ADVERTENCIAS

Baliga-balaga · 09/08/2016, 00:43

//*//Bon Cop de Falç//*//

Cita:

La pitjor presidenta?

Jordi Creus

De Forcadell no suporten ni que sigui la cara visible de les mobilitzacions més importants a Europa, ni la seva coherència política

Sabeu que l'editorial d'un diari espanyol deia la setmana passada que “Forcadell és la pitjor de tots els presidents que ha tingut un parlament des de la restauració de la democràcia, incloent en la llista el xenòfob i racista Heribert Barrera”? El Mundo? La Razón? ABC? No, estimats lectors: El País! Per al que va ser el gran diari de la progressia espanyola, Carme Forcadell és molt pitjor que, per exemple, Juan Cotino, president de les Corts valencianes entre 2011 i 2014 i imputat per prevaricació, tràfic d'influències, malversació de cabals públics, suborn i no sé quantes malvestats més a l'entorn de la trama Gürtel. I, evidentment, també pitjor que el socialista andalús Juan Pablo Durán, sancionat per l'Audiencia Nacional per haver contribuït al desastre financer de Cajasur. O que el mallorquí Pere Rotger, que va presidir en dues ocasions el Parlament balear, imputat per la seva (sempre presumpta) implicació en un contracte manipulat destinat a finançar il·legalment tant el PP com la seva butxaca.

Són només tres exemples de presidents de parlaments autonòmics amb un full de ruta ben poc honorable. Posar-los per damunt de Carme Forcadell és un insult a la intel·ligència. Tant com si jo, des d'aquesta columna, proclamés una bestiesa tan gran com que El País és el diari més anticatalà publicat des de la mort de Franco. Al davant del colpista El Alcázar, La Gaceta o qualsevol altre experiment de la dreta cavernícola.

Carme Forcadell –la dona que segons El País es distingeix per “la manca de dignitat en la seva conducta”– ha estat la cara visible de les mobilitzacions més importants de la història d'Europa, i la seva arribada a la presidència del Parlament va ser un gest cap als milions de persones que en els darrers anys s'han manifestat per la llibertat del nostre poble. Això és el que no suporten. Això i la coherència mostrada per Forcadell en la defensa del full de ruta dibuixat per la majoria independentista de la cambra. Oi que pica? Doncs rasquin!

http://www.elpuntavui.cat.prx2.unblocksites.co.prx2.unblocksites.co/opinio/article/8-articles/993261-la-pitjor-presidenta.html

--------

La peor presidenta?

Jordi Creus

De Forcadell no soportan ni que sea la cara visible de las movilizaciones más importantes en Europa, ni su coherencia política
Sabéis que la editorial de un periódico español decía la semana pasada que "Forcadell es la peor de todos los presidentes que ha tenido un parlamento desde la restauración de la democracia, incluyendo en la lista el xenófobo y racista Heribert Barrera"? El Mundo? La Razón? ABC? No, queridos lectores: El País! Para lo que fue el gran diario de la progresía española, Carme Forcadell es mucho peor que, por ejemplo, Juan Cotino, presidente de las Cortes valencianas entre 2011 y 2014 e imputado por prevaricación, tráfico de influencias, malversación de caudales públicos, soborno y no se cuantas maldades más en torno a la trama Gürtel. Y, evidentemente, también peor que el socialista andaluz Juan Pablo Durán, sancionado por la Audiencia Nacional por haber contribuido al desastre financiero de Cajasur. O que el mallorquín Pere Rotger, que presidió en dos ocasiones el Parlamento balear, imputado por su (siempre presunta) implicación en un contrato manipulado destinado a financiar ilegalmente tanto el PP como su bolsillo.

Son sólo tres ejemplos de presidentes de parlamentos autonómicos con una hoja de ruta bien poco honorable. Ponerlos por encima de Carmen Forcadell es un insulto a la inteligencia. Tanto como si yo, desde esta columna, proclamara una tontería tan grande como que El País es el diario más anticatalán publicado desde la muerte de Franco. Delante del golpista El Alcázar, La Gaceta o cualquier otro experimento de la derecha cavernícola.

Carmen Forcadell -la mujer que según El País se distingue por "la falta de dignidad en su conducta" - ha sido la cara visible de las movilizaciones más importantes de la historia de Europa, y su llegada a la presidencia del Parlamento fue un gesto hacia los millones de personas que en los últimos años se han manifestado por la libertad de nuestro pueblo. Esto es lo que no soportan. Esto y la coherencia mostrada por Forcadell en la defensa de la hoja de ruta dibujado por la mayoría independentista de la cámara. Verdad que pica? Pues rasquen!

Bump:

Cita:

No tenim banderer

08/08/16 02:00 - HISTORIADOR - Josep Maria Solé i Sabaté

Ens els mirem amb esperit olímpic i desitgem que guanyi el millor

El banderer dels catalans sempre ha de ser un atleta que porti els valors del país, això és, estima a la llengua i la cultura, fair play en esport i que sigui símbol de tots. No pot ser abanderat qui enarbora el símbol d'un estat que impossibilita que puguem competir com qualsevol altre país del món. No pot ser abanderat un milionari esportista que mai no s'ha posicionat a favor de la llengua i cultura que el va parir, ras i curt. Un tennista de prestigi, vol dir, blindat pel que fa a les represàlies, qui en els moments de persecució pels violents dels governs del PP a les Illes Balears –i la complicitat sota mà dels partits espanyols– mai no va defensar la llengua que ha mamat.
Espanya no ha pogut fer comunitat de res amb les seves antigues possessions a cap lloc d'un imperi on deien que “no se ponía el sol” pel fet de ser un estat entotsolat, eixorc, violent i excloent. No té una Commonwealth, no té una relació fraternal, malgrat els problemes que hi pugui haver, com França, Itàlia, Holanda o Portugal han tingut amb les seves antigues colònies.
Sentim més nostres els atletes refugiats que no els que competeixen a favor dels qui ens priven de competir amb la nostra bandera, amb la senyera quadribarrada o amb l'estelada. El temps ho dirà. Sí que volem que els nostres atletes triomfin individualment; els catalans sumem, no restem, però no ens agrada que se'n faci un ús polític, d'altra banda inevitable en aquesta cursa global de comptar qui obté més medalles. A tall d'exemple cal recordar que per patriotisme tant Zapatero com Rajoy, aleshores caps respectius del govern i de l'oposició, van avalar com a innocent un presumpte cas de dopatge.
Volem competir com qualsevol altre país del món; en no poder ser als Jocs de Rio de Janeiro ens els mirem amb esperit olímpic i desitgem que guanyi el millor, per damunt de banderes, estats, races o religions.

http://www.lesportiudecatalunya.cat/nel9/article/8-esports/57-opinio-esports/994343-no-tenim-banderer.html
----

Bump:

Cita:

Ja no els queda res més que la nostra por

Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.

La darrera actuació estival del Tribunal Constitucional ha revelat un nivell d’impotència notable. Diríem que la manca de contundència ha cridat fins i tot l’atenció. Després de la diatriba de la vicepresidenta el divendres anterior i de la reunió per via d’urgència dilluns, després de tantes presses, van decidir deixar-ho tot plegat per al setembre. I el cert és que fa tot l’efecte que no saben què fer. La incomoditat per haver actuar com a braç executor de les directrius d’un govern tan covard com el del Partido Popular és patent. Només els queda la nostra por: si la vencem anant-hi junts, de la mà, guanyem. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.

AGROR. Es percep d’una manera cada vegada més punyent a les seves intervencions públiques als mitjans i a les xarxes socials, els indeterminats, aquells que han fet de la indefinició la seva empremta, estan cada vegada més irritats. Han decidit bolcar tota la seva bilis, preferentment, contra l’esquerra sobiranista que, a diferència d’ells, sap que de l’Estat espanyol nascut del 78 no es pot esperar res. Tot s’accelera i el moment de la veritat és a la cantonada. El temps en el qual hauran de triar entre alinear-se amb l’statu quo i donar suport a les accions de força de l’Estat espanyol o posar-se al servei de les institucions nacionals; voldrien allargar i allargar la indefinició, però no. Tot plegat s’acaba. Neix la República Catalana i ells en seran aliens, perquè així ho han decidit. Els fa ràbia. Els sap greu. I per això es mostren tan agres. Amb el temps encara passaran més vergonya.

AMENACES. Primer va ser l’Associació de Militars Espanyols (AME) i després comptes de fòrums de professionals de la Guàrdia Civil a les xarxes socials. Un nivell d’amenaça rupestre, amb una imatgeria, un argumentari i un lèxic inundat per la caspa. Gent que viu encara, arnada, entre el segle XIX i 1939. Només els queda jugar amb la nostra por, amenaçar-nos, amb l’ombra del que ens han fet tantes vegades encara present a la retina dels més grans. En realitat, però, les seves amenaces són crits buits que no se sustenten en cap capacitat real ni operativa de controlar un territori en estat de revolta civil, de mobilització i de desobediència. Som més i som els més polititzats, els més mobilitzats. Ens hi hem entrenat molt els darrers anys. I quan calgui ho demostrarem. Ells ja se saben superats a l’avançada. Les seves amenaces són un senyal inequívoc d’impotència.

DESDOBLAMENT. Les primeres declaracions d’Albano Dante Fachin, secretari general flamant de Podemos a Catalunya, amb el suport de poc més del 5% dels inscrits a l’organització, han estat de traca i mocador. Ha descartat per inviable el referèndum i ha resumit les vies que ens queden en dos: o pacte amb Espanya (que només vol submissió incondicional) o fer una guerra, no se sap amb quin exèrcit. Patètic. En el clàssic màster de doble moral que acostuma a caracteritzar els Comuns, Dante Fachin ha considerat inviable qualsevol pacte amb el Partit Demòcrata Català perquè s’hi assembla massa al PP, partit amb el qual els QWERTY acostumen a coincidir votant cada dos per tres de costat al Parlament de Catalunya. Encara ressonen els aplaudiments del front dependentista a Coscubiela durant el darrer debat sobre el Procés Constituent. Tot i la perversitat exconvergent, els seus vots sí eren bons per fer Patxi López president del Congreso.

GRUP. Mentre els Comuns se’n rentaven les mans (i aquí no els importava coincidir amb els de Mariano Rajoy), els dos grans grups del Congreso van optar per castigar l’antiga Convergència evitant que pugues tenir grup propi a cap de les cambres espanyoles. Ciudadanos va llançar fins i tot una campanya a les xarxes vantant-se d’haver arranat el grup convergent. De la mateixa manera que justifiquen l’expulsió de cap representació del Partit Demòcrata o d’Esquerra Republicana a la comissió de secrets oficials, amb un desvergonyiment espectacular, el Partido Popular havia exigit prèviament els de Francesc Homs, per concedir-los-ho, que es desmarquessin de la resolució del Parlament relativa al Procés Constituent: en conclusió, que en la modèlica democràcia espanyola, pots gaudir dels avantatges de tenir-hi grup parlamentari o perdre-les del tot en funció de quines siguin les teves propostes polítiques. Tanta fraternitat junta esparvera.

MONOLINGÜISME. Dijous el grupuscle filofeixista Societat Civil Catalana presentava la seva campanya per a aquesta Diada. Després de l’èxit d’anys anteriors proclamant la seva sagrada veritat sobre l’Onze de Setembre com a simple enfrontament dinàstic que per art de màgia, finalment, ens va fer perdre la sobirania, enguany se centraran en els esforços per denunciar la Catalunya del monolingüisme. El gir copernicà dels de Joaquim Coll ha estat espectacular. Aquí, evidentment, ha d’haver-hi un error, perquè de Catalunya monolingüe només n’hi ha una: la de centenars de milers de catalans que, fins i tot acabats de sortir dels centres d’ensenyament on suposadament es practica la immersió lingüística, són incapaços no ja d’escriure, sinó ni tan sols de mantenir una conversa estàndard en català. El paper d’aquesta organització, a la qual donen suport i finançament intens de manera combinada l’Estat espanyol i l’establishment català resulta cada dia més esperpèntic.

NEGACIONISME. El subconscient els traeix. Darrerament, de manera recurrent en el discurs del Partido Popular i de Ciudadanos, davant els moments més determinants del procés de creació de la República Catalana, reiteren una vegada i una altra que són els independentistes els qui estan posant en risc les institucions del país, com si l’autonomia concebuda el 1978 no hagués passat ja a la història i com si no estiguéssim treballant per una República Catalana. El moment més patètic és quan arriben a atribuir-se (ells!) la lluita de tantes generacions per la sobirania de Catalunya. De tant invocar el catalanisme és possible que ens acabem fent més anti-catalanistes que ells. Però el subconscient els traeix fins al punt que el patètic Xavier García Albiol va aprofitar un moment de poesia sublim per atribuir a l’independentisme inclinacions encara més perverses que les del franquisme, que segons ell, mai va aniquilar l’autonomia de Catalunya. Espectacular.

Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.

Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.

http://www.directe.cat/noticia/519469/ja-no-els-queda-res-mes-que-la-nostra-por

------

Bump:

Cita:

Posar-se de cul a la llibertat

Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.

Hi ha els nacionalistes espanyols francs i sincers, els hereus de l’Espanya de sempre. N’hi ha també, molt més patètics, els dependentistes vergonyants, que pateixen amb cremor d’estómac intensa la constatació que no se’ls recordarà gaire quan Catalunya hagi recuperat la seva sobirania. Cert que fa gairebé mig segle que salten de càrrec en càrrec, però el cert és que aviat ningú se’n recordarà d’ells, tot i haver tingut el privilegi únic, somiat per tantes generacions, de viure un moment fundacional com el que tenim el gaudi de travessar els catalans de la nostra. El seu neguit, ple de ràbia, els fa cercar mil i un flancs on atacar, sense estalviar el sectarisme i la mentida, el camí del nostre país cap a la llibertat. Nosaltres, seguim endavant mentre ells xipollegen en la seva porqueria. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.

NOTIFICACIONS. Dimarts, dia en què es reuneix el Consell Executiu, el president i una bona part dels consellers mostraven a les xarxes socials les notificacions rebudes advertint-los que no realitzen ni emparin cap acte relacionat amb el desplegament del procés de creació de la República Catalana: és a dir, que no compleixin amb l’encàrrec rebut dels ciutadans el 27-S. El president la va rebre amb un somriure ben ample. Esta bé. Crec, però, que ens falta massa sovint sentit del poder: calia que la mesa del Parlament ordenés presentar i signar la rebuda, personalment, a cadascun dels membres de la sala de govern del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, d’una notificació de tornada advertint-los que deixin d’amenaçar els membres del Govern de Catalunya. Prou d’acceptar que només l’Estat espanyol és poder. Nosaltres també en tenim i ben aviat caldrà que l’exercim en plenitud. I el poder judicial hauria de ser-ne conscient com abans.

