo frontal tanto de ERC como del PDC, pero también de entidades de memoria histórica, que la consideran una ofensa a las víctimas del fascismo español.

Una parte de los catalanes quieren desconectar de esta España real para construir un proyecto democrático nuevo en el que se puedan hacer exposiciones como la que propone el consistorio de la capital de Cataluña, propias de una sociedad madura, sana y en paz con su historia . Pero mientras esto no llega, devolver a la calle esculturas de un fascista por "provocar el debate y el diálogo" no es una buena idea. Se mire como se mire.
Aviso a Organizadores   Citar
Antiguo 06/08/2016, 11:41   #5335
Baliga-balaga
Forero Bloqueado
cells
Fecha Registro: may 2010
Mensajes último año: 0
SmilePoint último año: 1
Reputación último año: 0
Expes publicadas: 1
icon

//*// Bon Cop de Falç //*//

Cita:
La memòria històrica excloent només és propaganda

Xavier Cervantes05/08/2016 12:50

Segueix-me

El manual del bon cosmopolita diu que el nacionalisme es cura viatjant, com volent dir que això del nacionalisme és una cosa de tribus ignorants, de 'catalufos' provincians, perquè tothom sap que al món no existeix el nacionalisme. Doncs som-hi, viatgem.

Vam visitar Buenos Aires. Banderes argentines arreu, els colors blanc i blau de la bandera en l’etiqueta de la cervesa més popular… i una anècdota. Som al port des d’on surt el ferri cap a Montevideo, la capital de l’Uruguai. Demanem quant val el viatge i quanta estona dura. La persona que ens atén ens diu: "Però per què volen anar allà, si és com això però en petit?". Hum, no sé si aquest viatge cura res… Per cert, quan viatgem a un país per primer cop, intentem visitar "el museu nacional", contenidors d’art que expliquen perfectament el relat que cada país ha volgut escriure sobre la seva història; i de contextualitzacions, les justes. Al Museu Nacional de Belles Arts de Buenos Aires, com de fet en els museus equivalents d’altres capitals del món, hi conviuen dues narracions. Una és l’artística, perquè cada país té un artista simbolista, un impressionista, un cubista… L’altra narració és històrica, i a mi m’agrada molt fixar-me en les pintures que expliquen la història de cada país, sobretot perquècadascú pinta la missa segons li convé. Per exemple, a Buenos Aires hi ha moltes pintures de Cándido López dedicades a la guerra de la Triple Aliança, el conflicte que va enfrontar el Paraguai amb la coalició formada per l’Argentina, el Brasil i l’Uruguai. Tot i que no són pintures especialment èpiques, el punt de vista és l’argentí, esclar. Ah, López va pintar molts dels quadres a canvi dels diners que va donar-li l’aleshores expresident argentí, Bartolomé Mitre, el general Mitre que té una ronda al seu nom a Barcelona. Així s’assegura un relat determinat.

Vam visitar Londres. El nomenclàtor és pura exaltació nacional, en aquest cas imperial. Trafalgar Square. Banderes britàniques arreu, orgull nacional més aviat tronat en els reclams turístics i un museu, el Britànic, que bàsicament explicaque encara sort d’ells, la gran nació imperial, que si no totes aquestes meravelles no es conservarien. Grècia encara espera… Londres, la ciutat dels mil colors, té un motiu nacional a cada cantonada. És la capital d’un estat que no vol saber res d’Europa. Curiós cosmopolitisme el que s’aprèn viatjant més enllà del canal de la Mànega.

Vam visitar Turquia. A Ankara, a més del magnífic Museu de les Civilitzacions, hi ha el mausoleu dedicat a Atatürk. I en el museu annex hi ha tot de quadres sobre la guerra entre turcs i grecs on Atatürk va forjar la seva llegenda. La visió del conflicte que donen aquestes pintures podem assegurar que no agrada gens als grecs. Però, eh, el nacionalisme es cura viatjant, perquè el món no és nacionalista.

Vam visitar Berlín. Sí, de l’Alemanya actual es diu que ha neutralitzat el nacionalisme. Bé, potser fan servir una altra paraula per descriure la intensitat amb què una colla de berlinesos seguien un partit amistós entre les seleccions d’Alemanya i Anglaterra. Rivalitat? Per cert, banderes alemanyes en algunes botigues per marcar el límit que separa la part alemanya de la part turca en alguns barris. També vam passar un dia a l’Alte Nationalgalerie, sales i més sales amb tot de meravelles i també pintures com les de Christian Sell, que lloen les glòries prussianes; és a dir, que documenten el naixement d’una nació. Per cert, en cap d’aquests museus nacionals d’arreu del món s’intenta contextualitzar res més enllà del relat oficial. Però, recordeu, els nacionalistes som els catalans, als quals la història reserva el lloc dels pèrfids o dels 'pagafantes'.

Vam visitar París, la capital d’un estat que considera que la pàtria és la llengua; però només una, el francès. Arc de Triomf, monumentalitat nacionalista aquí i allà, banderes arreu. Sí, tot ben cosmopolita, i Joana d’Arc com a símbol transversal de l’esquerra i la dreta i d’una guerra de significants, perquè a la donzella d’Orleans tan aviat la treu a passejar el lepenisme com l’oficialitat republicana. Coses de França…

Vam visitar Brussel·les, una de les ciutats més singulars d’Europa. Allà encara estan intentant esbrinar com cal revisar el passat colonialista a l’ombra de l’onerós Palau de la Justícia i de l’estàtua del rei Leopold II, l’explotador a títol personal del Congo. Brussel·les és especial per moltes coses i per moltes contradiccions. L’amo d’un bar va voler-nos atendre en anglès, qualsevol llengua menys el francès. Coses de Brussel·les…

Vam visitar el nord d’Itàlia, perquè l’autèntic paradís europeu va de Torí a Venècia. Banderes italianes arreu, fins i tot en les estovalles dels restaurants. Vam pujar fins a Trento i més amunt, perquè ens agrada caminar per la història i la sociolingüística. El nord, l’Alto Adige, és Tirol del Sud, zona de parla i paisatge germànics, però l’estat italià va pensar que era millor que compartís regió administrativa amb el Trentino, de parla italiana. La cosa es diu Trentino-Alto Adige, i també és una imposició nacionalista, però no a la manera “separatista”; no sé si m’explico.

Vam visitar Budapest. Hongria exhibeix les glòries nacionals amb orgull, sobretot les culturals, perquè és el país de Liszt, Bartók, Ligeti… Banderes aquí i allà, i la llengua com a element diferencial en un territori envoltat de llengües eslaves i de l’alemany. Sí, els resultats electorals i la manera com han tractat els refugiats parlen amb claredat sobre el nacionalisme essencialista hongarès. I, tanmateix,Hongria no amaga el cap sota l’ala quan toca mirar els seus fantasmes. A Budapest hi ha la Casa del Terror, un museu que explica la violència del segle XX a Hongria: un relat alimentat pel feixisme i l’estalinisme. Allà dins tot està contextualitzat, i encara que una mirada superficial pot fer pensar que els hongaresos es treuen de sobre les culpes assenyalant Hitler i Stalin, en realitat estan explicant la responsabilitat pròpia en tota mena d’atrocitats.

Catalunya, incapaç de fer autocrítica

Quan vam visitar aquest Museu del Terror, vam pensar com de necessari seria un museu d’aquesta mena a Catalunya: un museu que incorporés com a relat nacional un discurs autocrític. Mentre ho comentàvem, vam adonar-nos amb tristesa que seria impossible. Dubto que siguem capaços de construir un relat museístic que, a més de deixar constància de les atrocitats del franquisme i dels Borbons, també expliqués que els almogàvers eren una colla de bandits a sou del poder i que el PSUC va fer seves les directrius estalinistes, i que a les txeques tant les víctimes com els botxins eren catalans, i sovint de la mateixa classe social. Que les purgues també van afectar les classes populars i que alguns burgesos no van morir per burgesos sinó per catalans, que alguns capitalistes catalans van donar suport al franquisme i que alguns obrers catalans van ser falangistes. Un museu que expliqués que Jordi Pujol ens ha estafat i que uns socialistes ens van prendre el pèl.

