L'estat del govern de l'Estat

"D'aquí només pot sorgir una situació de desobediència civil dels càrrecs públics electes que obre un evident panorama d'inestabilitat i ingovernabilitat"

per Ramón Cotarelo 08/11/2016

Per fi hi va haver govern. Canvien algunes cares, però es manté sense variació l'eix econòmic, prova que se seguirà aplicant la mateixa política econòmica de retallades i receptes neoliberals. Es reforça el poder de l'Opus Dei amb tots els ministres jurant la Bíblia, no per la Constitució. I això que és la seva. Cessen els ministres més abrasats per la pirotècnia de la seva incompetència, el d'Exteriors i el de l'Interior. Els dos que porten més de quatre anys fustigant el procés independentista, de vegades amb mitjans presumptament il·legals, i sense aconseguir altra cosa que consolidar-lo i avançar-lo. Els dos substituts s'inscriuen en la línia de bel·licositat anticatalana. El senyor Zoido (Interior) ja ha avalat l'actitud del seu antecessor en relació amb les seves converses presumptament il·legals contra els seus adversaris polítics. El del bigarrat García Margallo sembla donar un perfil de major competència a l'hora de curtcircuitar l'acció exterior de la Generalitat. És una cosa buscada. Si més no, per deixar de fer el ridícul en els fòrums internacionals, cosa garantida amb el ministre anterior.

Catalunya està molt present en el naixement d'aquest govern. Sense dir-ho, per descomptat, ja que la política oficial segueix sent negar l'existència d'alguna cosa més que un problema d'ordre públic. La nova configuració de la vicepresidència així ho prova. Sáenz de Santamaría es desprèn del càrrec de portaveu i es dedicarà primordialment a Catalunya. Disposa de recursos formals al conservar el ministeri d'Administracions Territorials i materials molt potents, al tenir el CNI a les seves ordres.

Fins ara, la vicepresidenta ha estat qui ha arbitrat l'acció del govern davant l'independentisme català, acció amb dues vessants: negativa tancada a tot plantejament de diàleg que suposi acceptació directa o indirecta d'un referèndum, i recurs sistemàtic a la via repressiva davant tot tipus d'actes de les institucions catalanes, des del Parlament als ajuntaments. La seva dedicació a temps complet sembla indicar un propòsit de perseverar en les dues vies. Compte per a això amb un implícit suport parlamentari de l'oposició, almenys de Ciutadans i el PSOE, en una mena d'unió sagrada que ja es veu a l'hora de propiciar o no el suplicatori per al processament de diputats independentistes. Si la majoria de l'oposició avala l'actitud de tancament a tota negociació, és a dir, a tota solució política; si es nega a debatre sobre legitimitat, la qüestió queda reduïda a l'àmbit de la legalitat.

És a dir, repressió i acció dels tribunals, però sense solució visible. A qualsevol li arriba que el grau de suport social i imbricació en les institucions que ha aconseguit l'independentisme no es pot tractar com un problema d'ordre públic sota pena d’enquistar-ho en un cercle d'acció-reacció, de desobediència i repressió fins que una de les dues parts o potser les dues, estiguin al límit de les seves possibilitats. El sentit comú i l'experiència mostren que una situació de confrontació sostinguda en el temps amb recursos i contrarecursos permanents, realment minva i molt la capacitat d'acció de les instàncies enfrontades. No obstant això, la decisió de confiar la política "catalana" a una sola persona de tarannà tan autoritari com la vicepresidenta mostra la voluntat de tractar el conflicte amb la mentalitat impositiva de sempre. Si hi hagués el menor ànim de buscar una solució negociada s'habilitaria un òrgan ad hoc, com un consell o una comissió interministerial que poguessin canalitzar alguna forma d'enteniment.

L'enroc de l'Estat, sense cap iniciativa, en una actitud de negació permanent, no deixa una altra possibilitat a les autoritats electes amb un mandat independentista de seguir endavant de forma unilateral amb el seu full de ruta. La legitimitat d'aquesta manera de fer no deriva només de la seva pròpia intenció sinó del fet que l'interlocutor rebutja tota solució que no sigui l'oberta hostilitat. D'aquí només pot sorgir una situació de desobediència civil dels càrrecs públics electes que obre un evident panorama d'inestabilitat i ingovernabilitat.

Dos riscos apunten a l'horitzó independentista. En primer lloc, l'abast de la desobediència. Aquesta correspon del tot als càrrecs públics electes. No cal exigir-als funcionaris. Es tracta d'una situació de doble poder, com la que es dóna en els processos revolucionaris. Però aquesta, tot i ser revolucionària en el fons, no ho és en la forma, en la qual ha de prevaler el caràcter pacífic i l'imperi de la llei. El procés és cosa dels polítics. Els funcionaris, com el conjunt de la població, han de quedar protegits. La seva participació serà voluntària i individual però de cap manera obligada.