PITET. Una setmana més i la formació de govern a Espanya continua del tot embarrancada. És un espectacle digne de veure: només Ciudadanos sembla desesperat per salvar espais de poder i evitar l’ensulsiada. Els partits del 78, en canvi, fa l’efecte que estan encantats amb la possibilitat de la repetició d’uns comicis en els quals pensen que tindrien més a guanyar que a perdre. Es tracta, naturalment, de fer veure tot el contrari. Crida l’atenció la desorientació absoluta de la gent de Podemos, amb un Pablo Iglesias en plena depressió i uns Comuns centrats a Catalunya a combinar mesures-espectacle en l’àmbit municipal amb l’atac per terra mar i aire a l’independentisme: escoltar la seva candidata a la lehendakaritza, Pilar Zabala, afirmar que preferiria un nou govern Rajoy a la repetició de les eleccions resulta especialment impactant: a veure si, al final, l’abstenció no vindrà del PSOE sinó d’Unidos Podemos.

PROVINCIANISME. Daniel Modol, regidor de l’Ajuntament de Barcelona nomenat a proposta de l’actual alcalde accidental judicialment imputat i ex-casta Jaume Collboni, president de la Comissió d’Economia, Urbanisme i Mobilitat de la capital catalana, es despatxava a gust aquesta setmana, enmig de la polèmica sobre l’exposició del Born, titllant el màstil de 17,14 metres ubicat davant del Born de “porno nacionalista provincià”; encara que no sigui gens original, no em resisteixo a deixar constància en aquest resum setmanal de la incoherència que suposa que aquells qui defensem una Catalunya estat siguem titllats de provincians, mentre els qui avalen l’actual autonomia intervinguda i subordinada a la monarquia borbònica puguin presentar-se davant tothom com a ciutadans del món. La veritat, costa de creure que a aquestes alçades de la pel·lícula encara pugui colar. El president Puigdemont, àgil al rebot, ha optat per traslladar-hi l’acte oficial de la Diada.

REVOLTA. A hores d’ara les terceres eleccions a Espanya en menys d’un any semblen l’opció amb més possibilitats. Per més que els mitjans de l’establishment s’hi escarrassin a projectar-los com a una opció solvent, el cert és que el paper de Ciudadanos, atesos els resultats electorals del 26-J, és del tot irrellevant. La seva abstenció o el seu vot a favor de Mariano Rajoy (en cas de produir-se, premi a la coherència!) no serveixen de res sense l’abstenció del PSOE. Tota la pressió, doncs, recaurà sobre Pedro Sánchez i el seu equip. I a hores d’ara, atesa la fermesa demostrada en la determinació de no facilitar un govern de dretes, tot sembla indicar que es tornaran a parar les urnes a finals d’any, a no ser que una revolta dels barons, aplaudida pels mitjans d’ordre, acabi forçant la dimissió i sortida de l’actual líder socialista. En l’èxit o el fracàs d’aquesta operació de substitució, doncs, rau tot plegat.

SECTARISME. L’ofensiva del govern municipal de Barcelona per rebaixar tot possible valor memorialístic al Born, s’ha vist reforçada aquesta setmana per noves polèmiques que revelen el caràcter, massa sovint sectari, del seu capteniment. Cap diàleg, cap consens, apropiació en solitari de la veritat. Jordi Guillot, exsenador d’ICV, ho expressava de meravella: només forma part de la memòria històrica allò que decideixin ells, que són els bons, encara que ho hagin defensat, com ell, des del consell d’administració d’una Caixa Catalunya en saqueig. I, encara, la prohibició de la sortida des de la casa de la ciutat de la ja tradicional comitiva de la Coronela de Barelona durant la Diada. Un dels elements més dignes i espectaculars, per a qualsevol que hagi tingut el plaer, sobretot, de veure una de les seves descàrregues al Fossar de les Moreres. Però, com que no se la senten seva, no la volen. I això té un nom.

SUSPENDRE. Mentre mitjans ultres demanaven la declaració immediata de l’estat de setge, un conseller nacional del PSC, sí, sí, dels socialistes catalans reclamava la suspensió de l’autonomia. Al dia següent, la diputada Meritxell Batet ho justificava sense manies. També el director de “La Razón” i catalaníssim “periodista” Paco Marhuenda clamava per la dissolució dels Mossos d’Esquadra i la recuperació de competències per part de l’Estat en diversos àmbits: la pregunta és senzilla, ells que són tant de reduir tot plegat a un conflicte de legalitat (som uns delinqüents contra els quals simplement cal aplicar la llei), amb quin suport legal introduirien tots aquests canvis? Com es priva el Govern de competències perfectament fixades en l’Estatutet en vigor? Amb una llei especial? Encarregant al Constitucional una segona retallada unilateral? S’estan ficant en un autèntic jardí i ho saben: de moment han començat per perdre’s un mes de vacances.

Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.

Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.

http://www.directe.cat/noticia/519471/posar-se-de-cul-a-la-llibertat

----

Baliga-balaga · 09/08/2016, 07:25

//*// Ara és l'hora //*//

Cita:

Bipartidisme com a mal menor

Sebastià Alzamora
08/08/2016 18:32

El baròmetre del CIS acostuma a oferir previsions fredes, diríem que asèptiques, però que, per això mateix, se solen donar per raonablement fiables, lluny desorpassos i d’altres sorpreses majúscules que venen alguns cuiners de dades demoscòpiques “qui, per escalf, trespassen veritat”, per dir-ho en paraules d’Ausiàs March. I ahir el CIS ens va oferir un altre sopar fred a base de bipartidisme impassible: la intenció de vot dels espanyols no es belluga, i en cas d’unes noves eleccions, avui el PP de Rajoy en tornaria a sortir clarament vencedor, seguit per un PSOE que augmentaria mig punt el marge de confiança que rep de la ciutadania. Bé, alguna cosa sí que es mou, però per avall: els joves però cerimoniosos representants de la dita nova políticasegueixen veient com la seva intenció de vot, lluny de cap mena d’onada d’entusiasme, reflecteix una corba flàccida, lenta i inexorable de desinterès.

Se’n diu vot de la resignació, o si volen, vot covard, i és altament tòxic per a la salut de qualsevol democràcia

Una vegada més, ens trobem amb Gramsci: el que és vell no acaba de morir, i el que és nou no acaba de néixer (entre altres motius, perquè el que es presenta com a nou en realitat és més vell que l’anar a peu). Algú pot trobar que és una situació desesperant, però en una societat profundament bastonejada, precaritzada, desvertebrada i humiliada (la corrupció és la pitjor de les humiliacions que poden infligir els dirigents democràtics al poble al qual se suposa que serveixen), no deixa de ser comprensible que el personal s’aferri al dolent conegut en detriment del bo per conèixer, ni que el dolent conegut sigui, més exactament, nefast. Aferrar-se al vell bipartidisme com a mal menor: se’n diu vot de la resignació, o si volen, vot covard, i és altament tòxic per a la salut de qualsevol democràcia.

http://m.ara.cat/opinio/sebastia-alzamora-bipartidisme-mal-menor_0_1628837106.html

----

Bump:

Cita:

L’estruç

Joan Tardà
08/08/2016 18:14

Fa uns dies el comissionat de Programes de Memòria de l’Ajuntament de Barcelona, Ricard Vinyes, va publicar un article en què, amb el títol L’intèrpret, m’acusava -ben segur, extensible a tots els d’Esquerra- d’erigir-nos “en intèrprets dels destinataris d’una exposició donant per descomptat que se sentiran ofesos”. Tot plegat, conseqüència d’un prec a l’alcaldessa Colau perquè no permetés l’exposició al carrer de l’estàtua de Franco arran de l’anunci d’una exposició sobre el franquisme. No he aconseguit entendre el perquè de la virulència de la resposta, atenent al fet que en cap moment vaig qüestionar l’exposició i tan sols opinava que, en exposar al carrer el dictador, es contribuïa a normalitzar l’anomalia. No sé escatir què en treu Vinyes d’esplaiar-se en la befa, bo i fent servir termes adreçats a la meva persona com ara “enrabiat”, “pontifical”, “estirabot atabalat, poc informat [...] imprudent i excessiu”, etc.

Tanmateix, em vaig sentir alleugerit de no haver estat acusat de sectari, perquè aleshores li hauria d’haver recordat que va ser aquest diputat qui li va proposar (jo mateix li vaig demanar via telefònica si ho acceptava) integrar-se en la comissió de personalitats acadèmiques que havien de concloure què fer amb el Valle de los Caídos, arran d’un acord amb el diputat Jáuregui que ens permetia nomenar un acadèmic. Dono fe que, en el meu partit, de persones preparades com el professor Vinyes també n’hi ha, i que ell no n’ha estat mai afiliat, més aviat s’ha arrenglerat de sempre amb ICV. Però no hi feia res, l’important era refer ponts després de la gran patacada de l’aprovació de la llei de la memòria del 2007.

El debat, desgraciadament, gira al voltant de les memòries, tal com pretenien els avaladors de la llei, i no pas entorn dels drets de les víctimes

Hom entendrà el perquè d’aquesta introducció amb la següent asseveració: el debat, desgraciadament, gira al voltant de les memòries, tal com pretenien els avaladors de la llei, i no pas entorn dels drets de les víctimes, en la mesura que no s’hi reconeixen jurídicament. La jugada, rodona: aquí teniu la llei... apa! Baralleu-vos per les memòries (que tothom té la seva!), i mentrestant no plantejareu el problema central: els drets jurídics.

Els mateixos partits polítics que durant trenta anys havien estat incapaços de qüestionar la Transició van dir sí i amén a una llei que convertia l’Estat en l’encunyador de l’anomenat internacionalment “model espanyol d’impunitat”. Una llei insultant per a les víctimes, que no qüestionava la llei d’amnistia de 1977, a través de la qual els botxins perdonaven les víctimes, que declara legals els tribunals franquistes i en conseqüència llurs sentències, que nega les responsabilitats de l’Estat quant a les deportacions de republicans als camps nazis, que encara avui permet atribuir als combatents armats en la resistència antifranquista l’atribut de bandits, que ha negat les responsabilitats de les empreses que van fer grans capitalitzacions gràcies al treball esclau dels presos republicans (que cotitzen a la borsa) i que mai no han reparat res ni ningú...

I, mentrestant, hem anat enterrant les víctimes i llurs fills sense cap mena d’avenç perquè hi ha hagut una extrema voluntat de desconflictivitzar el debat, cosa que contribueix inexorablement a banalitzar els règims vulneradors dels drets humans i a relativitzar la conquesta dels drets democràtics entre les noves generacions.

Hem anat enterrant les víctimes sense cap mena d’avenç perquè hi ha hagut una extrema voluntat de 'desconflictivitzar' el debat, cosa que contribueix a banalitzar els règims vulneradors dels drets humans

Des del president Pujol, a qui la reivindicació de Companys feia basarda, fins al PSOE, per a qui la reparació de les víctimes ni mereixia ser present en el programa electoral, bo i passant per la convicció amb què ICV va apostar per la llei a redós de la tesi Villarejo segons la qual amb la declaració d’il·legitimitat atribuïda als tribunals n’hi hauria prou per anul·lar les sentències. Des de les acusacions de friquisme per part d’autoritats acadèmiques davant la reclamació republicana d’exigir la demanda de perdó per part del cap d’estat, fins al desinterès de la maçoneria i d’alguns sindicats de classe, que o bé havien rebut un rescabalament de patrimonis espoliats feia pocs mesos (la UGT, 149 milions del ministre Caldera) o bé no volien enfrontar-se a IU-ICV... el fet és que les víctimes van quedar absolutament arraconades. Una veritable anomalia en el món democràtic.

El professor Vinyes nega rotundament que la normalitat quant a la reparació de les víctimes i llur memòria existeixi, ni aquí ni a Alemanya. Una formulació, aquesta, que he sentit dir moltes vegades als favorables a la llei, bo i oblidant que presidents alemanys s’han agenollat a Auschwitz mentre que aquí Joan Carles sempre es va negar a demanar perdó a ningú en nom de l’Estat. En conseqüència, si es pretén actuar des de l’Ajuntament des d’una normalitat que potser existeix en altres indrets, però que a casa nostra és evident que no, i es pretén que responguem com a ciutadans gens indignats per l’anomalia en què viuen les víctimes i tots... és que el cinisme ha fet cim.

Per això ens vam adreçar a l’alcaldessa Ada Colau, que no té res a veure amb les vergonyes de la llei de la memòria, per demanar-li que no s’exposés (que no s’exposi) Franco a la via pública. Perquè (repetim-ho), vivim en l’anormalitat!

http://m.ara.cat/opinio/joan-tarda-lestruc_0_1628837109.html

---

Baliga-balaga · 09/08/2016, 16:14

//*//Som i serem//*//

Cita:

L’Euromed i una democràcia que no funciona bé

« Vivim en un estat que ni fa ni deixa fer i que no es preocupa pel benestar dels ciutadans o com a mínim pel benestar dels qui habitem la costa Mediterrània»

H_-x

Un tren aturat entre Flix i Móra d'Ebre per una avaria d'electrificació (foto: Francesc Barbero)

Per: Vicent Partal
08.08.2016 22:00

Em perdonaran que, per un dia, comence amb una anècdota personal. Dijous passat vaig agafar l’Euromed de Barcelona a València. Com tots els usuaris d’aquest tren, he esdevingut un client absolutament escèptic de Renfe i Adif. Ja ho sé que no arribarà a l’hora. Faig aquesta ruta constantment i no recorde quina és la darrera vegada que vam fer el viatge sense cap complicació i arribant a l’hora estipulada en el bitllet.

Dijous passat la cosa va ser més greu perquè el tren que havia d’eixir a les sis de la vesprada de Sants simplement no va arribar-hi. Vam acabar eixint prop de les vuit, enmig d’un caos considerable que vaig retratar en un piulet, en què mostrava una fotografia de la gent seient per terra a l’estació.

Aquell piulet el van respondre el president de la Generalitat Valenciana, Ximo Puig, i el president de la Generalitat de Catalunya, Carles Puigdemont. Tots dos van deixar clar que la situació era insuportable. Un altre usuari, Vicent Arnau, va aprofitar l’ocasió per demanar-los d’impulsar uns Ferrocarrils de la Mediterrània, dels quals s’havia parlat ja en alguna ocasió i van ser molts els qui van aportar més proves i més anècdotes sobre el mal funcionament de Renfe al corredor del Mediterrani.