Bé, ho vam deixar per impossible, perquè aquí mana una crítica que no deixa espai a l’autocrítica. S’ho van manegar socialistes i convergents als anys 80, quan van repartir-se el pastís de l’hegemonia cultural, i així seguim, fent del victimisme i la indigència cultural una manera de viure. Uns arrufen el nas davant la senyera i els altres fan cara de pomes agres quan ensumen lluita de classes. Uns no ens volen nacionalistes però fan costat a la nova esquerra espanyola, que no es considera nacionalista però parla de pàtria (l’espanyola, esclar). Els altres voldrien que darrere la bandera tots anessin a l'una amb determinació cega, però quan toca desobeir miren primer de pactar unes escorrialles institucionals amb Madrid.

I així van fent, perquè els convé, perquètot ve d’un pacte que ens ha condemnat a ser tan hiperventilats com ignorants. És una bèstia amb dos caps que expulsa del diàleg la sensatesa i la revolta. Seguim perpetuant errors perquè la sociovergència, o ara la comunsvergència, s’ha imposat com a relat totalitzador. A Catalunya preval l'estupidesa, quan no la mala fe. És la pinça cultural bastida per dos essencialismes: el cosmopolita que no qüestiona Espanya i l’identitari que viu obsessionat amb Espanya, i són dues cares de la mateixa moneda. Un i altre no pensen en la societat a la qual representen a les institucions i les tribunes públiques. S’hi enfronten en una comèdia grotesca fent veure que només pot existir un relat cultural basat precisament en dos relats culturals autoexcloents que ofeguen la possibilitat d’un discurs que aplegui alhora tots els relats.

Vam visitar el monestir de Ripoll. En la zona museística hi ha un interessant projecte expositiu que explica moltes circumstàncies dels comtats catalans, com ara el paper de les dones i la relació conflictiva dels pagesos amb el poder comtal. És la mena de relat que m’interessa, i explicat des d’un apoderament sensat, sense subordinacions victimistes. En canvi, en uns panells i en tipografia generosa hi ha una retòrica patriòtica que s’adiu poc amb el discurs del material que s’hi exposa. Així, la política s’imposa a la feina dels historiadors.

Vam visitar Twitter després de la patètica picabaralla sobre “la memòria històrica” del Born. Un polític d’ICV, Jordi Guillot, hi ha deixat un tuit per a la història de la infàmia: "El Born no forma part de la meva memòria històrica, sí els fossars del castell de Montjuïc i el Camp de la Bota". És pura indigència pensar que la memòria històrica es pot triar a la carta. I és narcisisme, pur egoisme, pensar que només és rellevant allò que has decidit que t’afecta a tu, però no el que és important per a altres. A més, suggereix (o potser sobreinterpreto) que qui se sent interpel·lat pel 1714 no pot sentir-se representat per la lluita antifranquista. Indigència, com la d’aquell polític que anava a les llistes electorals municipals d’ICV per l’Hospitalet de Llobregat i que va escriure que el seu bloc de pisos té més població que la Noguera Pallaresa, un riu! Ignorància, supremacisme urbà, un dels grans mals d’aquest país que no sap pensar-se com a país amb contradiccions i dissidències.

Deien que l’esquerra es defineix per la seva capacitat per posar-se en el lloc de l’altre, però diria que o molt ha canviat l’esquerra o Guillot no és d’esquerres. La memòria històrica és i ha de ser incòmoda perquè genera relats complexos que toleren molt malament les simplificacions. El cosmopolitisme d’alguns està obsessionat amb el Born, fins al punt de voler buidar de significat allò que la història ha omplert de significat. Ja poden escarrassar-s’hi, però és evident que el 1714 va ser una data rellevant per a Barcelona: la destrucció provocada pels assetjadors i la posterior imposició del decret de Nova Planta van canviar la fesomia de la ciutat. És un espai lligat a un fet històric, però, ai, aquest fet històric no agrada a gent com Jordi Guillot. I, compte, que no parlem d’un fet infame que no mereixi ser recordat, sinó de l’escenari que simbolitza la resistència de la població de Barcelona a un setge i uns bombardejos. Sí, el Born està marcat pel 1714, com el Camp de la Bota està marcat per la repressió franquista. No costa tant acceptar-ho; de fet, totes dues coses poden formar part del relat de les agressions que ha patit Barcelona perquè no són excloents, perquè la memòria històrica excloent només és propaganda.

Després vam sentir el tinent d’alcalde Gerardo Pisarello a la ràdio. Hi aportava el seny que Guillot no coneix. La proposta de Pisarello és que el Born treballi la memòria històrica de la ciutat que ha patit repressions des del 1714, teixint un fil que pugui reconèixer com a propi qualsevol persona. Si més no les paraules semblen convincents. El que cal esperar és que això no dilueixi la rellevància del 1714. I ara que hi penso, potser que el Born anés també una mica més enrere i recordés la guerra dels Segadors, una revolta de pagesos, de classes subalternes, i d’alguna manera l’origen d’una dinàmica històrica ben curiosa: d’aleshores ençà, Catalunya és el relat d’un seguit de revoltes derrotades i de perseverança. Els sociolingüistes estudien atentament el cas del català, una llengua europea que ha sobreviscut sense estructures d’estat durant tres-cents anys. Si estic escrivint en català és gràcies a totes les generacions que van resistir els atacs que van dur al caire de l’extermini llengües com l’occità, que fa un segle fins i tot va ser reconeguda amb un premi Nobel de literatura. Això també és memòria històrica.

Hem de viatjar al passat del territori on vivim amb esperit autocrític, sense victimisme i sense sentir-nos subordinats a relats imposats des d’altres territoris, sense perdre de vista la lluita de classes però foragitant el paternalisme. Tenim una oportunitat d’or per fer-ho, però segurament la desaprofitarem perquè som ben estranys i preferim el confortable brogit del xoc entre dos sectarismes abans que la construcció d’un relat que assumeixi complexitats i contradiccions.
http://m.ara.cat/cultura/memoria-historica-excloent-nomes-propaganda_0_1626437424.html

---
Aviso a Organizadores   Citar
mi-mensajex Perfiles Destacados de Chicas - Publicidad
Antiguo 06/08/2016, 21:03   #5336
Baliga-balaga
Forero Bloqueado
cells
Fecha Registro: may 2010
Mensajes último año: 0
SmilePoint último año: 1
Reputación último año: 0
Expes publicadas: 1
icon

//*//Som i serem!//*//

Cita:
Darrere les estàtues del Born

«Tampoc no podem ser tan ingenus com per no entendre que l'actual Ajuntament està intentant minimitzar el significat del Born com a lloc de memòria del 1714»

Patrícia Gabancho | 06/08/2016 a les 00:01h

Com que la guerra del 36 no frega ni de lluny ni de prop la memòria de la família, no tinc la sensibilitat necessària per jutjar fins a quin punt l'exposició de les estàtues al peu del Born ofèn les víctimes. Només apunto que la polèmica em sembla positiva, perquè demostra, precisament, que les ferides estan mal tancades. Determinades exposicions estan pensades per no deixar lloc a la indiferència i, això, en aquesta Espanya acomodatícia, que no sap ben bé què fer amb la memòria, és bo.

Ara bé, tampoc no podem ser tan ingenus com per no entendre que l'actual Ajuntament està intentant minimitzar el significat del Born com a lloc de memòria del 1714 i el que comporta com a punt zero de la reivindicació nacional catalana. Li volen canviar el signe, canviant-li el nom i el contingut. Sembla ser que el primer que van fer va ser preguntar a l'arquitecte de l'obra per la possibilitat de cobrir les runes de manera digna. No m'invento res: Ramon Vinyes, per defensar la seva exposició, va dir que el tema de fons era una "brutal batalla per l'hegemonia cultural". De quines dues cultures? No cal ser massa agut per entendre-ho.

Mireu, fa uns dies vaig publicar un article en què explicava el procés de convertir la classe obrera en agent principal de la política, mitificant lluites passades i excloent-hi qualsevol participació de la classe mitjana il·lustrada: de la classe que va encarnar les transformacions de la democràcia. Una cosa és la pancarta i una altra cosa la planificació i el pressupost. Doncs bé, la persona a la qual jo al·ludia, Marc Andreu –un periodista historiador de l'òrbita colavista—em va contestar que ell defensa l'èpica d'aquests sectors que no pengen estelades (estic simplificant) i que es tracta d'una "batalla per l'hegemonia cultural". Si són les mateixes paraules, vol dir que hi ha una planificació: que es tracta de desplaçar el sobiranisme del centre de l'acció política, per posar-hi el colavisme, el podemisme. La revolució popular per comptes de la "revolució dels somriures" (això també textual). Per això cal destenyir el Born i restar combustible simbòlic al sobiranisme. I això explica molt bé per què el pregoner mercedari d'enguany és Javier Pérez Andújar.