El segon risc és de caràcter més polític i neix de la pròpia dinàmica catalana. Neix d'aquest nou partit de l'esquerra sobiranista, fet des de En Comú, dirigit, pel que sembla pel senyor Domènech i sota inspiració general de la senyora Colau. Per molt que els seus fundadors emboliquin les seves manifestacions en confusions de caràcter sobiranista, serà impossible dissipar la sospita que la seva raó de ser, en gran mesura, és servir de veu a un electorat català d'esquerra que no és independentista.

Conservar l'estabilitat, sense fracturar la governació i mantenir l'avantatge sobre les ofertes unionistes són les tasques de l'independentisme que el nou govern de l'Estat mira de frustrar.

Abans he anat a xiular a can Llanos de Luna, i m'he fet una foto amb l'Albà! Un crack!

No erem pas gaires, cal que l'independentisme es mobilitzi sempre quan calgui, i avui era important mostrar suport a Santiago Espot.

Bé, següent parada: 13N Fonts de Montjuïch i Maria Cristina. Tothom cap allà aquest diumenge.

La independència no l'aconseguirem pas des del sofà de casa...

//*// Visca Catalunya Lliure //*//

Renfe va amb ‘f’ de Franco

Xavier Roig10/11/2016 17:58

Segueix-me

Un dia, quan col·laborava setmanalment en el programa de ràdio que feia en Joan Barril, vaig preparar un tema titulat “El carter sempre truca dues vegades... al mes”. Feia referència al sistema de distribució de cartes de Correus a Sant Cugat del Vallès. L’Ajuntament de la població ja portava temps queixant-se. Era un escàndol. Ho van arreglar únicament a mitges. Actualment només que hi hagi un dia de festa entre setmana -per exemple, aquest darrer 1 de novembre- no reps les publicacions setmanals. Te les lliuren la setmana següent, i aleshores en reps dos exemplars simultàniament. Estiu i Nadal, oblida-te’n. Més val comprar-les al quiosc. I és que a Espanya hi ha dues empreses per a les quals Franco encara no ha mort: Renfe i Correus.

La darrera incidència de Renfe a les Terres de l’Ebre, on, pel que sembla, es va assignar com a maquinista un individu que -ves per on, que estrany- estava de baixa, és digna de pel·lícula d’en García Berlanga. I si a aquests dos reductes del franquisme (Renfe i Correus) se’ls ha fet verdet és perquè pateixen una malaltia que es diu falta d’estímul. Una situació que és conseqüència de dues inaccions: 1) no haver fet net en el seu moment i, posteriorment, 2) no haver-les incorporat a la lògica del mercat, del servei al client.

La darrera incidència de Renfe a les Terres és digna de pel·lícula d’en García Berlanga

Un exemple clar de fer net el tenim a l’exèrcit. En un moment determinat, arran de l’intent de cop d’estat del 23-F, les autoritats polítiques van decidir que allò no podia tornar a succeir. I no es tractava de fer un exèrcit favorable a cap ideologia sinó de desmuntar una mediocritat ancorada en l’immobilisme per incorporar-lo al món actual. I la manera de fer-ho va consistir a professionalitzar-lo i enviar cap a casa els resistents al canvi.

Com a usuari des dels quinze anys, aquest columnista ha viscut la trajectòria dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya. Eren un desastre fins que se’n va fer càrrec de manera seriosa un professional competent, en aquest cas el senyor Albert Vilalta. La reconversió dels Ferrocarrils ha estat modèlica, i les successives innovacions en material i servei s’han detectat cada dia una mica. El senyor Vilalta va passar l’escombra per fer net a l’organització. I va dotar l’equip d’un professionalisme que mai havia tingut d’ençà de la Guerra Civil.

Però en el cas que ens ocupa (Renfe i Correus), i per culpa de la inacció dels governants quan tocava, es van conjuminar dos fets letals: l’al·lucinant corporativisme funcionarial que caracteritza aquests sectors amb els nous drets sindicals -en el tema sindical només va caldre girar-lo 90°, passar-lo de vertical a horitzontal, mantenint-ne els vicis-. La combinació mata qualsevol cosa. Organitzacions que practiquen el menfotisme permanentment. Només durant el breu període sota la presidència de Mercè Sala a Renfe -amb Josep Borrell de ministre- es va poder albirar una certa ventilació. Però, com ella em va confessar, per millorar Renfe calia fer tabula rasa.