El problema és, tots ho sabem, d’una importància colossal. L’estat espanyol inverteix per damunt del que seria raonable en zones geogràfiques que no tenen gens de sentit estratègic i mentrestant desatén els usuaris de la línia més important, tant respecte del trànsit de passatgers com pel sentit econòmic que té. No solament això. Els serveis de rodalia de Barcelona i València són castigats de manera sistemàtica. Baixar de Vic o Manresa en tren a Barcelona és un drama. L’Ebre aguanta una desatenció inimaginable, una autèntica burla per als habitants, pràcticament incomunicats. El viatge entre Castelló i València és un suplici permanent. I quan la Generalitat Valenciana intenta impulsar el ferrocarril de la costa per la Safor i la Marina hem d’aguantar que se’n diga que no hi ha mercat per a una obra així. Alacant, finalment, viu una situació inaudita de desconnexió respecte a la resta del país i del corredor mediterrani.

L’obvietat del cas és tan gran que no perdré ni un minut més a explicar-ho: El País Valencià i el Principat vivim una situació en termes d’infrastructures, especialment ferroviàries, que només es pot considerar un càstig deliberat. És inexplicable que una planificació racional, basada en criteris de mercat o basada en criteris estratègics, desemboque en una situació com la que vivim. I, per tant, això únicament s’explica per una voluntat política deliberada de castigar-nos. De fer difícil la nostra vida de ciutadans i d’intentar arruïnar el país. No n’hi ha cap més explicació possible per una actuació com aquesta.

El problema és que tal com estem ara mateix no hi ha cap alternativa possible. I això empitjora greument la qualitat de la nostra democràcia i la confiança de la gent en els polítics.

No tinc cap dubte que si les dues Generalitats s’uniren i crearen un corredor ferroviari conjunt aquest funcionaria molt més bé que l’actual i seria un gran negoci i tot. Però el règim del 79 ha ofegat expressament les autonomies per convertir-les en administracions de segona fila, sense capacitat de decisió política. Ni la Generalitat Valenciana ni la de Catalunya estan avui en condicions de portar a terme una obra d’aquesta magnitud.

Més i tot: segur que els impedirien de fer-ho si recorrien al finançament privat. I el contrast històric és enorme: l’autopista que encara avui relliga el país de dalt a baix va ser possible als anys setanta pel finançament privat. Però avui repetir la jugada seria impossible perquè l’estat espanyol ho blocaria immediatament. Imaginem que les dues Generalitats trobassen empreses disposades a crear aquest corredor i operadors interessats a fer-lo –cosa que no tinc cap dubte que passaria. Algú creu que l’estat espanyol no eixiria immediatament com un llop a protegir els privilegis de Renfe i Adif, encara que siga a costa del benestar dels ciutadans?

Ací és on arribem al nus de la qüestió. Vivim en un estat que ni fa ni deixa fer i que no es preocupa pel benestar dels ciutadans o com a mínim pel benestar dels qui habitem la costa Mediterrània. Les proves s’acumulen tant que negar això tan sols es pot fer des del punt de vista del voluntarisme nacionalista espanyol més abrandat. Perquè no parlem de trens i prou. Parlem de l’economia sencera de l’Arc Mediterrani que, malgrat que és el pilar bàsic de l’economia de l’actual estat espanyol, viu en una persecució constant de l’estat espanyol mateix.

Si això fos tan sols una qüestió macroeconòmica, podríem prendre’ns-ho amb una certa distància i observar-ho amb curiositat i tot. Però resulta que això que passa interfereix greument en la vida diària de la majoria dels nostres ciutadans i, per tant, en la qualitat de la democràcia que tenim. Perquè una democràcia que no té en compte les necessitats dels ciutadans no és una democràcia avançada. I perquè una democràcia que incapacita el govern mateix per a resoldre els entrebancs diaris dels ciutadans no és una democràcia real.

La impotència amb què els governs valencià i català, i els respectius presidents, sofreixen el desgast permanent de la seua població, veient clarament que és una vergonya el que està passant, és un símptoma clar que no vivim en un règim en què els ciutadans són el centre del servei públic, de que no vivim en una democràcia destinada a millorar la vida de la gent. L’única cosa que ens pot consolar al respecte és que com que l’evidència que som en eixe punt ja no és teòrica sinó que s’expressa en coses tan simples com agafar un tren, ningú no pot estranyar-se que aquest malestar cresca i cresca tant com ho està fent, fins a posar en perill els fonaments mateix d’aquest despropòsit. Perquè és que, simplement, ja no ens queda cap més remei.

http://www.vilaweb.cat/noticies/leuromed-i-una-democracia-que-no-funciona-be/

-----------

El Euromed y una democracia que no funciona bien

«Estamos en un estado que ni hace ni deja hacer y que no se preocupa por el bienestar de los ciudadanos o al menos por el bienestar de quienes habitamos la costa Mediterránea»

Un tren parado entre Flix y Mora de Ebro por una avería de electrificación (foto: Francisco Barbero)

Por: Vicent Partal
08/08/2016 22:00

Me perdonarán que, por un día, comience con una anécdota personal. El jueves pasado cogí el Euromed de Barcelona a Valencia. Como todos los usuarios de este tren, he convertido en un cliente absolutamente escéptico de Renfe y Adif. Ya sé que no llegará a la hora. Hago esta ruta constantemente y no recuerdo cuál es la última vez que hicimos el viaje sin ninguna complicación y llegando a la hora estipulada en el billete.

El jueves pasado la cosa fue más grave porque el tren que tenía que salir a las seis de la tarde de Santos simplemente no llegar. Acabamos saliendo cerca de las ocho, en medio de un caos considerable que retraté en un piuletes, en el que mostraba una fotografía de la gente asiento por tierra a la estación.

Aquel piuletes le respondió el presidente de la Generalitat, Ximo Puig, y el presidente de la Generalidad de Cataluña, Carles Puigdemont. Ambos dejaron claro que la situación era insoportable. Otro usuario, Vicent Arnau, aprovechó la ocasión para pedirles de impulsar unos Ferrocarriles del Mediterráneo, de los que se había hablado ya en alguna ocasión y fueron muchos los que aportaron más pruebas y más anécdotas sobre el mal funcionamiento de Renfe en el corredor del Mediterráneo.

El problema es, todos lo sabemos, de una importancia colosal. El estado español invierte por encima de lo razonable en zonas geográficas que no tienen ningún sentido estratégico y mientras desatiende los usuarios de la línea más importante, tanto respecto del tráfico de pasajeros como por el sentido económico que tiene. No sólo eso. Los servicios de cercanías de Barcelona y Valencia son castigados de manera sistemática. Bajar de Vic o Manresa en tren a Barcelona es un drama. El Ebro aguanta una desatención inimaginable, una auténtica burla para los habitantes, prácticamente incomunicados. El viaje entre Castellón y Valencia es un suplicio permanente. Y cuando la Generalitat intenta impulsar el ferrocarril de la costa para la Safor y la Marina tenemos que aguantar que se diga que no hay mercado para una obra así. Alicante, finalmente, vive una situación inaudita de desconexión respecto al resto del país y del corredor mediterráneo.

La obviedad del caso es tan grande que no voy a perder ni un minuto más a explicarlo: El Valencia y el Principado vivimos una situación en términos de infraestructuras, especialmente ferroviarias, que sólo se puede considerar un castigo deliberado. Es inexplicable que una planificación racional, basada en criterios de mercado o basada en criterios estratégicos, desemboque en una situación como la que vivimos. Y, por tanto, esto únicamente se explica por una voluntad política deliberada de castigarnos. Hacer difícil nuestra vida de ciudadanos y de intentar arruinar el país. No hay otra explicación posible para una actuación como esta.

El problema es que tal como estamos ahora mismo no hay ninguna alternativa posible. Y esto empeora gravemente la calidad de nuestra democracia y la confianza de la gente en los políticos.

No tengo ninguna duda de que si las dos Generalidades unieron y crearon un corredor ferroviario conjunto este funcionaría mucho mejor que el actual y sería un gran negocio y todo. Pero el régimen del 79 ha ahogado expresamente las autonomías para convertirlas en administraciones de segunda fila, sin capacidad de decisión política. Ni la Generalitat ni la de Cataluña están hoy en condiciones de llevar a cabo una obra de esta magnitud.

Más aun: seguro que los impedirían hacerlo si recurrían a la financiación privada. Y el contraste histórico es enorme: la autopista que aún hoy une el país de arriba abajo fue posible en los años setenta por la financiación privada. Pero hoy repetir la jugada sería imposible porque España lo bloque inmediatamente. Imaginemos que las dos Generalidades encontrasen empresas dispuestas a crear este corredor y operadores interesados en hacerlo -lo que no tengo ninguna duda que pasaría. Alguien cree que España no saldría inmediatamente como un lobo a proteger los privilegios de Renfe y Adif, aunque sea a costa del bienestar de los ciudadanos?

Aquí es donde llegamos al nudo de la cuestión. Vivimos en un estado que ni hace ni deja hacer y que no se preocupa por el bienestar de los ciudadanos o al menos por el bienestar de quienes habitamos la costa Mediterránea. Las pruebas se acumulan tanto que negar esto sólo se puede hacer desde el punto de vista del voluntarismo nacionalista español más inflamado. Porque no hablamos de trenes y basta. Hablamos de la economía entera del Arco Mediterráneo que, a pesar de que es el pilar básico de la economía de la actual España, vive en una persecución constante de España mismo.

Si esto fuera sólo una cuestión macroeconómica, podríamos tomárnoslo con cierta distancia y observarlo con curiosidad y todo. Pero resulta que eso que pasa interfiere gravemente en la vida diaria de la mayoría de nuestros ciudadanos y, por tanto, en la calidad de la democracia que tenemos. Para que una democracia que no tiene en cuenta las necesidades de los ciudadanos no es una democracia avanzada. Y para una democracia que incapacita el gobierno mismo para resolver los obstáculos diarios de los ciudadanos no es una democracia real.

La impotencia con que los gobiernos valenciano y catalán, y los respectivos presidentes, sufren el desgaste permanente de su población, viendo claramente que es una vergüenza lo que está pasando, es un síntoma claro que no vivimos en un régimen en el que los ciudadanos son el centro del servicio público, de que no vivimos en una democracia destinada a mejorar la vida de la gente. Lo único que nos puede consolar al respecto es que como la evidencia de que estamos en ese punto ya no es teórica sino que se expresa en cosas tan simples como tomar un tren, nadie puede extrañarse que este malestar crezca y crezca tanto como lo está haciendo, hasta poner en peligro los cimientos mismo de este despropósito. Porque es que, simplemente, ya no nos queda otra.

Baliga-balaga · 09/08/2016, 20:34

//*//Com seguem espigues d'or, quan convé seguem cadenes!//*//

Cita:

Otegi? Forcadell? Espanya!

"Ara volen que aquella condemna, grollera i tavernària, els serveixi també per impedir que Arnaldo Otegi encapçali la llista de l'esquerra abertzale a les eleccions basques del mes que ve"

per Salvador Cot 09/08/2016

A Arnaldo Otegi el van condemnar perquè, segons la justícia espanyola, dirigia les accions d'ETA. Això quan, justament, tothom sap que es dedicava al contrari, a liquidar l'estratègia violenta per substituir-la per una acció estrictament política. Amb aquesta mentida, flagrant i evident, en van tenir prou per tancar-lo més de sis anys a la presó. No era el primer cop que la justícia espanyola es passava per la porta d'Alcalá els drets d'Otegi; de fet el Tribunal de Drets Humans d'Estrasburg ja va condemnar l'estat espanyol a indemnitzar el líder abertzale, l'any 2011, per haver vulnerat la seva llibertat d'espressió condemnant-lo a un any de presó. Tant se val, Otegi va continuar tancat.

Ara volen que aquella condemna, grollera i tavernària, els serveixi també per impedir que Arnaldo Otegi encapçali la llista de l'esquerra abertzale a les eleccions basques del mes que ve. Un altre escàndol democràtic que acabarà, d'aquí a uns anys, amb una nova condemna contra l'estat espanyol per part del Tribunal d'Estrasburg. Tant se val, només per tortures al País Basc els han condemnat ja sis vegades. I a Madrid se'ls en refot.

La justícia, quan és espanyola, és això. Tant se val si es tracta d'Otegi o Forcadell, l'important és que les urnes no alterin el que van pactar ells entre ells el 1978. Ja ho deia el propi Franco, "quan d'altres van cap a la democràcia, nosaltres ja estem de tornada".

http://elmon.cat/opinio/15238/otegi-forcadell-espanya

--------

Otegi? Forcadell? España!

"Ahora quieren que aquella condena, grosera y tabernaria, les sirva también para impedir que Arnaldo Otegi encabece la lista de la izquierda abertzale en las elecciones vascas del próximo mes"

por Salvador Cot 09/08/2016

A Arnaldo Otegi lo condenaron porque, según la justicia española, dirigía las acciones de ETA. Esto cuando, justamente, todo el mundo sabe que se dedicaba al contrario, a liquidar la estrategia violenta para sustituirla por una acción estrictamente política. Con esta mentira, flagrante y evidente, fue suficiente para cerrarlo más de seis años en prisión. No era la primera vez que la justicia española se pasaba por la puerta de Alcalá los derechos de Otegi; de hecho el Tribunal de Derechos Humanos de Estrasburgo ya condenó España a indemnizar el líder abertzale, en 2011, por haber vulnerado su libertad de espresión condenándolo a un año de prisión. No importa, Otegi continuó cerrado.

Ahora quieren que aquella condena, grosera y tabernaria, les sirva también para impedir que Arnaldo Otegi encabece la lista de la izquierda abertzale en las elecciones vascas del próximo mes. Otro escándalo democrático que acabará, dentro de unos años, con una nueva condena contra España por parte del Tribunal de Estrasburgo. No importa, sólo por torturas en el País Vasco los han condenado ya seis veces. Y en Madrid les da igual.