Qui lidera quin projecte: exactament això està en joc. I després hi ha qui somia amb una confluència entre colavistes i sobiranistes....
http://www.naciodigital.cat/opinio/13606/darrere/estatues/born

--------

Detrás de las estatuas del Born

«Tampoco podemos ser tan ingenuos como para no entender que el actual Ayuntamiento está intentando minimizar el significado del Born como lugar de memoria de 1714»

Patrícia Gabancho | 08/06/2016 a las 00: 01h

Como la guerra del 36 no roza ni de lejos ni de cerca la memoria de la familia, no tengo la sensibilidad necesaria para juzgar hasta qué punto la exposición de las estatuas al pie del Born ofende a las víctimas. Sólo apunto que la polémica me parece positiva, porque demuestra, precisamente, que las heridas están mal cerradas. Determinadas exposiciones están pensadas para no dejar lugar a la indiferencia y, ello, en esta España acomodaticia, que no sabe qué hacer con la memoria, es bueno.

Ahora bien, tampoco podemos ser tan ingenuos como para no entender que el actual Ayuntamiento está intentando minimizar el significado del Born como lugar de memoria de 1714 y lo que conlleva como punto cero de la reivindicación nacional catalana. Le quieren cambiar el signo, cambiándole el nombre y el contenido. Parece ser que lo primero que hicieron fue preguntar al arquitecto de la obra por la posibilidad de cubrir los escombros de manera digna. No me invento nada: Ramon Vinyes, para defender su exposición, dijo que el tema de fondo era una "brutal batalla por la hegemonía cultural". De qué dos culturas? No hay que ser demasiado agudo para entenderlo.

Mirad, hace unos días publiqué un artículo en el que explicaba el proceso de convertir la clase obrera en agente principal de la política, mitificando luchas pasadas y excluyendo cualquier participación de la clase media ilustrada: de la clase que encarnó las transformaciones de la democracia. Una cosa es la pancarta y otra cosa la planificación y el presupuesto. Pues bien, la persona a la que yo aludía, Marc Andreu -un periodista historiador de la órbita colavista-me contestó que él defiende la épica de estos sectores que no cuelgan estrelladas (estoy simplificando) y que se trata de una "batalla por la hegemonía cultural". Si son las mismas palabras, quiere decir que hay una planificación: que se trata de desplazar el soberanismo del centro de la acción política, para poner el colavisme, el podemisme. La revolución popular en vez de la "revolución de las sonrisas" (esto también textual). Por eso hay desteñir el Born y restar combustible simbólico al soberanismo. Y esto explica muy bien por qué el pregonero mercedario de este año es Javier Pérez Andújar.

Quien lidera qué proyecto: exactamente eso está en juego. Y luego hay quien sueña con una confluencia entre colauistas y soberanistas ....!
Aviso a Organizadores   Citar
Antiguo 08/08/2016, 07:35   #5337
Baliga-balaga
Forero Bloqueado
cells
Fecha Registro: may 2010
Mensajes último año: 0
SmilePoint último año: 1
Reputación último año: 0
Expes publicadas: 1
icon

//*// Bon Cop de Falç //*//

Cita:
Catalunya gasta més finançant el TC que en ambaixades

ROGER TUGAS Barcelona
08/08/2016 00:00

L’economista i director de la Fundació d’Estudis d’Economia Aplicada (Fedea), Ángel de la Fuente, sovint defensa que el càlcul del que va batejar com a “sistema de comptes públics territorialitzats”, una alternativa a les balances fiscals que elabora la Generalitat seguint els dos mètodes avalats internacionalment, aporta com a gran novetat la possibilitat d’identificar a què es destinen els recursos que aporten els ciutadans de cada comunitat, més enllà de saber en termes genèrics el seu saldo fiscal respecte de l’Estat. D’aquesta manera, a més de permetre conèixer aquesta setmana que -sempre segons els càlculs de l’economista de confiança de Montoro, que segueix només el mètode de càrrega-benefici i ignora el de flux monetari- Catalunya va patir el 2013 un dèficit fiscal de 7.189 milions -986 milions més que l’any anterior-, els comptes avalats per l’executiu central detallen com es gasten o de quina manera beneficien als catalans els euros que, segons aquest model, paguen i que sí que tenen un retorn.

Els apartats dels annexos de l’informe de De la Fuente presenten desenes i desenes de taules, amb un gran nivell de concreció, que permeten identificar quants euros senzillament retornen en forma de prestacions socials, transferències o infraestructures. Altres teòrics beneficis per als catalans i els de les seves empreses, però, són més qüestionables o, com a mínim, menys directes. Així, per exemple, el 2013 el cost de l’administració central de l’Estat -concentrada a Madrid- va suposar 973,7 milions per als catalans, mentre que 1.306,4 milions més van destinar-se al ministeri de Defensa i a l’exèrcit, i 424 milions a la Policia Nacional i la Guàrdia Civil, malgrat que a Catalunya tenen gairebé totes les competències traspassades als Mossos. Són quantitats que no computen com a dèficit fiscal, ja que, segons De la Fuente, beneficien els ciutadans de Catalunya.

Administració central

El TC, la Casa del Rei, l’acció exterior, les Corts espanyoles...

El repartiment del cost -o dels beneficis- de l’administració central de l’Estat en el sistema de comptes públics territorialitzats es fa bàsicament amb un repartiment directe en relació amb la població. Així, encara que la immensa majoria d’organismes estiguin a Madrid i, per tant, els seus empleats també hi resideixin i després facin les compres en establiments de la capital espanyola, De la Fuente considera que els beneficis són equitatius per a tots els ciutadans de l’Estat i, per tant, el seu cost s’ha de repartir de manera igualitària. Per exemple, pel que fa a l’apartat sobre alta direcció de l’Estat i del govern central, amb un cost total de 487 milions, el seu finançament es divideix equitativament entre tots els habitants de totes les comunitats, a raó de 10,37 euros cadascun. En conjunt, a Catalunya això va significar una despesa de 78,2 milions d’euros el 2013.

I què inclou aquest capítol? Entre altres qüestions, el Tribunal Constitucional (TC), al qual Catalunya contribueix a finançar amb 3,4 milions d’euros, una xifra superior a la pressupostada en els comptes vigents de la Generalitat -els del 2015- per a delegacions, oficines i missions a l’exterior, les famoses ambaixades a les quals el PP o C’s culpen de la falta de recursos del Govern, per bé que tenen un topall de despesa de 3,1 milions. I, de fet, en l’exercici a què fan referència les últimes balances de l’Estat, el pressupost designat era de només 1,1 milions. Igualment, el pressupost total del Consell de Garanties Estatutàries és de 3,3 milions, també menys que els recursos que els catalans destinen a pagar el TC. A més, Catalunya va contribuir amb 2,2 milions a finançar la Casa del Rei, amb 5,5 milions la Presidència del govern espanyol, amb 4,6 milions el Consell General del Poder Judicial o amb 32,3 milions el Congrés i el Senat -no gaire menys, de fet, que el pressupost total del Parlament, de 53,2 milions.

D’altra banda, un altre apartat del sistema de comptes públics territorialitzats indica que l’acció exterior de l’Estat va rebre de les arques catalanes 198,4 milions d’euros, quantitat a la qual s’ha restat la destinada a cooperació al desenvolupament i que no inclou les ambaixades i consolats a l’estranger. Aquesta partida, de fet, costa a Catalunya 50,8 milions i es troba a un apartat d’“altres serveis d’interès general”, juntament amb transports entre ministeris, el Butlletí Oficial de l’Estat o el cost d’eleccions i partits polítics -el qual, per cert, va ser d’11 milions per als catalans-. D’aquesta manera, Catalunya destina 16 vegades més recursos a finançar les delegacions espanyoles a l’exterior que les seves pròpies. Sigui com sigui, les balances de De la Fuente indiquen que els catalans van gastar 102,9 milions en aquests serveis d’interès generals, així com 374,7 milions per a gestió financera, tributària i pressupostària de l’Estat -incloent-hi l’Agència Tributària espanyola o l’Institut de Comptabilitat i Auditoria de Comptes- i 31,7 milions en investigació social i econòmica -incloent-hi l’Institut Nacional d’Estadística-. En totes les quantitats s’han exclòs les transferències a altres administracions o entitats i la despesa destinada a organismes reguladors de l’energia, les telecomunicacions, el mercat de valors o el Banc d’Espanya, estructures encara sense cap equivalència a Catalunya.