La gran recessió ha estat, per a Renfe, una manera de contemplar l’espectacle des d’una posició de casta privilegiada

I és en aquest entorn hostil -generat per tothom, la gerència i els treballadors- que la Generalitat lluita, fa uns anys, pel traspàs de Rodalies. Ignoro si ho aconseguirà. I si ho fa hauria de ser amb la capacitat irrenunciable de poder passar-hi l’escombra o bé designar una altra empresa (pública o privada) que faci la feina amb una certa professionalitat. Perquè ¿què és el que falla a Rodalies? Tot. L’oposició al traspàs és callada i no necessita coordinació, ja que tothom, a Renfe, aspira al mateix: quedar-se com està. L’immobilisme més aberrant. Segur que hi ha empleats valuosíssims (ni que sigui per probabilitats toca que n’hi hagi uns quants milers) i que han de dur a terme la feina que molts altres col·legues no fan. Segur. Però el resultat global és el que és. El blindatge en el lloc de treball, el descontrol, la laxitud, la informalitat, l’absentisme, la desídia... constitueixen un privilegi impossible de millorar. La gran recessió ha estat, per a Renfe, una manera de contemplar l’espectacle des d’una posició de casta privilegiada. I si algú se sent amb ganes de replicar el que afirmo, li aconsello que abans ho contrasti amb alguns dels milions i milions de treballadors que s’han vist abocats a l’atur i/o a la reducció salarial, a més d’haver de mantenir econòmicament Renfe tot i patir-ne l’abominable servei, sense alternativa.

¿Podem esperar renovació profunda en aquestes dues organitzacions? Difícil. I el traspàs net a la Generalitat no sembla versemblant a curt termini. En un entorn d’una certa racionalitat, del qual el nostre país no sembla formar part, els usuaris habituals de Renfe i Correus haurien de liderar l’independentisme.

Defensem-nos. Junts. Aquest diumenge.

«Aquesta crida a la unitat també és una raó per a omplir diumenge l'avinguda de Maria Cristina de Barcelona»

Per: Vicent Partal
10.11.2016 22:00

Diumenge les entitats sobiranistes han convocat una concentració en defensa de tots els càrrecs públics i ciutadans que són perseguits per la implicació en el procés cap a la independència.

La llista de víctimes de represàlies ja comença a ser llarga: Santi Vidal, Artur Mas, Joana Ortega, Irene Rigau, Francesc Homs, Carme Forcadell, Montserrat Venturós, Joan Coma, Santiago Espot… És una llista transversal, formada sobretot per polítics de tots els colors i de totes les institucions, però també per més gent. Al final, siga com siga, tots són ciutadans de Catalunya que tenen la seua normalitat amenaçada per l’obcecada judicialització del procés d’independència que ha desfermat el govern espanyol.

Per això defensar-los és defensar-nos a nosaltres mateixos. No hi ha cap indici que el nou govern espanyol vulga alterar la política respecte de les institucions catalanes. Deixant de banda les especulacions periodístiques, algunes de ben interessades, no hi ha res de nou. En conseqüència, si l’estat continua en la mateixa línia que fins ara, la llista, la llista de perseguits, no pot fer sinó créixer.

Contra això, com a societat, cal que oposem una reacció contundent, la mobilització permanent i sobretot la unitat. En alguns dels darrers episodis repressius hem vist picabaralles i instrumentacions partidistes que simplement són fora de lloc. Cal preservar un denominador comú que, amb respecte a les formes de cadascú, evite de desenfocar i de desviar la crítica. El problema substancial que tenim no són les diferències entre els partits. És la judicialització de la vida política per part de l’estat espanyol, que ja ha travessat barreres indignes d’un estat democràtic –especialment convertint el TC en un tribunal amb capacitats penals.

Aquesta crida a la unitat també és una raó per a omplir diumenge l’avinguda de Maria Cristina de Barcelona. L’hem d’omplir per demostrar la nostra solidaritat amb les víctimes de represàlies. L’hem d’omplir per fer veure a l’estat que la repressió no li eixirà debades i que trobarà davant un país disposat a respondre. Però l’hem d’omplir també per reclamar a les institucions catalanes i als partits rigor, generositat, capacitat de diàleg, coordinació i unitat a l’hora de plantar cara a qualsevol cosa que puga venir.

Defensem-nos, doncs. Defensem-nos junts. Defensem-nos diumenge.

Just abans de l'explosió

"La mobilització constant i persistent s’acabarà transfromant inevitablement en necessària i determinant"

per Nerea Rodríguez 11/11/2016

Aquest diumenge les entitats sobiranistes han convocat una nova concentració. En aquesta ocasió contra la judicialització de la política i en defensa de les institucions. El lema és clar: “Per la democràcia”. Tres paraules per donar suport a Artur Mas, Joana Ortega, Irene Rigau, Francesc Homs, Carme Forcadell, Montse Venturós, Joan Coma, i tants d’altres càrrecs electes més o menys desconeguts que se la juguen dia rere dia per complir el mandat de les urnes.