La justicia, cuando es española, es eso. No importa si se trata de Otegi o Forcadell, lo importante es que las urnas no alteren el que pactaron ellos entre ellos el 1978. Ya lo decía el propio Franco, "cuando otros van hacia la democracia, nosotros ya estamos de vuelta ".

hotmail2866 · 09/08/2016, 20:37

Familia

Jorge Frenandez Diaz va reconeixar al any 1983 que la transicio li va servir per colocar a tota la familia (germans - cuynats ) a la administracio pública

Baliga-balaga · 09/08/2016, 21:09

//*//L'autonomia que ens cal és la de Portugal//*//

Cita:

Comptes i contes

"De fet, assumir el deute segons els actius de l’Estat a Catalunya és el més just i racional, com van establir al Quebec"

Jordi Angusto | 08/08/2016 a les 00:49h

Amb el títol d'aquest article, Josep Borrell escrivia un pamflet on negava els càlculs del dèficit fiscal que es fan a Catalunya, al voltant del 8% del PIB o 16 mil milions d'euros, a partir de tres arguments que val la pena contestar. Abans, però, recordem que el dèficit fiscal que calculem la majoria d’economistes surt com a diferència entre els impostos que paguem, exclosos els municipals, i els que haurem d’acabar pagant en cas que l’Estat incorri en dèficit, i els que tornen a Catalunya per cobrir despeses i inversions directes de l’estat, de la Generalitat i aquelles que els ajuntaments financen amb transferències de l’estat. Un càlcul net i simple -- d’on surten i on van parar els fluxos monetaris-- que no hauria de donar peu a controvèrsia però que en ser tan gegantí ha donat peu a tota mena de crítiques.

La primera consisteix a defensar que moltes coses que es fan fora de Catalunya la beneficien igualment i que en conseqüència cal emprar el criteri de càrrega i benefici, en comptes del flux monetari, per imputar al territori els beneficis que suposen coses que es fan fora d’aquest. Però si bé és cert que hi ha coses que es paguen fora de Catalunya i poden beneficiar-la, també ho és que hi ha coses que es paguen a Catalunya i beneficien la resta de l'Estat, i que una cosa compensa l'altre i ens porta al punt de partida: només podem comptar objectivament el que es paga i es rep; és a dir, el flux monetari. Altrament, la subjectivitat treu tot valor al càlcul i acaba resultant que allí on s’executa major despesa, com ara Madrid, acaba tenint dèficit puix que tot es fa en benefici de la resta de l’Estat. Fantàstica manera de defensar la centralització: el que us donem només us beneficia a vosaltres, el que fem beneficia tothom!

Fins i tot si aquest fos el cas, que no ho és, on es genera l’ocupació?

La segona crítica de Borrell, derivada de l’anterior, consisteix a dir que part d'allò que comptem com dèficit fiscal són despeses que avui assumeix l'estat espanyol i que en cas de independència hauria d'assumir la Generalitat, com ara l'exèrcit. La qual cosa és certa però en absolut modifica el càlcul del dèficit fiscal, el qual ningú no ha dit que equivaldria al superàvit que tindria la Generalitat. Aquest seria inferior al dèficit fiscal, com ha calculat Mas-Colell amb resultats que Borrell utilitza erròniament; però la diferència no deixarien de ser més diners invertits i/o gastats a Catalunya, generant ocupació a Catalunya.

El tercer argument té a veure amb aquelles despeses que l'estat paga endeutant-se i que segons Borrell no s'haurien d'incloure al dèficit fiscal, com si el deute no s'hagués de pagar; és més, com si no haguéssim contribuït a pagar-lo durant als anys previs a la crisi, quan Espanya va reduir el seu deute. Un altre argument sense solta ni volta i que això no obstant convé tenir molt en compte. Perquè és cert que una part del dèficit fiscal encara no s'ha pagat amb la diferència entre el que hem pagat i hem rebut, sinó que forma part del colossal deute públic espanyol; i així com aquest deute no podríem deixar de pagar-lo com CCAA, podem minorar-lo o encara augmentar-lo amb la independència en funció del repartiment d'actius i passius que es faci. Si assumim passius en proporció a la nostra contribució impositiva actual (19%), pagaríem segons el dèficit fiscal calculat; si per contra ho féssim en proporció als actius de l'estat a Catalunya —un 10%, segons estudi fet per a la Irla juntament amb en Marcel Coderch i la Gemma Pons— o en proporció a la despesa pública executada per l'Estat a Catalunya —12%— encara podríem minorar-lo.

En aquest sentit estaria molt bé acabar donant una part de raó a Borrell i estalviar-nos una picossada. De fet, assumir el deute segons els actius de l’estat a Catalunya és el més just i racional, com van establir al Quebec, puix que deixaria a catalans i espanyols amb la mateixa proporció d’actius amb què fer front a la respectiva motxilla de deute.

http://www.naciodigital.cat/opinio/13611/comptes/contes

-------

Cuentas y cuentos

"De hecho, asumir la deuda según los activos del Estado en Cataluña es el más justo y racional, como establecieron en Quebec"

Jordi Angusto | 08/08/2016 a las 00: 49h

Con el título de este artículo, Josep Borrell escribía un panfleto donde negaba los cálculos del déficit fiscal que se hacen en Cataluña, alrededor del 8% del PIB o 16 mil millones de euros, a partir de tres argumentos que vale la pena contestar. Antes, sin embargo, recordemos que el déficit fiscal que calculamos la mayoría de economistas sale como diferencia entre los impuestos que pagamos, excluidos los municipales, y los que tendremos que acabar pagando en caso de que el Estado incurra en déficit, y los que vuelven a Cataluña para cubrir gastos e inversiones directas del estado, de la Generalitat y aquellas que los ayuntamientos financian con transferencias del estado. Un cálculo limpio y simple - de donde salen y donde pararon los flujos monetaris-- que no debería dar pie a controversia pero que al ser tan gigantesco ha dado pie a todo tipo de críticas.

La primera consiste en defender que muchas cosas que se hacen fuera de Cataluña la benefician igualmente y que en consecuencia hay que emplear el criterio de carga y beneficio, en vez del flujo monetario, para imputar el territorio los beneficios que suponen cosas que se hacen fuera de del mismo. Pero si bien es cierto que hay cosas que se pagan fuera de Cataluña y pueden beneficiarse la, también lo es que hay cosas que se pagan en Cataluña y benefician el resto del Estado, y que una cosa compensa la otra y nos lleva al punto de partida: sólo podemos contar objetivamente lo que se paga y se recibe; es decir, el flujo monetario. En otro caso, la subjetividad quita todo valor al cálculo y acaba resultando que allí donde se ejecuta mayor gasto, como Madrid, acaba teniendo déficit por cuanto todo se hace en beneficio del resto del Estado. Fantástica manera de defender la centralización: lo que os damos sólo os beneficia a vosotros, lo que hacemos beneficia a todos!

Incluso si este fuera el caso, que no lo es, donde se genera el empleo?

La segunda crítica de Borrell, derivada de la anterior, consiste en decir que parte de lo que contamos como déficit fiscal son gastos que hoy asume el estado español y que en caso de independencia debería asumir la Generalitat, como el ejército. Lo cual es cierto pero en absoluto modifica el cálculo del déficit fiscal, el cual nadie ha dicho que equivaldría al superávit que tendría la Generalidad. Este sería inferior al déficit fiscal, como ha calculado Mas-Colell con resultados que Borrell utiliza erróneamente; pero la diferencia no dejarían de ser más dinero invertido y / o gastados en Cataluña, generando empleo en Cataluña.

El tercer argumento tiene que ver con aquellos gastos que el estado paga endeudándose y que según Borrell no deberían incluirse en el déficit fiscal, como si la deuda no se tuviera que pagar; es más, como si no hubiéramos contribuido a pagarlo durante los años previos a la crisis, cuando España redujo su deuda. Otro argumento sin ton ni son y que no obstante conviene tener muy en cuenta. Porque es cierto que una parte del déficit fiscal aún no se ha pagado con la diferencia entre lo que hemos pagado y hemos recibido, sino que forma parte del colosal deuda pública española; y así como esta deuda no podríamos dejar de pagarlo como CCAA, podemos minorar o aún aumentarlo con la independencia en función del reparto de activos y pasivos que se haga. Si asumimos pasivos en proporción a nuestra contribución impositiva actual (19%), pagaríamos según el déficit fiscal calculado; si por el contrario lo hiciéramos en proporción a los activos del estado en Cataluña -un 10%, según estudio realizado para la Irla junto con Marcel Coderch y Gemma Pons- o en proporción al gasto público ejecutada por el Estado a Cataluña -12% - aunque podríamos minorarlo.

En este sentido, sería bueno terminar dando una parte de razón a Borrell y ahorrarnos un pico. De hecho, asumir la deuda según los activos del estado en Cataluña es el más justo y racional, como establecieron en Quebec, por cuanto dejaría a catalanes y españoles con la misma proporción de activos con los que hacer frente a la respectiva mochila de deuda.

Bump:

Cita:

Coses inimaginables

«Perquè ha de saber un català que al País Valencià les misses en català són una excepció. Escasses. Ahir diumenge, com cada diumenge, no se'n va fer cap a la ciutat de València»

Vicent Sanchis | 08/08/2016 a les 00:00h

"Ni us en burleu, ni em menystingueu, ni em compadiu. Sóc com vosaltres i vinc del futur". És la frase que podria dir un valencià a un català. Perquè el futur del català a Catalunya podria ser el present del català al País Valencià. I sent així, encara s'entén menys la indiferència, la displicència, de vegades el desinterès o fins i tot l'hostilitat amb què molts catalans viuen el present del seu idioma al País Valencià. Sense entendre que els ha de ser cosa pròpia. Sense vincular-s'hi per compartir entre tots una defensa que resulta ben lògica en altres llengües i terres.

Ha de saber un català, un català de Catalunya, que l'Església valenciana ha estat històricament el principal baluard de la castellanització del país. Com ha de saber, igualment, que hi ha hagut digníssimes excepcions. Clergues o capellans que han fet la litúrgia en valencià, que l'han reivindicat, que l'han escrit i que l'han cultivat literàriament. Pocs, però.

Ara en són 152, que han subscrit una carta conjunta al cardenal Antonio Cañizares, arquebisbe de València. Un document que clama justícia i que denuncia la "la greu anomalia que la santíssima Eucaristia encara no puga ser degudament celebrada pels i per als valencianoparlants en la llengua pròpia, amb textos litúrgics oficialment aprovats i dignament aprovats".

Perquè ha de saber un català que al País Valencià les misses en català són una excepció. Escasses. Ahir diumenge, com cada diumenge, no se'n va fer cap a la ciutat de València. I encara als pocs llocs on se'n fan, se celebren sense textos litúrgics oficials, "amb els de 1974 [El Llibre del Poble de Déu, una iniciativa solitària i valenta de Pere Riutort Mestre, que per poder-lo editar el 1975 es va haver de vendre part del seu patrimoni] i altres adaptats o traduïts privadament, o fent servir fotocòpies i fulls solts".

Per això aquests 152 clergues, que exerceixen arreu del país, s'han dirigit una vegada més al seu arquebisbe demanant-li que resolgui una situació anòmala des del Concili Vaticà II. El cardenal Cañizares, però, com han fet tots els seus predecessors, o encara més, perquè ell no té cap estima per una llengua que considera problemàtica o un instrument "de divisió", no se sentirà al·ludit. I allargarà una situació anòmala i injusta.

La iniciativa dels 152 clergues ha alterat l'anticatalanisme, sempre rescalfat al País Valencià quan el PP no mana a tot arreu. I ha fet que el president de l'absurda i secessionista societat Lo Rat Penat, Enric Esteve, dirigent també actiu del PP, hagi publicat una carta pública on proclama: "La meua sorpresa ve acompanyada de la més fonda indignació quan puc comprovar que al pecat de rebelia hi ha que afegir ad estos sacerdots el de vanitat per la manipulació que fan de les conciències dels feligresos i la presència política, encara que ells ho neguen, oblidant la seua autèntica labor pastoral per convertir-se en instruments d'uns partits polítics catalanistes". El senyor Esteve escriu en un català domèstic carregat de faltes i idioteses. Un català que es pretén secessionista en el qual, per cert, no es fa cap missa al País Valencià. Ni ara i mai. Perquè els pocs que el perpetren no el fan servir mai per res important.

Un valencià pot venir del futur. Però també el futur pot canviar. Per millorar-lo cal que els catalans facin costat al rector de Montesa, Joan Albelda, o al de Sant Josep Obrer d'Alcoi, Josep Lluís Aracil, o al vicari de la Mare de Déu dels Dolors de València, Vicent Bataller. Són 152. El 12'5 del clergat valencià. Però han de tenir al darrere milers d'ànimes que els acompanyin perquè el futur dels catalans sigui millor. Perquè el present dels valencians sigui més digne.

http://www.naciodigital.cat/opinio/13609/coses/inimaginables

--------

Cosas inimaginables

«Porque debe saber un catalán que en Valencia las misas en catalán son una excepción. Escasas. Ayer domingo, como cada domingo, no se hizo hacia la ciudad de Valencia »

Vicent Sanchis | 08/08/2016 a las 00: 00h

"Ni os burléis, ni me desprecie, ni me ten. Soy como vosotros y vengo del futuro". Es la frase que podría decir un valenciano a un catalán. Porque el futuro del catalán en Cataluña podría ser el presente del catalán en Valencia. Y siendo así, aunque se entiende menos la indiferencia, la displicencia, a veces el desinterés o incluso la hostilidad con que muchos catalanes viven el presente de su idioma en Valencia. Sin entender que los tiene que ser algo propio. Sin vincularse a ellos para compartir entre todos una defensa que resulta bien lógica en otras lenguas y tierras.

Debe saber un catalán, un catalán de Cataluña, que la Iglesia valenciana ha sido históricamente el principal baluarte de la castellanización del país. Como debe saber, igualmente, que ha habido dignísimas excepciones. Clérigos o curas que han hecho la liturgia en valenciano, que lo han reivindicado, que la han escrito y que la han cultivado literariamente. Pocos, sin embargo.

Ahora son 152, que han suscrito una carta conjunta al cardenal Antonio Cañizares, arzobispo de Valencia. Un documento que clama justicia y que denuncia la "la grave anomalía que la santísima Eucaristía aunque no pueda ser debidamente celebrada por y para los valenciano parlantes en la lengua propia, con textos litúrgicos oficialmente aprobados y dignamente aprobados".

Porque debe saber un catalán que en Valencia las misas en catalán son una excepción. Escasas. Ayer domingo, como cada domingo, no se hizo hacia la ciudad de Valencia. Y aunque los pocos lugares donde se hacen, se celebran sin textos litúrgicos oficiales, "con los de 1974 [El Libro del Pueblo de Dios, una iniciativa solitaria y valiente de Pedro Riutort Maestro, que para poder editar en 1975 se tuvo que vender parte de su patrimonio] y otros adaptados o traducidos privadamente, o utilizando fotocopias y hojas sueltas ".