Ministeris buits

Cultura, Educació i Salut, amb recursos i sense competències

El catalanisme ha reclamat des de fa anys que l’Estat s’aprimi i, assumint que ha traspassat a les comunitats autònomes gairebé totes les competències dels ministeris de Cultura, Educació i Salut, els suprimeixi per estalviar recursos i conflictes competencials. Fins que el procés català en va agafar el relleu, aquesta havia sigut una reivindicació de CiU o fins i tot del PSC. L’alcalde de Lleida i actual president dels socialistes catalans, Àngel Ros, ho va defensar el 2013, any que, segons les balances de De la Fuente, aquests tres ministeris van suposar un cost de gairebé 200 milions per als catalans. Així, tenint en compte només la despesa per al funcionament de l’àrea de Cultura i Esports -i per tant, de nou, restant-hi totes les transferències o les aportacions al Liceu-, aquesta va rebre un finançament de 112 milions des de Catalunya. En el cas de la de Salut, aquesta va costar 57 milions als catalans, i la d’Educació, 18,9 milions.

Defensa i seguretat

Contribució notable a l’exèrcit i als cossos policials espanyols

El desplegament dels Mossos d’Esquadra és complet des de fa anys, i la Policia Nacional i la Guàrdia Civil només retenen poques competències. Tot i això, les balances de De la Fuente consideren que els beneficis d’aquests cossos a Catalunya tenen un cost de 424 milions -quantitat a la qual s’ha restat la part del cost dels Mossos que el càlcul atribueix a les altres comunitats, també beneficiades per la seva actuació-. Finalment, el mètode avalat pel govern espanyol considera que la contribució catalana a l’exèrcit espanyol és de 1.306,4 milions, dels quals 170 són per modernitzar les forces armades i el seu armament.
http://m.ara.cat/politica/Catalunya-gasta-financant-TC-ambaixades_0_1628237197.html

----
Aviso a Organizadores   Citar
Antiguo 08/08/2016, 11:25   #5338
Baliga-balaga
Forero Bloqueado
cells
Fecha Registro: may 2010
Mensajes último año: 0
SmilePoint último año: 1
Reputación último año: 0
Expes publicadas: 1
icon

//*// Com fem caure espigues d'or, quan convé seguem cadenes! //*//

Cita:
Peixos o canyes per pescar?

Jordi Angusto
07/08/2016 17:51

Segueix-me

Joan Majó afirmava a l’ARA el dilluns 1 d’agost que, per un principi de solidaritat, és lògic que hi hagi una certa transferència de recursos fiscals des de Catalunya cap a territoris menys rics. Deixant de banda si el terme correcte éslògic o si potser volia dir just o fins i totnecessari, es tracta d’una afirmació que suscita algunes preguntes. La primera de totes seria si seguint la mateixa lògica els territoris beneficiaris no haurien de ser veritablement els menys rics, tots ells situats en altres continents o, en el cas d’Europa, en altres latituds. La segona seria esbrinar si són veritablement els més rics els que fan les transferències fiscals, la qual cosa dependrà de l’estructura impositiva: de si és més o menys progressiva o redistributiva. I això té una resposta molt clara pel que fa al dèficit fiscal català: no, no són pas els més rics els que més contribueixen fiscalment ni, en conseqüència, els emissors de les transferències fiscals. En definitiva, en el cas del dèficit fiscal català, ni va a parar als territoris menys rics ni les contribucions són suportades pels més rics. Així com les pensions les paguen els treballadors en actiu, també les transferències fiscals les paguen els treballadors en actiu.

Més sagnant és encara la verificació del segon element que cita Majó, que és el relatiu als objectius. Acceptant que les transferències fiscals han de contribuir a la reducció progressiva de les desigualtats, cal reconèixer el més absolut fracàs de la política de cohesió espanyola. En els més de quaranta anys que fa que funciona, des que es va implantar amb la Transició en substitució del mecanisme de fluxos migratoris propi del franquisme, les transferències fiscals no han fet disminuir gairebé gens les disparitats en generació de rendes, per bé que n’hagin anivellat la distribució fins al límit d’invertir els termes: que tingui més qui menys genera, i viceversa. I la qüestió no és el necessari respecte al principi d’ordinalitat que Majó reclama i que era a l’Estatut que el TC es va carregar; la qüestió és què es fa -i no s’ha fet- amb les transferències fiscals per tal que s’anivelli la generació de rendes. D’aquí el títol d’aquest article: sempre haurien de servir per proveir de canyes per pescar i no pas per simplement proveir de peixos, ja que es creen dependències perverses.

Gaudir d’enormes transferències fiscals pot acabar sent pitjor que haver-les de pagar. Perquè les transferències rebudes mantenen un nivell de demanda més que no hi hauria en la seva absència i, en conseqüència, uns preus i salaris més alts; és a dir, una competitivitat per sota de la que caldria per capgirar la situació i generar prou llocs de treball. ¿D’on surt, si no, el diferencial d’atur de les regions receptores de transferències, ja sigui en temps de bonança o quan van mal dades? Qualsevol redistribució de rendes o bé fomenta la igualtat d’oportunitats o bé esdevé un mecanisme que perpetua i congela les diferències. Com antany l’almoina als pobres a la sortida de l’església; pitjor encara, ja que aquella en ocasions resolia necessitats peremptòries. Al capdavall, això és el que les Susanes Díaz espanyoles han de triar: continuar distribuint almoines a les seves parròquies de votants o bé retornar la dignitat als seus pobles.

Com he escrit en altres ocasions, es tracta també d’un debat europeu; per no dir del debat europeu per excel·lència. D’entrada, perquè la política de cohesió europea ha estat un fracàs molt similar a l’espanyol, amb els principals beneficiaris d’abans-d’ahir -Grècia, Portugal, Irlanda i Espanya- esdevenint els rescatats d’ahir. ¿Perquè els recursos van ser insuficients o perquè va contribuir a inflar una bombolla pública paral·lela a la privada? En el cas espanyol sabem que els despropòsits que s’hi van finançar no van contribuir ni un bri a millorar-ne la competitivitat; per tant, encara la van empitjorar.

Avui dia la política de cohesió europea, que gestiona menys del 0,5% del PIB europeu, s’ha condicionat a plans operatius directament orientats a millorar la competitivitat dels beneficiaris. Encara més, actualment hi ha en curs d’aprovació al Parlament Europeu una iniciativa per condicionar les ajudes a l’equilibri macroeconòmic i no consentir, com es va consentir, que les ajudes rebudes alimentin dèficits comercials i/o convisquin amb dèficits públics. Una cosa que compta amb el suport de dretes i esquerres dels països contribuents però no amb el dels països receptors; per tant, una cosa que té molt poc a veure amb l’eix dreta/esquerra i molt amb la posició relativa dels països. I una cosa que caldrà resoldre abans d’una integració fiscal més gran, tant per convèncer els contribuents com per construir un mecanisme que no generi les perversions que aquí coneixem tan bé.
http://m.ara.cat/opinio/Peixos-canyes-pescar_0_1628237169.html

---
Aviso a Organizadores   Citar
Valkiria
Nirvana Anuncios
Antiguo 08/08/2016, 15:07   #5339
Baliga-balaga
Forero Bloqueado
cells
Fecha Registro: may 2010
Mensajes último año: 0
SmilePoint último año: 1
Reputación último año: 0
Expes publicadas: 1
icon

//*//Catalunya triomfant tornarà a ser rica i plena!!!//*//

Cita:
La batalla del Born, símptoma i evidència

H_-x

Per: Vicent Partal
07.08.2016 22:00

Aquests darrers dies això que podríem anomenar ‘la batalla del Born’ ha anat pujant cada volta més en virulència, sorprenentment. Des que es va anunciar que el govern de Barcelona hi instal·laria per a una exposició dues estàtues franquistes, ens van desconcertant cada vegada més. Per tal de mantenir la seua posició, els comuns cada dia pugen un esglaó més de l’escala dels despropòsits. Han arribat a dir coses tan gruixudes que realment costa d’imaginar que ells mateixos no se n’adonen del pou on s’han ficat. I de què significa la seua posició com a símptoma i evidència de la seua manera de fer.

Volien presentar la qüestió des del punt de vista historiogràfic. Però això no té sentit. Afirmar que exposar l’estàtua del dictador a l’espai públic –no dins d’un museu– és contextualitzar la dictadura és senzillament un despropòsit. Posats a fer, per què no aixecaven una estàtua a l’infaust comissari Creix davant la seu de Comissions Obreres? O un monòlit a la Gestapo davant la tomba de Lluís Companys? Per què no plantaven un garrot vil davant la casa on encara viuen les germanes de Puig Antich? O per què no tornaven a anomenar el Camp de la Bota ‘barri de José Antonio’? Les comparacions que han volgut fer per a salvar una decisió tan desafortunada tampoc no s’aguanten per enlloc. A Alemanya una vegada van fer una exposició sobre Hitler. Sí. Dins un museu, no a l’espai públic i evidentment sense posar cap estàtua seua al carrer davant la Porta de Brandenburg. I encara: no és igual una exposició sobre la dictadura en un país com Alemanya, que tant ha lluitat per netejar el seu passat i abolir el feixisme, que una exposició en un país com el nostre, on els morts de la república continuen a les carreteres, on la legitimitat històrica del monarca prové del dictador, on ni tan sols s’han anul·lat els judicis del franquisme i on l’administració continua considerant legals totes les seues actuacions.

Quan l’escàndol ja havia pres cos van començar a aparèixer declaracions molt interessants de gent dels comuns sobre la qüestió. Gemma Galdon va dir que en realitat era una batalla pel relat en què volien enfrontar el 1714 amb el franquisme. Un regidor de Barcelona ho va aclarir més encara quan va dir que el Born era ‘porno nacionalista provincià’. I Joan Guillot va rematar-ho afirmant que la seua memòria històrica era la de la lluita contra el franquisme i no la de la guerra del 1714. Enfrontant-ne l’una amb l’altra. Com si l’una anàs contra l’altra.

Amb aquestes declaracions el relat i la causa última del despropòsit apareix molt nítid. Ho torne a dir: historiogràficament això no té gens de sentit. No trobareu ni un sol historiador que no siga conscient que la història és sempre compacta i que no es pot excloure una part sense que això invalide completament l’explicació del conjunt. La gràcia d’aquesta mena de declaracions, però, és que tot això es contextualitza en la política actual i no en la història. És a dir, allà on s’entén.

La nit de les eleccions espanyoles els comuns van veure que el seu somni era irrealitzable i se’n van inventar ràpidament un altre, que era guanyar la Generalitat. Formar govern a Catalunya. Aquesta és i serà la seua principal ocupació dels pròxims mesos i això sembla que han decidit que únicament ho podran aconseguir si derroten completament l’independentisme. I sembla que qualsevol cosa val, a partir d’aquesta constatació. El frame, el relat, ho és tot per a ells i no importa gens quines barbaritats es poden arribar a fer o dir per mirar d’acorralar l’independentisme. Hem vist com atacaven l’inatacable Amical Mauthausen i tot, que els va demanar que es repensaren la idea. I ahir diumenge ja vam arribar a veure piulades de gent dels comuns, gent encara sense relleu públic, però que afirmaven que ERC tenia un passat ni més ni menys que feixista. Era una campanya, perquè no eren ni un ni dos els qui ho piulaven i deien tots les mateixes frases i posaven les mateixes fotos. Cosa que ens obliga a pensar que algú ha donat l’ordre de seguir aquest camí. I la veritat és que no sé ni si cal expressar com de vomitiva i abjecta és aquesta manera d’intentar imposar el relat. I quant de mal pot arribar a fer.

Però deixant el recurs a la historiografia, i parlant de política, que és el terreny real, crec que hi ha tres coses a destacar d’això que passa. La primera és que aquesta batalla tan sols pot portar que els comuns esdevinguen els més acèrrims enemics del dret d’autodeterminació i de la independència. I atenció que això és important en aquest país: mireu què li ha passat al PSC. La segona és que per aquest camí difícilment no aconseguiran res. Perquè fins i tot amb la hipòtesi que aconseguissen guanyar les eleccions, si es dediquen a esfondrar els ponts més bàsics d’aquesta manera després no serà possible cap acord amb ERC o la CUP. I a veure com pensen governar després en aquestes condicions. I la tercera, la que a mi em sembla la més interessant de totes, és que aquesta polèmica sembla que vulga amagar allò que cada dia es fa més evident: el desgavell de la governació de Barcelona. El govern de Barcelona en Comú i el PSC va fent aigües i bona part de la causa jo diria que té a veure amb la desgana de la batllessa Ada Colau. El contrast entre la seua alegria amb la campanya de Podemos i l’avorriment que traspua cada vegada que toca el carrer de Barcelona és massa evident ja i massa difícil de dissimular. I els errors, dels venedors il·legals als hotels, de pactar un govern amb ‘la màfia’ a l’estàtua de Franco, de dir que tancaria el CIE per a enviar-hi els detinguts per la guàrdia urbana…

Tot això es va acumulant en un any i prou i comença a ser alarmant. Si els comuns volen guanyar el relat, la millor inversió que podrien fer és dedicar-se a fons a redreçar Barcelona. I per això quan hom veu que se’n van tan escandalosament per un altre camí una pregunta legítima és si potser no intenten una fugida cap endavant. Perquè tots sabem que és en aquestes circumstàncies que es cometen els errors més greus i més difícils d’explicar. Com aquest d’ara.
http://www.vilaweb.cat/noticies/la-batalla-del-born-simptoma-i-evidencia/-

-------

La batalla del Born, síntoma y evidencia

Por: Vicent Partal
08/07/2016 22:00

Estos últimos días eso que podríamos llamar 'la batalla del Born ha ido subiendo cada vez más en virulencia, sorprendentemente. Desde que se anunció que el gobierno de Barcelona instalaría para una exposición dos estatuas franquistas, nos desconcertante cada vez más. Para mantener su posición, los comunes cada día suben un peldaño más de la escalera de los despropósitos. Han llegado a decir cosas tan gruesas que realmente cuesta imaginar que ellos mismos no se dan cuenta del pozo donde se han metido. Y de lo que significa su posición como síntoma y evidencia de su manera de hacer.

Querían presentar la cuestión desde el punto de vista historiográfico. Pero esto no tiene sentido. Afirmar que exponer la estatua del dictador en el espacio público -no dentro de un museo- es contextualizar la dictadura es sencillamente un despropósito. Ya puestos, ¿por qué no levantaban una estatua al infausto comisario Crece ante la sede de Comisiones Obreras? O un monolito a la Gestapo ante la tumba de Lluís Companys? ¿Por qué no plantaban un garrote vil ante la casa donde aún viven las hermanas de Puig Antich? O por qué no volvían a llamar el Campo de la Bota 'barrio de José Antonio'? Las comparaciones que han querido hacer para salvar una decisión tan desafortunada tampoco aguantan por ninguna parte. En Alemania una vez hicieron una exposición sobre Hitler. Sí. Dentro de un museo, no en el espacio público y evidentemente sin poner ninguna estatua su calle ante la Puerta de Brandeburgo. Y aún: no es igual una exposición sobre la dictadura en un país como Alemania, que tanto ha luchado para limpiar su pasado y abolir el fascismo, que una exposición en un país como el nuestro, donde los muertos de la república continúan en las carreteras, donde la legitimidad histórica del monarca proviene del dictador, donde ni siquiera se han anulado los juicios del franquismo y donde la administración sigue considerando legales todas sus actuaciones.

Cuando el escándalo ya había tomado cuerpo comenzaron a aparecer declaraciones muy interesantes de gente de los comunes al respecto. Gemma Galdon dijo que en realidad era una batalla por el relato en el que querían enfrentar en 1714 con el franquismo. Un concejal de Barcelona lo aclaró más aún cuando dijo que el Born era 'porno nacionalista provinciano'. Y Juan Guillot rematar afirmando que su memoria histórica era la de la lucha contra el franquismo y no la de la guerra de 1714. Enfrentándose su la una con la otra. Como si la una fuere contra la otra.

Con estas declaraciones el relato y la causa última del despropósito aparece muy nítido. Lo vuelvo a decir: historiográficamente esto no tiene ningún sentido. No encontrará ni un solo historiador que no sea consciente de que la historia es siempre compacta y que no se puede excluir una parte sin que ello invalide completamente la explicación del conjunto. La gracia de este tipo de declaraciones, sin embargo, es que todo esto se contextualiza en la política actual y no en la historia. Es decir, allí donde se entiende.