Por eso estos 152 clérigos, que ejercen en todo el país, se han dirigido una vez más a su arzobispo pidiéndole que resuelva una situación anómala desde el Concilio Vaticano II. El cardenal Cañizares, pero, como han hecho todos sus predecesores, o aún más, porque él no tiene ningún aprecio por una lengua que considera problemática o un instrumento "de división", no se sentirá aludido. Y alargará una situación anómala e injusta.

La iniciativa de los 152 clérigos ha alterado el anticatalanismo, siempre recalentado en Valencia cuando el PP no manda en todas partes. Y ha hecho que el presidente de la absurda y secesionista sociedad Lo Rat Penat, Enric Esteve, dirigente también activo del PP, haya publicado una carta pública donde proclama: "Mi sorpresa viene acompañada de la más honda indignación cuando puedo comprobar que el pecado de rebeldía hay que añadir ad estos sacerdotes el de vanidad por la manipulación que hacen de las conciencias de los feligreses y la presencia política, aunque ellos lo niegan, olvidando su auténtica labor pastoral para convertirse en instrumentos de unos partidos políticos catalanistas ". El señor Esteve escribe en un catalán doméstico cargado de faltas y idioteces. Un catalán que se pretende secesionista en el que, por cierto, no se hace ninguna misa en Valencia. Ni ahora y nunca. Para que los pocos que lo perpetran no lo utilizan nunca para nada importante.

Un valenciano puede venir del futuro. Pero también el futuro puede cambiar. Para mejorarlo es necesario que los catalanes apoyen al rector de Montesa, Joan Albelda, o al de San José Obrero de Alcoy, José Luis Aracil, o al vicario de la Virgen de los Dolores de Valencia, Vicent Bataller. Son 152. El 12'5 del clero valenciano. Pero deben tener detrás miles de almas que les acompañen para que el futuro de los catalanes sea mejor. Para que el presente de los valencianos sea más digno.

hotmail2866 · 10/08/2016, 14:24

Ciudadanos

Primer volia amb PSOE i ara Rivera prepara el sí per la investiDURA de Rajoy
Rivera obvia que tot el PP és imputat per el cas Bárcenas

Bump: Primer volia amb PSOE i ara Rivera prepara el sí per la investiDURA de Rajoy
Rivera obvia que tot el PP és imputat per el cas Bárcenas

Baliga-balaga · 10/08/2016, 16:57

//*// Visca Catalunya Lliure! //*//

Cita:

Revolucionaris de pandereta

Al mateix moment que la CUP escollia el que serà el nou secretariat nacional, encapçalat per Quim Arrufat, amb el 76,23% dels suports, Albano Dante Fachín, el nou líder del Podemos català, intentava una aproximació a l’ànima més anticapitalista cupaire, dient que estava fart de votar al Parlament igual que la CUP mentre CDC ho feia amb el PP. Arguments d’aquesta altura per mirar de seguir obrint bretxa en les diferències entre els independentistes en un moment què tant JxSí com la CUP han fet aproximacions a la cambra catalana que fan pensar que la Qüestió de Confiança se superarà i el Parlament emprendrà la via unilateral.

A CSQEP fa dies que no els surten els números, ni aquí ni a Espanya, i polèmiques estivals com la del Born no hi ajuden gens. Mentrestant, la Candidatura d’Unitat Popular s’ha centrat en el procés de renovació del que seria la seva direcció política en vistes a encarar el que ha de ser la fase final del procés, amb Quim Arrufat al capdavant. Quan la formació va petar, després de la no aprovació dels pressupostos, ja vam dir que en el fons el que havia passat era positiu, no perquè això satisfés les boques upper diagonal, sino perquè això era bo pel procés: tant ERC com Convergència (ara PDC) han passat per processos dramàtics interns, que han servit per depurar les males herbes o, com ha passat amb les escissions del PSC, destriar el gra (Maragall, Comín, Mohedano...) de la palla (Iceta, etcètera).

Aquesta és la feina que no s’ha fet a ICV –exceptuant l’il·lustre cas de Raül Romeva- ni molt menys al nou conglomerat CSQEP, el Podemos català. La formació segueix vivint de teoremes del passat, de samarretes reivindicatives i de revolucions de megàfon. Fachín reclama un acostament en aquest sentit a la CUP, i prova de picar-los l’ullet quan els afalaga dient que els veu més posats en el procés que no pas ERC o PDC, encara que els liles siguin totalment contraris a la independència. Malauradament per ells, una de les coses que aquests mesos han començat a veure també alguns sectors propers de la CUP a les tesis podemites (sobretot després del 26J que, entre d’altres, Pablo Iglesias va provocar), és que ECP no és res més que un PSC 2, diguin el que diguin. El podemita torna a utilitzar l’argument de Pere Navarro del referèndum “legal i acordat”, malgrat reconèixer que ara per ara és impossible, i no dóna cap altra solució que la resignació eclesiàstica i l’entonació del Artur Mas ens roba i el PDC pacta amb el PP.

No caiguem en aquestes i d’altres provocacions i seguim la carta de navegació, que nosaltres sí que estem fent una revolució.

http://in.directe.cat/dietari-2014/blog/16307/revolucionaris-de-pandereta-1

-----

Revolucionarios de pandereta

Al mismo momento que la CUP escogía lo que será el nuevo secretariado nacional, encabezado por Quim Arrufat, con el 76,23% de los apoyos, Albano Dante hecho, el nuevo líder del Podemos catalán, intentaba una aproximación al alma más anticapitalista cupaire , diciendo que estaba harto de votar en el Parlamento al igual que la CUP mientras CDC lo hacía con el PP. Argumentos de esta altura para tratar de seguir abriendo brecha en las diferencias entre los independentistas en un momento que tanto JxSí como la CUP han hecho aproximaciones a la cámara catalana que hacen pensar que la Cuestión de Confianza se superará y el Parlamento emprenderá la vía unilateral .

A CSQEP hace días que no les salen los números, ni aquí ni en España, y polémicas estivales como la del Born no ayudan nada. Mientras tanto, la Candidatura de Unidad Popular se ha centrado en el proceso de renovación de lo que sería su dirección política en vistas a encarar lo que debe ser la fase final del proceso, con Quim Arrufat a la cabeza. Cuando la formación estalló, tras la no aprobación de los presupuestos, ya dijimos que en el fondo lo que había pasado era positivo, no porque esto satisficiera las bocas upper diagonal, sino porque eso era bueno para el proceso: tanto ERC como Convergencia ( ahora PDC) han pasado por procesos dramáticos internos, que han servido para depurar las malas hierbas o, como ha ocurrido con las escisiones del PSC, separar el grano (Maragall, Comín, Mohedano ...) de la paja (Iceta, etcétera) .

Este es el trabajo que no se ha hecho en ICV -exceptuando el ilustre caso de Raül Romeva- ni mucho menos al nuevo conglomerado CSQEP, el Podemos catalán. La formación sigue viviendo de teoremas del pasado, de camisetas reivindicativas y de revoluciones de megáfono. Hechos reclama un acercamiento en este sentido a la CUP, y prueba de picarlos un ojo cuando los halaga diciendo que los ve más puestos en el proceso que no ERC o PDC, aunque los lilas sean totalmente contrarios a la independencia. Desgraciadamente para ellos, una de las cosas que estos meses han empezado a ver también algunos sectores cercanos de la CUP en las tesis podemites (sobre todo después del 26J que, entre otros, Pablo Iglesias provocó), es que ECP no es nada más que un PSC 2, digan lo que digan. El podemita vuelve a utilizar el argumento de Pere Navarro del referéndum "legal y acordado", a pesar de reconocer que hoy por hoy es imposible, y no da ninguna otra solución que la resignación eclesiástica y la entonación del Mas nos ropa y el PDC pacta con el PP.

No caigamos en estas y otras provocaciones y seguimos la carta de navegación, que nosotros sí estamos haciendo una revolución.

hotmail2866 · 11/08/2016, 07:43

Udc

Uni' abocada al concurs de creditors
La formaci'o no ha aconseguit arribar a un acord amb els bancs pel seu deute de 19 millons potser la liquidacio del partit Tot gracies al Sr del Palace (Durán i Lleida) Fins a on ant arrivat als sucessors de Carrasco i Formiguera

Baliga-balaga · 12/08/2016, 16:32

//*// Bon Cop de Falç //*//

Sobre memòries

http://www.vilaweb.cat/noticies/sobre-memories-historiques-plurals-i-acomplexades/

---

Excelent article

Baliga-balaga · 13/08/2016, 14:50

//*//Bon Cop de Falç//*//

Cita:

Demolidora anàlisi de l’antropòleg Manuel Delgado sobre la “tribu” dels comuns

Els acusa de ser l’alternativa “chupiguai” immobilista i de tenir un discurs ple de paraules que no signifiquen res

http://www.directe.cat/noticia/519992/demolidora-analisi-de-lantropoleg-manuel-delgado-sobre-la-tribu-dels-comuns

---

El trobo molt encertat, què en penseu?

Podrem comptar amb alguns dels votants dels conglomerats podemites, però és ben evident que els seus dirigents no hi seran pas al costat de l'alliberament de Catalunya, si de cas faran el possible per evitar-ho, com venen fent fins ara.

Bump:

Cita:

Camí d’un altre Onze guanyador

L’Assemblea i Òmnium Cultural han donat aquesta setmana un nou impuls a la mobilització de cara al proper 11 de Setembre, just quan falta un mes per arribar-hi. Cap relaxament. No hauríem de viure’l amb menys pressió que els darrers, lligats a dates fortes com eren la consulta del 9-N de 2014 i les eleccions del 27-S de 2015. Falten poc més de quatre setmanes per tornar-la a fer grossa, per demostrar-nos una altra vegada a nosaltres mateixos i al món que volem un estat propi i que estem disposats a mobilitzar-nos per a aconseguir-ho. Però, sobretot, per a assajar com prenem el país, perquè ens esperen els mesos més decisius, durant els quals caldrà donar suport a les nostres institucions a peu de carrer. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.

155. Després que el catedràtic Francesc de Carreras avalés la tesi a les pàgines d’”El País”, Juan Antonio Zarzalejos s’ha mostrat aquesta setmana partidari de no oferir cap cessió i d’aplicar el famós article de la Constitució borbònica postfranquista. Qualsevol diàleg amb l’adversari és un senyal de feblesa, és la cultura hispànica de negociació. Manca tot detall, però, en l’explicació de quina seria la via legal que permetria justificar la recuperació de qualsevol competència que l’Estatutet atribueix en propietat a la Generalitat; i també, com es podria obligar els funcionaris a col·laborar amb les directrius de l’administració ocupant si no volen fer-ho. Aquest argument, el dels treballadors públics, podria tornar-se en contra del govern espanyol en cas que comenci a aplicar mesures d’excepció. Perquè en el 155 ni se sap com entrar ni, encara molt menys, com sortir. Per això, han parlat i en parlaran molt, però difícilment podran aplicar-lo.

ALLIÇONAR. Ésser els únics dipositaris del bé resulta molt cansat. Els guardians de la nova ortodòxia. Com tants totalitarismes del segle XX. Només això explica conductes com les de l’encomunista Joan Mena, un dia des de Croàcia, un altre des de Roma, impartint doctrina sobre on i amb qui la gent pot celebrar les seves festes privades. Cert és que el vídeo penjat per Pilar Rahola d’una trobada d’amics a la seva casa de Cadaqués, amb la presència del president Puigdemont, no pot considerar-se precisament com el millor producte de comunicació política, però encara és pitjor l’actuació etnicista de destacat dirigent dels QWERTY, quan considera que les úniques festes representatives socialment i territorialment són les que s’hi celebren a Badia del Vallès, un municipi que no es distingeix pel seu baix nivell de renda, sinó per l’origen de la majoria dels seus habitants. Els nivells de demagògia són a punt de trencar tots els rècords olímpics.

CERCLE. L’establishment nostrat no falla. Preocupat per la situació de bloqueig a la metròpoli, arriba puntual a la seva cita. Gent suposadament d’esquerres com l’acabat d’estrenar expresident del Cercle d’Economia, el professor Antón Costas recomanava dijous des de les pàgines de “La Vanguardia” (com no) que els socialistes espanyols facilitin un govern encapçalat per Mariano Rajoy. El darrer crit: convertir el “marxisme” (el de Groucho) de Ciutadans, disposat a pactar amb qui sigui per seure a la cadira, en suprema virtut, en contrast amb l’immobilisme dels socialistes. El degoteig de persones i personalitats properes al món socialista que aniran posicionant-se en el mateix sentit serà incessant. El PP sap que la pressió serà extraordinària i juga a elevar-la més i més. Passaran les setmanes i el president en funcions continuarà sense convocar el ple d’investidura mentre no s’hagi assegurat prou suports. El “pressing” PSOE no ha fet més que començar.

COMUNS. L’embogiment d’alguns representants QWERTY, particularment, els lligats a Inicitiava per Catalunya, s’explica probablement pels indicis creixents d’un fort desgast electoral. La castanya immensa del 26-J els ha portat ha desconnectar del canvi impossible a Espanya per passar a centrar les seves energies a desbancar l’independentisme a Catalunya. Tal i com ja va acreditar el darrer baròmetre del CEO fa algunes setmanes, el darrer lliurament del CIS, el passat dilluns, acreditava un fort desgast dels Comuns en unes hipotètiques terceres eleccions, particularment, respecte al seu moment més àlgid del primer trimestre del 2016. Des d’aleshores, la intenció directa de vot d’En Comú Podem s’ha desplomat del 3,3 al 2,4% del total de l’Estat espanyol. Els nervis estan portant a una veritable fugida endavant que, molt probablement, no farà sinó accentuar la seva caiguda. En aquests temps d’acceleració de les tendències, uns quants indicadors apunten a l’ocàs del darrer estilet de l’statu quo.

ELECCIONS. Una setmana més, les constants vitals de la legislatura espanyola es mantenen sota mínims. Els resultats de la darrera enquesta del CIS, amb un clar retrocés d’Unidos Podemos i Ciudadanos, probablement, expliquen molt del que estem vivint. Encara que està en el guió de la peça dramàtica fer contínues invocacions al desastre que suposarien unes terceres eleccions, en el fons, és probable que el PP i el PSOE, les peces clau del bipartidisme del règim del 78 no n’estiguin pas tan alarmades. Cada nou pas per les urnes, amb la decepció de les propostes de canvi i l’apel·lació cada vegada més difícil a la participació, faciliten un procés de retorn imperfecte al reforçament del vell bipartidisme. S’enterra la il·lusió de canvi i després d’una crisi brutal, els principals protagonistes tornen a surar. De moment, tothom parla de deixar els nous moviments per a després de les eleccions basques i gallegues.