La noche de las elecciones españolas los comunes vieron que su sueño era irrealizable y se inventaron rápidamente otro, que era ganar la Generalidad. Formar gobierno en Cataluña. Esta es y será su principal ocupación de los próximos meses y esto parece que han decidido que únicamente lo podrán conseguir si derrotan completamente el independentismo. Y parece que cualquier cosa vale, a partir de esta constatación. El frame, el relato, lo es todo para ellos y no importa nada qué barbaridades se pueden llegar a hacer o decir para tratar de acorralar al independentismo. Hemos visto cómo atacaban la inatacable Amical Mauthausen y todo, que les pidió que se repensar la idea. Y ayer domingo ya llegamos a ver tuits de gente de los comunes, gente todavía sin relieve público, pero que afirmaban que ERC tenía un pasado nada menos que fascista. Era una campaña, porque no eran ni uno ni dos los que lo piaban y decían todos las mismas frases y ponían las mismas fotos. Lo que nos obliga a pensar que alguien ha dado la orden de seguir este camino. Y la verdad es que no sé ni si es necesario expresar como de vomitiva y abyecta es esta manera de intentar imponer el relato. Y cuánto daño puede llegar a hacer.

Pero dejando el recurso a la historiografía, y hablando de política, que es el terreno real, creo que hay tres cosas a destacar de esto que pasa. La primera es que esta batalla sólo puede llevar a que los comunes se conviertan los más acérrimos enemigos del derecho de autodeterminación y de la independencia. Y atención que esto es importante en este país: mirad qué le ha pasado al PSC. La segunda es que por este camino difícilmente conseguirán nada. Porque incluso con la hipótesis de que consiguiéramos ganar las elecciones, si se dedican a derrumbar los puentes más básicos de esta manera después no será posible ningún acuerdo con ERC o la CUP. Y a ver cómo piensan gobernar después en estas condiciones. Y la tercera, la que a mí me parece la más interesante de todas, es que esta polémica parece que quiera ocultar lo que cada día se hace más evidente: el desbarajuste de la gobernación de Barcelona. El gobierno de Barcelona en Común y el PSC haciendo aguas y buena parte de la causa yo diría que tiene que ver con la desgana de la alcaldesa Ada Colau. El contraste entre su alegría con la campaña de Podemos y el aburrimiento que rezuma cada vez que toca la calle de Barcelona es demasiado evidente ya y demasiado difícil de disimular. Y los errores, los vendedores ilegales a los hoteles, de pactar un gobierno con 'la mafia' en la estatua de Franco, de decir que cerraría el CIE para enviar los detenidos por la guardia urbana ...

Todo esto se va acumulando en un año y bastante y empieza a ser alarmante. Si los comunes quieren ganar el relato, la mejor inversión que podrían hacer es dedicarse a fondo a enderezar Barcelona. Y por eso cuando uno ve que se van tan escandalosamente por otro camino una pregunta legítima es si acaso no intentan una huida hacia adelante. Porque todos sabemos que es en estas circunstancias que se cometen los errores más graves y más difíciles de explicar. Como este de ahora.
Aviso a Organizadores   Citar
Antiguo 08/08/2016, 21:42   #5340
Baliga-balaga
Forero Bloqueado
cells
Fecha Registro: may 2010
Mensajes último año: 0
SmilePoint último año: 1
Reputación último año: 0
Expes publicadas: 1
icon

//*//Donec Perficiam//*//

Cita:
Els intel·lectuals i el dilema nacional

Suso de Toro
06/08/2016 18:50

Les bones biografies són tan escasses com valuoses.*Espriu, transparent, d’Agustí Pons, és un retrat comprensiu d’una figura literària -l’ésser humà roman al darrere en la penombra- i un relat del procés de canonització i institucionalització d’un escriptor català a la postguerra.

La meva primera lectura, tot i el meu interès. Que poc que en sé del món cultural català. Malgrat haver conegut editors i agents culturals, tot i tenir amics escriptors catalans, reconeixent en les pàgines del llibre una dotzena de persones... m’adono que la cultura en llengua catalana per a mi és la d’un país estranger. És evident que per als espanyols Catalunya és un país desconegut i estranger però, sobretot, ocult. Però aquest és un altre tema, o el mateix de sempre.

La figura de l’escriptor Salvador Espriu és impossible avui. És una figura d’escriptor pròpia d’un temps en què existien literatures nacionals, una creació europea que es va anar extingint amb l’evolució de la Unió Europea i dels estats nació, i que en les últimes dècades ha vist com se n’accelerava la desaparició. Avui hi ha el mercat i les seves novetats. Potser Catalunya és una excepció, momentània, a aquesta desaparició de les literatures nacionals, a causa del procés de mobilització nacional que viu.

La biografia d’Espriu de Pons reflecteix com l’obra i l’escriptor són utilitzats per construir i afirmar identitat nacional i, també, com l’escriptor es val d’això per instituir-se, i com la seva obra és rebuda per un públic que busca identificació. Sota el franquisme, a Catalunya -de manera semblant a Galícia, i imagino que a Euskadi-, aquesta tasca de construcció nacional la feien agents que servien a dues línies polítiques diferents: els catalanistes i els comunistes. Crear o recrear una cultura sense un estat propi i contra un estat existent condiciona la creació mateixa i la seva valoració. A Catalunya aquesta contradicció entre l’autonomia de la literatura, el seu valor en si, i la seva utilitat social, nacional, la van personificar Espriu i Pla.

En la mateixa època també a l’Espanya castellana es dóna una contradicció ideològica entre la literatura oficial, de Pemán a Dámaso, i el cànon de l’oposició antifranquista, de Lorca i Valle a Alberti i Blas de Otero. No obstant això, les contradiccions que es donen en una societat negada multipliquen la creativitat. El creuament de conflictivitats entre esquerra i dreta, catalanisme i espanyolisme, català i castellà, sumades a una ciutat amb tradició cultural com Barcelona, fan que la cultura catalana tingui una densitat molt superior a la castellana d’aquests anys, tot i que aquesta comptava amb el suport i els mitjans d’un estat propi. O, potser, per això mateix.

Espriu, amb els seus matisos i èpoques diferents, és una figura que uneix la nació catalana i l’antifranquisme, és a dir, l’esquerra comunista. El PSUC, el comunisme espanyol a Catalunya o de Catalunya, era bona part del fonament de la nació catalana que reivindicava i havia reconegut en Espriu una representació d’aquesta nació. És interessant preguntar-se on estaria Espriu avui.

Al llarg del segle XX hi va haver diàlegs entre intel·lectuals catalans i castellans, el de Maragall i Unamuno és el més trist i descoratjador, però durant la II República i en la postguerra n’hi va haver intents més seriosos. Espriu els va conèixer i hi va participar. Una obra seva,*La pell de brau, va ser un símbol que expressava aquesta recerca de diàleg. Sens dubte, això el va fer interessant per al PSUC. I tornem a preguntar-nos on estaria Espriu avui.

Potser la resposta és molt simple. Sota el franquisme, ni els catalanistes ni els comunistes tenien un estat que consideressin seu, però des dels pactes de la Transició el PCE va considerar que aquest estat ja era el seu i que els canvis socials que desitjava es podien produir allà dins. Per a Espriu, concretament, aquest encaix mai va ser completament satisfactori, però també el catalanisme va negociar un encaix en aquest estat, encara que sempre va mantenir una reticència última al Regne d’Espanya, que no reconeixia ni reconeix la continuïtat amb la Corona d’Aragó.

Però des d’aleshores sabem que han passat coses en la política i en la vida social. On no han passat és en el camp de la cultura i en el món dels intel·lectuals, o potser sí, però es manifesten en forma d’absència. No hi ha cap diàleg ni reconeixement entre els escriptors i intel·lectuals castellans que s’identifiquen amb l’estat existent i els escriptors i intel·lectuals en llengua catalana. En el debat nacional d’aquests últims sis anys, quan el conjunt de la societat catalana s’ha sentit humiliada i sotmesa, l’únic que hi ha hagut per part de la intel·lectualitat espanyola han sigut dos manifestos: en un es demanava l’ocupació per la força si fos necessària per imposar la sentència del TC i les ordres del govern, i en l’altre s’expressaven desitjos d’amistat i s’afirmava que els catalans eren estimats a Espanya. Hi va haver signants del segon manifest que també havien signat el primer. Hi ha amors que maten. Per la seva banda, el món cultural en llengua catalana va trencar tots els ponts i se sent capaç d’existir fora de la tutela del Regne d’Espanya, esperant la seva República.