INCOMPATIBLE. Una altra de les polèmiques de la setmana, pròpies d’estiu, ha esclatat arran de les infografies relatives als Jocs Olímpics als Telenotícies de TV3, on, només en alguna ocasió, s’ha identificat amb la bandera catalana als atletes del nostre país, com ara Joaquim Rodríguez, cinquè a la cursa de ciclisme en ruta. Immediatament, especialment des de Ciudadanos, les xarxes socials dependentistes han esclatat titllant des de “paletos” a provincians els responsables de la cadena pública, com tothom sap, un dels principals objectius a abatre per part dels d’Albert Rivera. L’objectiu bé val una contradicció total: si Catalunya, com defensen, és part indissoluble d’Espanya, quin mal hi ha en que els atletes catalans-naturalment-espanyols s’identifiquen com a tals? En el fons, doncs, el que demostra aquest histerisme és que ells són els primers a saber que som una altra cosa. Una altra cosa que ja no controlen. Adéu.

Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.

http://www.directe.cat/noticia/520000/cami-dun-altre-onze-guanyador

----

@Granollacs sempre punyent i encertat en les seves anàlisis.

Bump:

Cita:

El ferrocarril convencional i el model colonial

És una vergonya en majúscules el mal funcionament de la línia del tren convencional R-16, entre Barcelona i Tortosa –Ulldecona. Aquest és un exemple més que a l’Estat espanyol no li interessa fer la necessàries inversions que si que es fan en d’altres territoris, de matriu castellana, de l’Estat espanyol.

De fet, la línia R-16 té molts problemes de manteniment, d’inversions i de manca de personal d’ADIF (això ho han denunciat els treballadors, els sindicats del sector), però el problema de fons és tot el tren convencional de Catalunya, en què ADIF i RENFE, són els que tenen les competències. El ferrocarril convencional a casa nostra es troba totalment abandonat. És el model colonial que ens vol imposar l’Estat espanyol a Catalunya. En les línies que jo faig servir, la R-11 i la RG1, es pot comprovar d’una forma fefaent que el material mòbil és vell i no es repara Ja no parlem de la catanària.. Fins i tot he comprovat personalment que un tren amb un vidre escardat, per problemes de vandalisme i manca de seguretat, al dia següent continua igual de malament.

El tren convencional a casa nostra és un sector estratègic vital. És un sector imprescindible i socialment molt necessari per poder articular una economia veritablent productiva i amb possibilitats de fer possible la, indispensable, reforma horària. L’Estat espanyol, amb molta mala llet jacobina, està fent tot el possible per boicotejar i crear el caos en la xarxa ferroviària convencional catalana . El govern i els ciutadans de Catalunya no ho podem tolerar de cap de les maneres., ni un minut més.

http://in.directe.cat/josep-loste/blog/16324/el-ferrocarril-convencional-i-el-model-colonial

--------

El pà de cada dia dins de l'Estat Espanyol.

Baliga-balaga · 13/08/2016, 16:54

//*//L'autonomia que ens cal és la de Portugal//*//

Cita:

13/8: Vèncer l’adversari o fer-lo fora del camp

VICENÇ VILLATORO Actualitzada el 12/08/2016 18:54

L’INDEPENDENTISME BASC, com el català, és l’adversari polític del nacionalisme espanyol. Per tant, és lògic que el vulgui vèncer. Per a un demòcrata, vèncer l’adversari és guanyar-lo a les urnes: anar a unes eleccions i demostrar que tens més suport popular que l’altre. L’objectiu de l’unionisme seria guanyar els independentistes precisament a les urnes catalanes i basques. Però no ha considerat mai seriosament la possibilitat de vèncer el seu adversari a la manera democràtica, sinó que ha preferit guanyar la partida no pas fent més gols que el contrari sinó expulsant-lo del terreny de joc. L’estratègia es va crear a Euskadi, amb una bona coartada: la violència d’ETA.

L'unionisme no ha considerat mai seriosament la possibilitat de vèncer el seu adversari a la manera democràtica
Alguns ja podíem estar d’acord a fer fora ETA, per violenta, del terreny de joc. Però es va veure que era només una coartada i no la veritable raó quan la mateixa estratègica d’inhabilitació de l’adversari es va aplicar contra l’independentisme català, sense cap ETA. I ara, per tancar el cercle, a Euskadi, ja sense violència, l’unionisme intenta tornar a aplicar el mètode i impedir que Otegi es pugui presentar a les eleccions. La tàctica dels mals entrenadors: si no pots guanyar la partida al teu adversari, fes-lo fora del terreny de joc.

http://www.ara.cat/opinio/vicenc-villatoro-vencer-adversari-o-ferlo-fora_0_1631236878.html

L'article diari del mestre Villatoro, sempre clar i posant-hi el dit a la nafra.

Baliga-balaga · 13/08/2016, 21:36

//*//Com seguem espigues d'or, quan convé seguem cadenes!//*//

Cita:

Rull carrega contra Adif i portarà la gestora a l’audiència espanyola

'N'estem tips de donar les culpes a Madrid. El que volem és no ser ostatges dels errors dels altres', ha dit després de conèixer l'avaria d'avui

El conseller de Territori i Sostenibilitat, Josep Rull
El conseller de Territori i Sostenibilitat, Josep Rull

Per: ACN
13.08.2016 16:08

El conseller de Territori i Sostenibiliat, Josep Rull, s’ha mostrat contundent davant la darrera avaria a la xarxa ferroviària que ha afectat principalment el Camp de Tarragona i Terres de L’Ebre, concretament a les línies R2 sud de Rodalies i les regionals R13, R14, R15 i R16, a més dels trens del corredor mediterrani. En declaracions a Catalunya Informació, Rull ha demanat al govern espanyol el traspàs a la Generalitat de vies de trens, catenàries i estacions davant la inoperativitat de la gestora Adif. ‘N’estem tips de donar les culpes a Madrid. El que volem és no ser ostatges dels errors dels altres’, ha assenyalat el conseller, qui ha anunciat, a més, que després d’esgotar les vies de la negociació i de la reivindicació, ara s’obrirà una via jurídica. Això es tradueix en un front comú de Govern i ajuntaments per dur Adif a l’audiència espanyola a través d’un contenciós administratiu. Sobre l’avaria d’avui, Rull creu que és lògic que la gent estigui tant enfadada.

Un tren regional de Renfe procedent de l’estació de França de Barcelona en direcció l’Aldea s’ha avariat poc després de les onze del matí i ha quedat aturat entre l’estació de Calafell i Sant Vicenç de Calders. Uns 900 passatgers han quedat afectats per la incidència així com la circulació de combois a les línies R2 sud de Rodalies i les regionals R13, R14, R15 i R16, a més dels trens del corredor mediterrani. S’han acumulat retards de 45 minuts pel fet que els combois del tram afectat només podien circular per una sola via.

En el seu compte Twitter, primer, i en declaracions a Catalunya Informació, poc després, el conseller Rull ha assenyalat que el tren avariat és de la sèrie 470 el qual, tot i estar reformat, va ser construït entre els anys 1975 i 1985. ‘És dels mes antics; no són unitats pròpies per fer viatges llargs com aquest’ ha assenyalat, posant com a exemple els trens Euromed com més adequats per fer el trajecte. ‘Un corredor tant fràgil i sensible com aquest s’ha de poder operar amb el millor material. És lògic que la gent estigui molt enfadada, perquè això ja forma part d’una rutina impròpia’, ha afegit.

Josep Rull també ha subratllat que la via de la negociació, primer, i de la reivindicació, després, amb Madrid està esgotada. ‘De cada 100 euros que Adif va prometre invertir, només n’ha executat el 26%’, ha assenyalat, afegint que això és un fet escandalós i que motiva que el més adient seria que la gestió de les infraestructures ferroviàries passés a la Generalitat.

Sobre les converses amb Foment en un marc en què el govern espanyol encara està en funcions, Rull ha recordat que en aquests moments aquest ministeri no té titular per la recent designació d’Ana Pastor com a presidenta del Congrés. La responsabilitat l’assumeix de forma interina el també ministre de Justícia, Rafael Català, a qui el conseller va adreçar una primera carta posant-se a la seva disposició, que no va rebre resposta. Rull ha explicat que es va adreçar una segona carta més “contundent” que en què es demanava que s’instés Adif a fer les inversions a què es va comprometre. Una carta que, segons assegura Rull, “tampoc ha tingut cap mena de resposta”. “A l’altra banda no hi ha ningú que despengi el telèfon i els problemes es van succeint a Catalunya (…) i tenim un Govern que sap el que s’ha de fer, però no té les eines”, ha comentat. Per això, encoratja formar un “front comú” d’administracions, ajuntaments o societat civil perquè “volem gestionar les nostres pròpies infraestructures estem en condicions de fer-ho millor, i ho volem fer millor”, ha conclòs

http://www.vilaweb.cat/noticies/rull-carrega-contra-adif-i-portara-la-gestora-a-laudiencia-espanyola/

-----

Rull carga contra Adif y llevará la gestora a la audiencia española

'Estamos hartos de culpar a Madrid. Lo que queremos es no ser rehenes de los errores de los otros ', dijo tras conocer el fallo de hoy
El consejero de Territorio y Sostenibilidad, Josep Rull
El consejero de Territorio y Sostenibilidad, Josep Rull

Por: ACN
08/13/2016 16:08

El consejero de Territorio y sostenibiliat, Josep Rull, ha mostrado contundente ante la última avería en la red ferroviaria que ha afectado principalmente el Camp de Tarragona y Tierras del Ebro, concretamente en las líneas R2 sur de Cercanías y las regionales R13 , R14, R15 y R16, además de los trenes del corredor mediterráneo. En declaraciones a Catalunya Informació, Rull ha pedido al gobierno español el traspaso a la Generalidad de vías de trenes, catenarias y estaciones ante la inoperatividad de la gestora Adif. 'Estamos hartos de culpar a Madrid. Lo que queremos es no ser rehenes de los errores de los otros ', señaló el consejero, quien ha anunciado, además, que después de agotar las vías de la negociación y de la reivindicación, ahora se abrirá una vía jurídica. Esto se traduce en un frente común de Gobierno y ayuntamientos para llevar Adif a la audiencia española a través de un contencioso administrativo. Sobre la avería de hoy, Rull cree que es lógico que la gente esté tan enfadada.

Un tren regional de Renfe procedente de la estación de Francia de Barcelona en dirección la Aldea ha averiado poco después de las once de la mañana y ha quedado parado entre la estación de Calafell y Sant Vicenç de Calders. Unos 900 pasajeros han quedado afectados por la incidencia así como la circulación de convoyes en las líneas R2 sur de Cercanías y las regionales R13, R14, R15 y R16, además de los trenes del corredor mediterráneo. Se han acumulado retrasos de 45 minutos debido a que los convoyes del tramo afectado sólo podían circular por una sola vía.

En su cuenta Twitter, primero, y en declaraciones a Catalunya Informació, poco después, el consejero Rull ha señalado que el tren averiado es de la serie 470 el cual, a pesar de estar reformado, fue construido entre los años 1975 y 1985. 'Es de los más antiguos; no son unidades propias para hacer viajes largos como éste ha señalado, poniendo como ejemplo los trenes Euromed como más adecuados para hacer el trayecto. 'Un corredor tanto frágil y sensible como éste debe poder operar con el mejor material. Es lógico que la gente esté muy enfadada, porque eso ya forma parte de una rutina impropia ', añadió.

Josep Rull también ha subrayado que la vía de la negociación, primero, y de la reivindicación, después, con Madrid está agotada. 'De cada 100 euros que Adif prometió invertir, sólo ha ejecutado el 26%', señaló, añadiendo que esto es un hecho escandaloso y que motiva que lo más adecuado sería que la gestión de las infraestructuras ferroviarias pasara a la Generalidad .

Sobre las conversaciones con Fomento en un marco en el que el Gobierno aún está en funciones, Rull ha recordado que en estos momentos este ministerio no tiene titular por la reciente designación de Ana Pastor como presidenta del Congreso. La responsabilidad la asume de forma interina el también ministro de Justicia, Rafael Catalán, a quien el consejero dirigió una primera carta poniéndose a su disposición, que no recibió respuesta. Rull ha explicado que se dirigió una segunda carta más "contundente" que en la que se pedía que se instara Adif a hacer las inversiones a que se comprometió. Una carta que, según asegura Rull, "tampoco ha tenido ningún tipo de respuesta". "Al otro lado no hay nadie que descuelgue el teléfono y los problemas se van sucediendo en Cataluña (...) y tenemos un Gobierno que sabe lo que hay que hacer, pero no tiene las herramientas", comentó. Por ello, alienta formar un "frente común" de administraciones, ayuntamientos o sociedad civil para que "queremos gestionar nuestras propias infraestructuras estamos en condiciones de hacerlo mejor, y lo queremos hacer mejor", concluyó.

---------

Doncs això, el de sempre, mereixem un estat i uns serveis que funcionin al nivell dels impostos que tributem. I això, ja està ben vist, només serà possible en una Catalunya lliure i independent.

Baliga-balaga · 14/08/2016, 01:39

//*//Catalunya triomfant tornarà a ser rica i plena!!!//*//

Cita:

Infraestructures, un mal endèmic

José Antich
Barcelona. Dissabte, 13 d'agost de 2016
1 minut

Quan s'analitzin d'aquí a unes dècades les inversions de l'Estat a Catalunya, una de les situacions, no l'única, més escandaloses serà la situació de la xarxa ferroviària, Rodalies, Regionals i el corredor mediterrani. Governs d'un i altre signe polític han sotmès la població catalana a una befa permanent sense que cap de les protestes que han arribat des de Catalunya hagi traspassat el llindar del pessigolleig dels ministres del ram. I, mentrestant, no passa setmana sense que ens arribin notícies d'incidències en la xarxa ferroviària. Aquest dissabte n'hi ha hagut una més i s'han produït les habituals imatges de trens interromputs en la via i passatgers canviant d'un tren a un altre.

A finals del mes de juliol, el president de la Cambra de Comerç, Miquel Valls, assegurava que la falta d'inversió del Ministeri de Foment en les infraestructures estava posant en risc la competitivitat de Catalunya i de l'àrea metropolitana de la seva capital. En altres ocasions ho han fet el Cercle d'Economia, les patronals Foment, Cecot i Pimec, els sindicats i una llista interminable d'entitats. Tots, sense cap èxit. I mentre el calendari avança cap al 2020, les infraestructures fan el camí invers i cada vegada s'allunyen més del segle XXI.

Això sí, una aura de silenci s'imposa en la classe política espanyola i en els seus mitjans de comunicació. Com si els perjudicats només fossin aquests catalans independentistes que volen trencar l'Estat. Oblidant fins i tot que també el País Valencià és un damnificat d'aquesta política letal contra l'economia catalana.

El Govern ha portat Adif al contenciós administratiu de l'Audiència Nacional atesa la seva inoperativitat i el més cridaner de tot és veure com després de tantes felicitacions als ministres de Foment de torn aquest tema segueix el mateix camí que tots els que afecten la relació Catalunya-Espanya: els tribunals.

http://www.elnacional.cat/ca/editorial/jose-antich-infraestructures-mal-endemic_107748_102.html

--------

Infraestructuras, un mal endémico

José Antich
Barcelona. Sábado, 13 de agosto de 2016
1 minuto

Cuando se analicen dentro de unas décadas las inversiones del Estado en Cataluña, una de las situaciones, no la única, más escandalosas será la situación de la red ferroviaria, Cercanías, Regionales y el corredor mediterráneo. Gobiernos de uno y otro signo político han sometido la población catalana en una burla permanente sin que ninguna de las protestas que han llegado desde Cataluña haya traspasado el umbral del cosquilleo de los ministros del ramo. Y, mientras tanto, no pasa semana sin que nos lleguen noticias de incidencias en la red ferroviaria. Este sábado ha habido una más y se han producido las habituales imágenes de trenes interrumpidos en la vía y pasajeros cambiando de un tren a otro.

A finales del mes de julio, el presidente de la Cámara de Comercio, Miquel Valls, aseguraba que la falta de inversión del Ministerio de Fomento en las infraestructuras estaba poniendo en riesgo la competitividad de Cataluña y del área metropolitana de su capital . En otras ocasiones lo han hecho el Círculo de Economía, las patronales Fomento, Cecot y Pimec, los sindicatos y una lista interminable de entidades. Todos, sin ningún éxito. Y mientras el calendario avanza hacia el 2020, las infraestructuras hacen el camino inverso y cada vez se alejan más del siglo XXI.

Eso sí, un aura de silencio se impone en la clase política española y en sus medios de comunicación. Como si los perjudicados sólo fueran estos catalanes independentistas que quieren romper el Estado. Olvidando incluso que también la Comunidad Valenciana es un damnificado de esta política letal contra la economía catalana.

El Gobierno ha llevado Adif al contencioso administrativo de la Audiencia Nacional dada su inoperatividad y lo más llamativo de todo es ver como después de tantas felicitaciones a los ministros de Fomento de turno este tema sigue el mismo camino que todos los que afectan a la relación Cataluña -España: los tribunales.

----------

Fins on arribaran certs catalans aguantant tota aquesta indignitat impossada per l'Estat Espanyol? Quan s'adonaran alguns que la única sortida digna és la independència i qualsevol altra cosa és seguir donant voltes sense fi en una roda de hàmster?

Baliga-balaga · 14/08/2016, 16:50

//*// Visca Catalunya Lliure! //*//

Cita:

Acordar l’escac i mat al Regne d’Espanya

Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.

D’aquí poc més d’un mes viurem la moció de confiança al president de la Generalitat que ha de marcar com serà el tram final d’aquesta curta legislatura cap a la República Catalana. Eleccions a primers o a finals d’any. Si aprofitem el primer Parlament independentista de la història per proclamar la independència (potser millor amb un referèndum, sigui previ o de ratificació) o el llancem per la borda. Com no pot ser d’una altra manera, cal emplaçar tots els actors implicats a actuar amb discreció, sentit històric i la màxima responsabilitat. Que dialoguin, que analitzin i que acordin entre tots, un pla d’acció. Prudència i intel·ligència. Enllestim la nostra sortida del Regne d’Espanya. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.

KOSOVO. La cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics de Rio de Janeiro ens oferia l’estampa d’una delegació kosovar, formada per vuit atletes, que no apareixia abillada amb vestit d’astronauta, sinó amb l’habitual d’aquesta mena de cites esportives. Que no es troben en l’espai exterior ho va acabar de certificar dilluns la judoka Maljinda Kelmendi, en la categoria de menys de 52 kg, en pujar al més alt del podi. La cara del ministre espanyol García-Margallo en conèixer la notícia devia ésser tot un poema, només superable per un or de Gibraltar. La realitat s’acaba imposant, encara que no sigui fàcil. I un país en la precària situació internacional de desprestigi en la que es troba Espanya hauria de ser conscient que té nul·les possibilitats de mantenir el bloqueig a la república balcànica, menys encara si el principal valedor de l’exclusió és la democràtica Rússia de Vladimir Putin.

OBSESSIONS. En resposta a un article anterior del politòleg Jordi Muñoz, el número dos de l’Ajuntament de Barcelona, l’esmunyedís Gerardo Pisarello ha publicat aquesta setmana un eloqüent article (que val molt la pena llegir per situar on som) en un mitjà afí sobre les relacions entre els Comuns i l’independentisme. En resum: traieu-nos de sobre els de l’antiga Convergència i potser ens hi sumem. L’odi a CDC impregna de dalt a baix el text, incapaç d’entendre que no es pot construir un país des d’un sol dels dos espectres ideològics. Però potser el que més impressiona és la insistència a criticar el processisme per part d’aquells que després només aspiren a guanyar temps evitant l’exercici de l’autodeterminació; d’aquells qui justament podrien ajudar a fer néixer ja la República Catalana amb el seu suport. L’antropòleg Manuel Delgado posava a les poques hores el dit a la nafra: si el procés l’encapçalés Esquerra, tampoc s’hi sumarien.

MOCIONS. La cursa entre el PP i Ciudadanos per presentar mocions als ajuntaments catalans contra l’inici del Procés Constituent demostra com hem avançat en el camí de la construcció d’una majoria sobiranista al nostre país. Fa només uns pocs anys, menys d’una dècada, l’independentisme aconseguia fer aprovar alguna escadussera proclama sobiranista a algun petit ajuntament de la Catalunya interior. Avui, 786 consistoris són integrats a l’Associació de Municipis per la Independència. Ara, és el dependentisme radical (amb una sola alcaldia i 390 regidors a tot el Principat, una mitjana de 0,4 per municipi) qui ha de recórrer a aquesta mena de pronunciaments simbòlics, bàsicament, perquè sap que està perdent la batalla i necessita fer-se sentir i mobilitzar els propis. El seu procés de minorització va consolidant-se dia a dia i sobta que ara s’avinguin a posar-ho de relleu: actuen ja com els partits de la minoria espanyola a la futura República Catalana.

PACTE. De mica en mica, Ciudadanos s’apropa a la genuflexió completa davant del PP. Olora cadiram i sap que unes terceres eleccions serien un veritable drama per a ells. Les pressa per seure-hi, però, com després del 20-D, els fa córrer el risc d’un nou rídicul: com deia a les xarxes socials en Francesc Ribera, Titot, Ciudadanos pot ser el primer patit de la història que tanca dos pactes de Govern amb forces antagòniques (o no tant) i no aconsegueix governar efectivament amb cap de les dues. El pacte de veritat, però, el que els hi demana el cos és un gran acord anti-independentista, amb PP i PSOE, en la línia del pacte anti-terrorista a Euskadi. Unitat per lluitar contra l’exercici de la democràcia Catalunya. De mica en mica, s’imposa. Més enllà del partidisme rampant que immobilitza des de fa un any la política espanyola només hi ha una cosa: l’anticatalanisme.

PORTES. Després de mesos d’escoltar Pablo Iglesias clamar contra les portes giratòries del règim del 78 i de mesos de bloqueig per part dels Comuns, finalment, la Comissió de Transparència de la malvada Generalitat governada per la dreta catalana ha imposat l’obligació (a petició del mitjà digital Catalunya Plural) de publicar les retribucions i els noms dels principals responsables de l’empresa pública Transports Metropolitans de Barcelona. Més que la quantia dels salaris, potser normal en l’àmbit de les grans corporacions, crida l’atenció el fet que, com a mínim, una quarta part dels seus membres tinguin vinculacions directes amb els socialistes i Iniciativa per Catalunya. En concret, l'exalcalde de Gavà (PSC) i un excàrrec d'ICV al Tripartit ocupen dos dels tres llocs de directors executius. Salaris de directius qualificats a mans d’assessors de confiança política: les dues coses no poden ser, encara que siguin dels bons que, facin què facin, sempre representen la justícia.

VEÏNS. Veure els Jocs Olímpics de Río des de la premsa espanyola es una nova demostració de la distància mental que ens separa. La Televisió Espanyola i el diari Marca mantingueren durant hores referències en les seves versions digitals a la medalla d’or de la nedadora-tonadillera “Mireia del Monte”. Entretant, la narració de la televisió pública espanyola dels partits de bàsquet del combinat estatal (quina gran selecció catalana tindríem, amb les Xargay, Cruz o Palau!) s’hi referia a una tal “Alba Torrence” (que no Torrens) i les de natació a un suposat “Yuan Yui Pong” (Joan Lluís Pons). La incapacitat per entendre la realitat del suposat país plural on viuen és tan abismal que ni es plantegen la possibilitat de preguntar a qualsevol dels seus nombrosos companys “perifèrics” quina és la pronúncia normal dels noms i cognoms de milions dels qui volen connacionals. I es fa ja massa cansat canviar tot això.

Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.

http://www.directe.cat/noticia/520025/acordar-lescac-i-mat-al-regne-despanya

--------

//*//

Baliga-balaga · 15/08/2016, 01:26

//*//Donec Perficiam//*//

Cita:

Puigdemont sobre l'avaria de Renfe: "Ens prendran el pèl fins que no els ho permetrem més"

El president de la Generalitat diu que li "preocupa el 'compadreo' d'Adif i Renfe" perquè perjudica els catalans

per ACN 13/08/2016

El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, s'ha mostrat preocupat aquest dissabte al vespre davant la darrera avaria a la xarxa ferroviària que ha afectat principalment el Camp de Tarragona i Terres de L'Ebre, concretament a les línies R2 sud de Rodalies i les regionals R13, R14, R15 i R16, a més dels trens del corredor mediterrani.

"Ens prendran el pèl fins que no els ho permetrem més", ha assegurat Puigdemont a través del seu compte de Twitter. El president català ha assegurat que li "preocupa el 'compadreo' d'Adif i Renfe" perquè "perjudica els catalans".

http://elmon.cat/noticia/167546/puigdemont-sobre-lavaria-de-renfe-ens-prendran-el-pel-fins-que-no-els-ho-permetrem-mes

-----

Ya va quedando menos... cada día deben irse superando los límites de más catalanes. Y así es como llegaremos a la independencia más pronto que tarde, el disparate de España no tiene remedio alguno salvo la independencia.

Bump:

Cita:

Des del 1983 ençà una minoria es dedica a paralitzar la normalització lingüística de la llengua catalana

No tan sols intenten paralitzar la normalització de la llengua catalana, sinó que estan en contra de la Llei de Normalització Lingüística (són els mateixos que defensen les lleis de manera aferrissada sempre que els convé). Són una minoria al Principat, i bastants més al País Valencià i a les Illes Balears, ja que a aquests indrets el partit que defensa aquesta posició, el Partit Popular, és majoritari. “Ciudadanos” va néixer per intentar aconseguir el que no havia pogut fer el PP, i ara per diverses caramboles de la catalanofòbia es troba, sense adonar-se'n, amb la possibilitat de fer ministres alguns dels seus dirigents i de practicar les males arts de la casta, que ells tant varen criticar. Menteixen tant com respiren, igual que els del partit en el poder en funcions a Espanya. També n'hi ha uns quants, més extremistes que els que pertanyen als partits, que s'uneixen en associacions, les quals sempre troben alguns mecenes per poder posar tots els pals a les rodes que facin falta. I alguns van per lliure, però tots coincideixen a mentir, i a explicar qualsevol falsedat i barbaritat sempre que sigui contra els trets identitaris que impliquin diferenciació dels catalans amb els espanyols.

Des que es va arribar al cafè per a tots, després de la mort del dictador, amb la concessió d'autonomies per donar i per vendre, i amb la intenció de diluir les vertaderes nacions que es trobaven dins l'Estat, de grat o per força, les tres que tenen una història, una cultura i una llengua en comú, els Països Catalans, es varen disposar a fer la seva pròpia constitució, l'Estatut, en el qual es determinava l'oficialitat de la llengua pròpia, la llengua catalana. S'anaven fent les lleis corresponents per emprendre l'enorme tasca que suposa la normalització lingüística d'una llengua que havia estat perseguida i reprimida durant més de 250 anys. Mentre les corresponents administracions i l'escola anaven fent les passes corresponents i en aquesta s'anaven aplicant les tècniques més depurades des del punt de vista didàctic i pedagògic per ensenyar dues llengües (allà on més s'avançava era al Principat, ja que el Govern es trobava completament d'acord amb la recuperació dels trets identitaris, que durant tant de temps els havien volgut prendre, des dels governs unitaristes de l'Estat espanyol, i servien com a mirall a les Illes Balears i al País Valencià, per saber el que s'havia de fer o no, segons si es desitjava o no la normalització de la cultura i de la llengua catalanes), un grup de persones, sempre en contacte amb els elements repressors de l'Estat, que havien renegat de la seva llengua, o que no la volien haver d'aprendre, varen començar a fer una tasca ingent per impedir la normalització que anava avançant, i varen intentar trobar formes i maneres, legals o no, contra tot el que es dugués a terme per retornar la llengua catalana al lloc que li corresponia, a la intimitat, segons el dirigent Aznar. Aquesta tasca també va ser major al Principat, perquè allà era al lloc que més avançava, amb ajuda dels governants.

Des del “Manifest dels 2.300”, encapçalat per unes quantes persones que creien tenir un cert prestigi, passant per advocats que varen començar a posar traves i denunciar les lleis legítimes que s'havien aprovat democràticament al Parlament, passant per la formació de grupuscles que s'unien amb un sol objectiu en comú que era paralitzar la normalització de la llengua i el retorn al domini i predomini de la llengua espanyola, ja que a la llengua catalana no la consideraven com a tal. Tota aquesta gent intentava posar part de la societat catalana en contra de tots els que treballaven fermament i pacífica per retornar al lloc que corresponia al català. Com que els tribunals no els solien fer cas, fins i tot alguna vegada el Tribunal Constitucional va donar la raó a les lleis que s'havien aprovat al Parlament català, va ser quan es va creure que s'havia de fer una passa més i es va fundar el partit “Ciudadanos”, també amb la mateixa intenció, sense deixar de posar denúncies a les escoles on es fes l'ensenyament en català (dit normalment i equivocadament, llocs on es feia immersió lingüística, i que moltes vegades ja he explicat).