Catalunya, com a país, és tractat amb equanimitat a l’estat espanyol? Reben els catalans la consideració i el respecte que mereixen? Se’ls reconeix la seva llengua i la seva cultura? La seva llengua té un estat al darrere que la protegeixi i la senti com a pròpia? Si no és així, ¿hi ha perspectives que això hagi de canviar? Sempre hi haurà opinions i matisos, però, mirant enrere, crec que aquells militants del PSUC que volien un estat que fos seu s’identifiquen avui amb l’existent, en la idea que un dia podrà millorar, i crec que Salvador Espriu no pensaria així. Estic segur que conservaria els seus matisos, la seva obertura a altres llengües i cultures, però que estaria entestat a garantir l’existència de la nació catalana amb un estat propi. M’equivoco?
http://m.ara.cat/opinio/intellectuals-dilema-nacional_0_1627637249.html

---

Los intelectuales y el dilema nacional

Suso de Toro
08/06/2016 18:50

Las buenas biografías son tan escasas como valiosas. * Espriu, transparente, de Agustí Pons, es un retrato comprensivo de una figura literaria -el ser humano permanece detrás en la penombra- y un relato del proceso de canonización e institucionalización de un escritor catalán en la posguerra.

Mi primera lectura, aunque mi interés. Qué poco que sé del mundo cultural catalán. A pesar de haber conocido editores y agentes culturales, a pesar de tener amigos escritores catalanes, reconociendo en las páginas del libro una docena de personas ... me doy cuenta que la cultura en lengua catalana para mí es la de un país extranjero. Es evidente que para los españoles Cataluña es un país desconocido y extranjero pero, sobre todo, oculto. Pero este es otro tema, o el mismo de siempre.

La figura del escritor Salvador Espriu es imposible hoy. Es una figura de escritor propia de un tiempo en que existían literaturas nacionales, una creación europea que se fue extinguiendo con la evolución de la Unión Europea y de los Estados nación, y que en las últimas décadas ha visto como se n ' aceleraba la desaparición. Hoy está el mercado y sus novedades. Quizás Cataluña es una excepción, momentánea, a esta desaparición de las literaturas nacionales, debido al proceso de movilización nacional que vive.

La biografía de Espriu de Pons refleja cómo la obra y el escritor son utilizados para construir y afirmar identidad nacional y, también, como el escritor se vale de esto para instituirse, y como su obra es recibida por un público que busca identificación. Bajo el franquismo, en Cataluña -de manera similar a Galicia, e imagino que en Euskadi-, esta tarea de construcción nacional la hacían agentes que servían a dos líneas políticas diferentes: los catalanistas y los comunistas. Crear o recrear una cultura sin un estado propio y contra un estado existente condiciona la creación misma y su valoración. En Cataluña esta contradicción entre la autonomía de la literatura, su valor en sí, y su utilidad social, nacional, la personificaron Espriu y Plan.

En la misma época también en la España castellana se da una contradicción ideológica entre la literatura oficial, de Pemán a Dámaso, y el canon de la oposición antifranquista, de Lorca y Valle en Alberti y Blas de Otero. Sin embargo, las contradicciones que se dan en una sociedad negada multiplican la creatividad. El cruce de conflictividades entre izquierda y derecha, catalanismo y españolismo, catalán y castellano, sumadas a una ciudad con tradición cultural como Barcelona, ​​hacen que la cultura catalana tenga una densidad muy superior a la castellana de estos años, aunque esta contaba con el apoyo y los medios de un estado propio. O, tal vez, por eso mismo.

Espriu, con sus matices y épocas diferentes, es una figura que une la nación catalana y el antifranquismo, es decir, la izquierda comunista. El PSUC, el comunismo español en Cataluña o de Cataluña, era buena parte del fundamento de la nación catalana que reivindicaba y había reconocido en Espriu una representación de esta nación. Es interesante preguntarse dónde estaría Espriu hoy.

A lo largo del siglo XX hubo diálogos entre intelectuales catalanes y castellanos, el de Maragall y Unamuno es el más triste y desalentador, pero durante la II República y en la posguerra hubo intentos más serios. Espriu los conoció y participó. Una obra suya, * La piel de toro, fue un símbolo que expresaba esta búsqueda de diálogo. Sin duda, esto le hizo interesante para el PSUC. Y volvemos a preguntarnos dónde estaría Espriu hoy.

Quizás la respuesta es muy simple. Bajo el franquismo, ni los catalanistas ni los comunistas tenían un estado que consideraran suyo, pero desde los pactos de la Transición el PCE consideró que este estado ya era el suyo y que los cambios sociales que deseaba se podían producir allí dentro. Para Espriu, concretamente, este encaje nunca fue completamente satisfactorio, pero también el catalanismo negoció un encaje en este estado, aunque siempre mantuvo una reticencia última en el Reino de España, que no reconocía ni reconoce la continuidad con la Corona de Aragón.

Pero desde entonces sabemos que han pasado cosas en la política y en la vida social. Donde no han pasado es en el campo de la cultura y en el mundo de los intelectuales, o quizás sí, pero se manifiestan en forma de ausencia. No hay ningún diálogo ni reconocimiento entre los escritores e intelectuales castellanos que se identifican con el estado existente y los escritores e intelectuales en lengua catalana. En el debate nacional de estos últimos seis años, cuando el conjunto de la sociedad catalana se ha sentido humillada y sometida, lo único que ha habido por parte de la intelectualidad española han sido dos manifiestos: en uno se pedía la ocupación por la fuerza si fuera necesaria para imponer la sentencia del TC y las órdenes del gobierno, y en el otro se expresaban deseos de amistad y se afirmaba que los catalanes eran estimados en España. Hubo firmantes del segundo manifiesto que también habían firmado el primero. Hay amores que matan. Por su parte, el mundo cultural en lengua catalana rompió todos los puentes y se siente capaz de existir fuera de la tutela del Reino de España, esperando su República.

Cataluña, como país, es tratado con ecuanimidad en España? Reciben los catalanes la consideración y el respeto que merecen? Se les reconoce su lengua y su cultura? Su lengua tiene un estado detrás que la proteja y la sienta como propia? Si no es así, ¿hay perspectivas de que esto vaya a cambiar? Siempre habrá opiniones y matices, pero, mirando hacia atrás, creo que aquellos militantes del PSUC que querían un estado que fuera su identifican hoy con la existente, en la idea de que un día podrá mejorar, y creo que Salvador Espriu no pensaría así. Estoy seguro de que conservaría sus matices, su apertura a otras lenguas y culturas, pero que estaría empeñado en garantizar la existencia de la nación catalana con un estado propio. Me equivoco?

Bump:
Cita:
‘Spain is different'

Andreu Mas - amas@elpunt.cat @Andreumasd

“Els estrangers han constatat amb estupefacció que realment Espanya és políticament diferent"

Corria l'inici dels seixanta quan l'aleshores ministre d'Informació i Turisme, Manuel Fraga, es va inventar el lema Spain is different, que enterrava l'insípid Visit Spain usat des de la postguerra. El lema de Fraga pretenia posar fi a la fama d'Espanya de país bàrbar i hostil vers els estrangers –a l'Europa de finals del segle XIX es pensaven que les dones portaven punyals a les lligacames i que els homes caçaven lleons, segons havia relatat un diplomàtic espanyol–, una percepció que la Guerra Civil no havia millorat. El fundador d'Aliança Popular va apostar fort per la imatge de país acollidor, de sol, platja, paella, sangria, flamenc i toros, i la jugada li va sortir rodona. Han passat els anys i els estrangers constaten estupefactes que realment Espanya és diferent, sobretot en política. Des del GAL del socialisme fins a la corrupció generalitzada del PP –que va sistematitzar un mètode de pagament a partir de sobres; que fins i tot va pagar en B la pròpia seu!–, passant pel gendre del rei Joan Carles I i la trama recaptatòria organitzada per l'Institut Noós, els polítics espanyols no tenen comparació. El més espectacular és que els implicats –alguns amb judicis oberts i culpabilitats admeses– no dimiteixen. El cas més flagrant és el del ministre de l'Interior, enxampat per telèfon conspirant contra els independentistes. Aquest home pot mirar a una càmera i dir que no ha fet res, malgrat que se li reconeix la veu a les gravacions. Colossal! Per cert, tal dia com avui, el 8 d'agost de 1974, el president dels Estats Units Richard Nixon va dimitir per l'afer Watergate, un joc de nens comparat amb la suma d'escàndols del PP. Nixon va dimitir per la pressió dels mitjans i de l'opinió pública. També en això Spain is different. Molts mitjans són extensions del govern; una part de l'opinió pública s'abstrau i prefereix les xafarderies de Sálvame que les polítiques. I una heterogènia majoria no vol canviar res. Uns, per por a perdre el subsidi o que els destapin la pròpia economia en B. Altres, per no perdre concessions públiques... Dues cares: una mateixa moneda.
http://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/994271-lspain-is-different.html