Recentment han començat a tenir sentències favorables, tot coincidint, amb el moviment sorgit des del PP i de la seva fàbrica d'idees FAES, de reduir les hores d'ensenyament en català, perquè es repartissin aquestes hores a l'ensenyament de l'espanyol i de l'anglès. Com que s'han nomenat entre ells per als càrrecs, s'han trobat que al poder executiu i al legislatiu hi ha hagut persones que pensaven de manera semblant, i s'han començat a dictar sentències que obliguen injustament diferents escoles a fer un tant per cent (un 25?) d'ensenyament en espanyol. He escrit injustament, ja que si un pare no vol ensenyament en català per al seu fill a una escola, amb una sentència d'aquestes pot aconseguir que la resta de nins de la classe o de l'escola, que volen ensenyament en català, hagin de fer l'ensenyament en espanyol segons les sentències dictades. És o no és injust això?

Sembla que en aquest moment ja són 11 els centres catalans que apliquen el 25% en espanyol a les seves aules. D'una manera silenciosa i per evitar conflictes s'ha acatat la imposició de l'espanyol. Les intencions del PP, de “Ciudadanos” i dels grupuscles contraris a la normalització de la llengua catalana, volen estendre aquesta situació a totes les escoles dels PPCC, i utilitzen totes les estratègies i mentides possibles per aconseguir-ho, segons les possibilitats de cada territori, quan ha quedat demostrat amb totes les proves que s'han fet que la manera de complir efectiva amb tot el que diuen les lleis, tant d'una part com de l'altra, que marquen la necessitat que l'alumnat en acabar l'ensenyament obligatori domini d'una manera semblant les dues llengües, que l'única manera d'aconseguir-ho és si a l'escola es fa l'ensenyament en català. Per això, els enemics de la llengua volen impedir-ho de la manera que sigui. Tenen el suport de tot un estat i serà molt difícil aturar-los. O independència o submissió!

http://in.directe.cat/joan-lladonet/blog/16326/des-del-1983-enca-una-minoria-es-dedica-a-paralitzar-la-normalitzacio-linguistica-de-la-ll

-----

Cal ser-ne ben conscients. Això sí, si en 300 anys no han aconseguit acabar amb el català, difícilment se'n sortiran ara. Quan vaig a un establiment a comprar exigeixo que m'atenguin en català, sense excuses, a aquestes alçaces i amb les facilitats que hi ha per aprendre'l, qui no el parla és perque no vol. I a Catalunya és normal parlar català.

Baliga-balaga · 16/08/2016, 01:49

//*//Bon Cop de Falç//*//

Cita:

Volverán banderas victoriosas

"A Nadal l'Agència Tributària el va condemnar per frau l'any 2012, però això no li ha impedit lluir com a abanderat de la delegació espanyola als Jocs de Rio"

per Salvador Cot 15/08/2016

"La guerra no es triste, porque levanta las almas... porque nos enseña que fuera de la bandera, nada, ni aún la vida, importa. Gracias Rafa". Aquest twit oficial de l'Exèrcit de Terra simbolitza perfectament el que va ser la transició i els valors que el règim del 78 va imposar fa quaranta anys. D'entrada, la cita és de Camilo José Cela, funcionari censor del franquisme i intel·lectual protegit de la monarquia espanyola, que el va nomenar senador, a dit, en l'immediat postfranquisme. No és incompatible guanyar el Nobel de literatura amb donar suport al poder establert, com demostra, dia a dia, Mario Vargas Llosa.

Però, en aquest cas, 140 caracters donen per a molt. La proclama franquista s'ha fet des d'un compte, pagat i sostingut amb diners públics, que es permet el luxe de bloquejar un diputat -Alberto Garzón, d'Unidos Podemos- per raons d'aversió ideològica. I, a sobre, aquest tuit franquista té la intenció d'encoratjar Rafa Nadal, l'espanyolisme del qual s'expressa molt amb la bandera, però no gaire amb la contribució a l'erari públic.

A Nadal l'Agència Tributària el va condemnar per frau l'any 2012, però això no li ha impedit lluir com a abanderat de la delegació espanyola als Jocs de Rio. El que deien, fora de la bandera -si pot ser victorioses- no importa res. Ni els impostos.

http://elmon.cat/opinio/15248/volveran-banderas-victoriosas

---------

Volverán banderas victoriosas

"En Navidad la Agencia Tributaria le condenó por fraude en 2012, pero eso no le ha impedido lucir como abanderado de la delegación española en los Juegos de Río"

por Salvador Cot 08/15/2016

"La guerra no se triste, Porque levanta las almas ... Porque nos enseñan que fuera de la bandera, nada, ni Aún la vida, importa. Gracias Rafa". Este twit oficial del Ejército de Tierra simboliza perfectamente lo que fue la transición y los valores que el régimen del 78 impuso hace cuarenta años. De entrada, la cita es de Camilo José Cela, funcionario censor del franquismo e intelectual protegido de la monarquía española, que le nombró senador, a dedo, en el inmediato posfranquismo. No es incompatible ganar el Nobel de Literatura con apoyar el poder establecido, como demuestra, día a día, Mario Vargas Llosa.

Pero, en este caso, 140 caracteres dan para mucho. La proclama franquista se ha hecho desde una cuenta, pagado y sostenido con dinero público, que se permite el lujo de bloquear un diputado -Alberto Garzón, de Unidos Podemos- por razones de aversión ideológica. Y, encima, este tuit franquista tiene la intención de alentar Rafa Nadal, el españolismo se expresa mucho con la bandera, pero no mucho con la contribución al erario público.

En Navidad la Agencia Tributaria le condenó por fraude en 2012, pero eso no le ha impedido lucir como abanderado de la delegación española en los Juegos de Río. Lo que decían, fuera de la bandera -si puede ser victorioses- no importa nada. Ni los impuestos.

Baliga-balaga · 16/08/2016, 23:46

//*//Bon Cop de Falç//*//

Cita:

El revers tenebrós

Andreu Mas - amas@elpunt.cat @Andreumasd

“L'Espanya de la Transició té molts cadàvers a l'armari
i els assassins mai han afrontat la seva responsabilitat

La Transició, de la qual parlava ahir amb motiu de la detenció del president Companys, va ser un procés ple de boira amb un revers tenebrós. Els anys immediatament posteriors a la mort del dictador i el seu relleu al capdavant del país pel seu ungit, el rei Joan Carles I, van estar plens d'episodis foscos, un dels quals va tenir lloc tal dia com avui. El 14 d'agost de 1976, Javier Verdejo, un jove de 19 anys, estudiant de biologia, fill rebel d'una família tradicionalista d'Almeria que havia aportat al Movimiento fins i tot un alcalde, començava a escriure sobre els murs del balneari de San Miguel l'eslògan Pa, treball i llibertat, que qualsevol persona de bona voluntat en aquell moment podia subscriure, perquè Espanya tot just es recuperava de les conseqüències de la crisi del petroli de 1973. El jove va tenir temps d'escriure una paraula sencera quan va aparèixer una parella de la Guàrdia Civil que el va perseguir fins a la platja on el van cosir a trets. La mort del jove va commocionar l'Estat i figures com ara Rafael Alberti van assistir a l'enterrament, una mostra de dol col·lectiu. Els guàrdies civils no van ser ni detinguts, ni jutjats, malgrat que era evident que allò que havien comès no era una acció contra un facinerós sinó un assassinat per motius polítics. Javier Verdejo era membre del Partit dels Treballadors d'Espanya, que es definia com a marxista-leninista. Es van quedar sols exigint justícia; tant els socialistes com els comunistes del PCE van advocar per “oblidar” el que havia passat “pel bé de la nounada democràcia”. Cinc anys més tard, també a Almeria, tres joves: Luis Cobo Mier, Luis Montero García i Juan Mañas Morales van ser arrestats per la Guàrdia Civil a Roquetes de Mar i els seus cossos torturats van aparèixer totalment calcinats dins del seu cotxe al fons d'un barranc. La versió oficial és que els van confondre amb membres d'ETA i la investigació es va tancar de nou sense dirimir responsabilitats, circumstància que es manté així fins avui. Una societat que no expia els seus crims sempre viurà sota l'ombra de la sospita.

http://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/995064-el-revers-tenebros.html

-----------

El reverso tenebroso

Andreu Mas - amas@elpunt.cat @Andreumasd

"La España de la Transición tiene muchos cadáveres en el armario
y los asesinos nunca han afrontado su responsabilidad

La Transición, de la que hablaba ayer con motivo de la detención del presidente Companys, fue un proceso lleno de niebla con un reverso tenebroso. Los años inmediatamente posteriores a la muerte del dictador y su relevo al frente del país por su ungido, el rey Juan Carlos I, estuvieron llenos de episodios oscuros, uno de los cuales tuvo lugar tal día como hoy. El 14 de agosto de 1976, Javier Verdejo, un joven de 19 años, estudiante de biología, hijo rebelde de una familia tradicionalista de Almería que había aportado al Movimiento incluso un alcalde, comenzaba a escribir sobre los muros del balneario de San Miguel el eslogan Pan, trabajo y libertad, que cualquier persona de buena voluntad en ese momento podía suscribir, para que España apenas se recuperaba de las consecuencias de la crisis del petróleo de 1973. el joven tuvo tiempo de escribir una palabra completa cuando apareció una pareja de la Guardia Civil que lo persiguió hasta la playa donde el acribillaron. La muerte del joven conmocionó el Estado y figuras como Rafael Alberti asistieron al entierro, una muestra de duelo colectivo. Los guardias civiles no fueron ni detenidos, ni juzgados, a pesar de que era evidente que lo que habían cometido no era una acción contra un facineroso sino un asesinato por motivos políticos. Javier Verdejo era miembro del Partido de los Trabajadores de España, que se definía como marxista-leninista. Se quedaron solos exigiendo justicia; tanto los socialistas como los comunistas del PCE abogaron por "olvidar" lo que había pasado "por el bien de la recién nacida democracia". Cinco años más tarde, también en Almería, tres jóvenes: Luis Cobo Mier, Luis Montero García y Juan Mañas Morales fueron arrestados por la Guardia Civil en Roquetas de Mar y sus cuerpos torturados aparecieron totalmente calcinados dentro de su coche en el fondo de un barranco. La versión oficial es que los confundieron con miembros de ETA y la investigación se cerró de nuevo sin dirimir responsabilidades, circunstancia que se mantiene así hasta hoy. Una sociedad que no expía sus crímenes siempre vivirá bajo la sombra de la sospecha.

Baliga-balaga · 18/08/2016, 17:24

//*//L'autonomia que ens cal és la de Portugal//*//

Cita:

Aquell patir dels comuns de finals d'agost

"El ritual ja comença a ser una tradició: Ada Colau diu que s'ho rumia fins a l'últim moment i, mentrestant, Rabell i Coscubiela van dient que se'ls exclou i bla bla bla..."

per Salvador Cot 17/08/2016

S'acosta la Diada i els comuns tornen a remoure's, inquiets, davant la disjuntiva de fer-se la foto amb els centenars de milers d'independentistes que ompliran els carrers o, per contra, quedar-se a casa -com fan PP, Ciutadans i el PSC- per poder criticar que TV3 cobreixi les més grans movilitzacions ciutadanes de la història d'aquest país. Davant d'això, el ritual ja comença a ser una tradició; Ada Colau diu que s'ho rumia fins a l'últim moment i, mentrestant, Rabell i Coscubiela van dient que se'ls exclou i bla, bla, bla... Al final, l'alcaldessa de Barcelona desapareix, discretament, durant uns dies de l'escena pública i, apa, fins l'any que ve.

El més curiós és que l'únic argument que fan servir Colau i companyia és que és ERC qui s'ha de moure per fer una majoria de govern amb ells. Dit d'una altra manera, la seva proposta no obliga a què ERC deixi de ser un partit independentista, només cal que els republicans abandonin la voluntat de materialitzar el seu objectiu polític. Una reedició exacta de la filosofia dels dos tripartits, especialment del que van protagonitzar el tàndem Puigcercós-Montilla.

Curiosament -i contra el que diuen els comuns- una aliança d'aquest tipus seria l'única manera ràpida i segura de que els exconvergents recuperessin l'hegemonia en el camp sobiranista/independentista a costa, novament, d'ERC. Però els republicans no picaran l'ham, aquesta vegada. I la prova és l'Ajuntament de Barcelona.

http://elmon.cat/opinio/15253/aquell-patir-dels-comuns-de-finals-dagost

-----

Què en penseu? Se'ls exclou o simplement se n'exclouen ells mateixos del procés d'alliberament de Catalunya per a seguir donant voltes a la roda de hàmster espanyola?

Tunel · 18/08/2016, 18:48

Cita:

Iniciado por Baliga-balaga

http://elmon.cat/opinio/15253/aquell-patir-dels-comuns-de-finals-dagost

-----

Què en penseu? Se'ls exclou o simplement se n'exclouen ells mateixos del procés d'alliberament de Catalunya per a seguir donant voltes a la roda de hàmster espanyola?

Quan arribi l'inevitable xoc de trens tothom s'haurà de definir. Llavors veurem quin camí pren Ada Colau.

09/08/2016, 20:37	#5345
hotmail2866 Fecha Registro: abr 2013 Mensajes último año: 114 SmilePoints último año: 144 Reputación último año: 36 Expes publicadas: 42 Colaboración: 3	Familia Jorge Frenandez Diaz va reconeixar al any 1983 que la transicio li va servir per colocar a tota la familia (germans - cuynats ) a la administracio pública
	Citar

10/08/2016, 14:24	#5347
hotmail2866 Fecha Registro: abr 2013 Mensajes último año: 114 SmilePoints último año: 144 Reputación último año: 36 Expes publicadas: 42 Colaboración: 3	Ciudadanos Primer volia amb PSOE i ara Rivera prepara el sí per la investiDURA de Rajoy Rivera obvia que tot el PP és imputat per el cas Bárcenas Bump: Primer volia amb PSOE i ara Rivera prepara el sí per la investiDURA de Rajoy Rivera obvia que tot el PP és imputat per el cas Bárcenas
	Citar

11/08/2016, 07:43	#5349
hotmail2866 Fecha Registro: abr 2013 Mensajes último año: 114 SmilePoints último año: 144 Reputación último año: 36 Expes publicadas: 42 Colaboración: 3	Udc Uni' abocada al concurs de creditors La formaci'o no ha aconseguit arribar a un acord amb els bancs pel seu deute de 19 millons potser la liquidacio del partit Tot gracies al Sr del Palace (Durán i Lleida) Fins a on ant arrivat als sucessors de Carrasco i Formiguera
	Citar