-----

'Spain is different'

Andreu Mas - amas@elpunt.cat @Andreumasd

"Los extranjeros han constatado con asombro que realmente España es políticamente diferente"

Corría el inicio de los sesenta cuando el entonces ministro de Información y Turismo, Manuel Fraga, se inventó el lema Spain is different, que enterraba el insípido Visit Spain usado desde la posguerra. El lema de Fraga pretendía poner fin a la fama de España de país bárbaro y hostil hacia los extranjeros -a la Europa de finales del siglo XIX pensaban que las mujeres llevaban puñales en las ligas y que los hombres cazaban leones, según había relatado un diplomático español-, una percepción de que la guerra civil no había mejorado. El fundador de Alianza Popular apostó fuerte por la imagen de país acogedor, de sol, playa, paella, sangría, flamenco y toros, y la jugada le salió redonda. Han pasado los años y los extranjeros constatan estupefactos que realmente España es diferente, sobre todo en política. Desde el GAL del socialismo hasta la corrupción generalizada del PP -que sistematizar un método de pago a partir de sobra; que incluso pagó en B la propia sede! -, pasando por el yerno del rey Juan Carlos I y la trama recaudatoria organizada por el Instituto Noós, los políticos españoles no tienen comparación. Lo más espectacular es que los implicados -algunos con juicios abiertos y culpabilidades admeses- no dimiten. El caso más flagrante es el del ministro del Interior, pillado por teléfono conspirando contra los independentistas. Este hombre puede mirar a una cámara y decir que no ha hecho nada, a pesar de que se le reconoce la voz en las grabaciones. Colosal! Por cierto, tal día como hoy, el 8 de agosto de 1974, el presidente de Estados Unidos Richard Nixon dimitió por el asunto Watergate, un juego de niños comparado con la suma de escándalos del PP. Nixon dimitió por la presión de los medios y de la opinión pública. También en esto Spain is different. Muchos medios son extensiones del gobierno; una parte de la opinión pública se abstrae y prefiere los chismes de Sálvame que las políticas. Y una heterogénea mayoría no quiere cambiar nada. Unos, por miedo a perder el subsidio o que los destapen la propia economía en B. Otros, para no perder concesiones públicas ... Dos caras: una misma moneda.

Bump:
Cita:
El context

Pep Riera

“No és hora de discutir amb qui només vol discussió. És hora de construir"

Quan aquesta setmana passada es va saber que l'Ajuntament de Barcelona promou una exposició al Born que comportarà l'exhibició d'estàtues franquistes a l'esplanada de davant de l'edifici, el primer que vaig pensar va ser que jo devia estar equivocat quan el més progressista era precisament acabar de treure totes les que hi ha a Catalunya. Això és el que em va semblar quan hi va haver la tan criticada consulta a Tortosa sobre si s'havia de treure o no aquell horrorós monument que hi ha al llit de l'Ebre. Doncs no, de seguida que hi va haver les primeres crítiques a l'oportunitat de l'exposició Franco Victòria República, impunitat i espai urbà, la gent del partit d'Ada Colau i els seus socis van defensar que el que s'havia de fer amb el franquisme per criticar-lo era “contextualitzar-lo” exhibint-ne estàtues eqüestres i altres al carrer.

Amb aquesta resposta vaig veure que no hi havia gaire res a discutir si del que es tractava era d'arribar a alguna conclusió sobre el franquisme i l'antifranquisme. I que a vegades el que importa és més el perquè que el què. No és el contingut, és per què s'ha planificat aquesta exposició. Una bona part de la finalitat és precisament crear tota aquesta polèmica que ha bullit a les xarxes socials i ha vessat cap als mitjans. Era fàcil crear-la perquè el continent era fins i tot més bon material per a la polèmica que el contingut. Aquest nou progressisme (que no es distingeix del vell perquè són exactament iguals i tenen el mateix esquema mental i comparteixen els mateixos odis) sabia perfectament que situant una exposició com aquesta al centre cultural del Born trepitjaria l'ull de poll de no pocs independentistes que tenen situat un referent en el lloc que simbolitza la lluita dels catalans el 1714. Ja vam assistir, en l'estrena de Colau com a alcaldessa, a l'intent de canviar el nom i l'orientació del Born Centre Cultural. I no s'ha de descartar que ho acabi fent. Però potser ni això, perquè on estan còmodes els comuns és més en la dialèctica que en els fets, en la confrontació simbòlica que en l'assumpció de responsabilitats. Si volguessin canviar realment la societat no es barallarien precisament amb qui té el projecte més ambiciós per canviar-la. No voldrien entrar en conflicte amb els partidaris del procés independentista, sinó amb els aferrats a l'immobilisme. Ells mateixos es delaten. Prefereixen l'statu quo que el canvi.

En clau independentista, aquest és un conflicte innecessari, perquè respon a la lògica tradicional dels partits. És interessada i de pensament dirigit. El contrari del que ha fet majoritari l'independentisme. No és hora de discutir amb qui només vol això. És hora de construir un país. I si es fa bé, aquí s'hi apuntaran les persones que calguin, dels partits que siguin.
http://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/994172-el-context.html

---------

El contexto

Pep Riera

"No es hora de discutir con quien sólo quiere discusión. Es hora de construir "

Cuando esta semana pasada se supo que el Ayuntamiento de Barcelona promueve una exposición en el Born que conllevará la exhibición de estatuas franquistas en la explanada de delante del edificio, lo primero que pensé fue que yo debía estar equivocado cuando el más progresista era precisamente terminar de sacar todas las que hay en Cataluña. Esto es lo que me pareció cuando hubo la tan criticada consulta en Tortosa sobre si se había de quitar o no aquel horroroso monumento que hay en el lecho del Ebro. Pues no, enseguida que hubo las primeras críticas a la oportunidad de la exposición Franco Victoria República, impunidad y espacio urbano, la gente del partido de Ada Colau y sus socios defendieron que lo que se tenía hacer con el franquismo para criticarlo era "contextualizarlo" exhibiendo su estatuas ecuestres y otros en la calle.

Con esta respuesta vi que no había mucho nada que discutir si lo que se trataba era de llegar a alguna conclusión sobre el franquismo y el antifranquismo. Y que a veces lo que importa es más el porqué de que el qué. No es el contenido, es por qué se ha planificado esta exposición. Una buena parte de la finalidad es precisamente crear toda esta polémica que ha hervido en las redes sociales y ha derramado hacia los medios. Era fácil crearla porque el continente era incluso mejor material para la polémica que el contenido. Este nuevo progresismo (que no se distingue del viejo porque son exactamente iguales y tienen el mismo esquema mental y comparten los mismos odios) sabía perfectamente que situando una exposición como esta en el centro cultural del Born pisaría el callo de no pocos independentistas que tienen ubicado un referente en el lugar que simboliza la lucha de los catalanes en 1714. Ya asistimos, en el estreno de Colau como alcaldesa, en el intento de cambiar el nombre y la orientación del Born Centro Cultural. Y no hay que descartar que lo acabe haciendo. Pero quizá ni eso, porque donde están cómodos los comunes es más en la dialéctica que en los hechos, en la confrontación simbólica que en la asunción de responsabilidades. Si quisieran cambiar realmente la sociedad no se pelearían precisamente con quien tiene el proyecto más ambicioso para cambiarla. No querrían entrar en conflicto con los partidarios del proceso independentista, sino con los aferrados al inmovilismo. Ellos mismos se delatan. Prefieren el statu quo que el cambio.

En clave independentista, este es un conflicto innecesario, porque responde a la lógica tradicional de los partidos. Es interesada y de pensamiento dirigido. Lo contrario de lo que ha hecho mayoritario del independentismo. No es hora de discutir con quien sólo quiere eso. Es hora de construir un país. Y si se hace bien, aquí se apuntarán las personas que sean necesarias, de los partidos que sean.
Aviso a Organizadores   Citar
Responder
Valkiria
Plataforma

(0 foreros y 1 invitados)
 


vBulletin® - Copyright ©2000 - 2024, Jelsoft Enterprises Ltd. - La zona horaria es 'Europe/Madrid'. Ahora son las 05:36.
Página generada en 0,606 segundos con 193 consultas.