Així, a les 12 hores de diumenge tindrà lloc a les Fonts de Montjuïc un acte de dignitat. No només pel fet de tornar a dir ‘prou’ i de mobilitzar-se pacíficament, sinó perquè, de nou, es tracta de la defensa de tots i cadascun dels catalans que van escollir aquells representants que ara l’Estat ha decidit perseguir. I hi haurà un moment que, després de tants atacs, la resposta de la ciutadania serà tan contundent que hi haurà un abans i un després.

Només cal que l’Estat faci algun pas més. Que efectivament inhabiliti l’expresident Mas o la presidenta Forcadell. I quan això passi, llavors sí que no hi haurà aturador possible, ni amenaces ni intimidacions que paralitzin un poble determinat a ser lliure. De fet, el president de l’ACM i alcalde de Premià de Mar, Miquel Buch, ha proposat avui en declaracions al Món que tots els ajuntaments catalans despengin la bandera espanyola alhora en una data del 2017 prèvia a la celebració del referèndum. Si la proposta prospera i nombrosos ajuntaments catalans agafen el guant, serà una nova mostra que això ja no hi ha qui ho aturi i que la por s’ha anat fent cada vegada més minúscula fins acabar desapareixent.

Per això cal ser-hi aquest diumenge, perquè la mobilització constant i persistent s’acabarà transfromant inevitablement en necessària i determinant. Probablement durant dies seguits, sota la mirada ofesa i rabiosa d’un Estat que ja no tindrà opcions de guanyar cap partida.

Diumenge, manifestació en defensa de la democràcia

Antoni Bassas11/11/2016 19:36

Deixar de seguir

DISSABTE ELS OFERIM UNA entrevista amb Joan Coma Roura, regidor de Capgirem Vic. En qualsevol moment pot ser detingut i conduït a l’Audiència Nacional, a Madrid, perquè hi declari (va decidir no anar-hi el dia que el van cridar), i tot per haver apel·lat a la desobediència durant un ple municipal en què es votava el suport o no a la declaració de ruptura del Parlament. Coma és un tipus serè, intel·lectualment potent, i amb zero voluntat de ser un màrtir. Creu que la ratlla política a Catalunya ja no es dibuixa entre independentistes i no, sinó entre demòcrates i no, els que volen que tothom pugui votar i els que ja els està bé que ho prohibeixin. Coma està envoltat d’amics. Literalment. Cada dia l’acompanya algú perquè en el moment de la detenció no estigui sol. La persona que el va acompanyar a l’ARA no ho és pas, d’independentista.

Opino cuando me parece... se que te molesta que se opine diferente a ti. Pero eso lo solucionara el señor Alba cuando sea el ministro de Gobernacion de la republica catalana

Tendrias que tener delante a los padres hijos y hermanos de los asesinados por ETA. Y explicarle esas cosas. A niños huérfanos porque a su padre le han pegado un tiro en la nuca por ser periodista contrario. O politico que piensa diferente o por trabajar de guardia civil o de policia nacional.

Deberias dar explicaciones a los familiares de los muertos de atocha.

El estado español....la culpa siempre la [...]

Yo tinc un pla:

Veig que en les teves intervencions, aixi en un dia com avui una conclusio diferent, que sempre son de sentirte atacat, no de crear solucions, pero si discusions, de seguir el fil cap a altre costat, respecto sempre totes les opinions, sempre que siguin de dialeg de respecte, no de dialeg de sentirse atacat per atacar.No llegeixo mes enlla, seria mes interesant una construccio a lo possible en posistiu.siguem tots democratas i donem el sentit d'expressio en les urnes amb un referendum, no tingueu por, i no aneu a la ignorancia del 80% dels catalans que ho volen.

Visca [...]

Proposen que tots els ajuntaments catalans despengin la bandera espanyola alhora

Miquel Buch (ACM) planteja que els consistoris arriïn l'ensenya de l'Estat un dia del 2017, i que no la tornin a hissar fins el referèndum

per Bernat Vilaró 12/11/2016


El president de l'ACM i alcalde de Premià de Mar, Miquel Buch, en una imatge d'arxiu | ACN

Nou repte del municipalisme sobiranista. El president de l'Associació Catalana de Municipis (ACM), Miquel Buch, ha proposat que tots els ajuntaments catalans despengin la bandera espanyola alhora, en una data del 2017 prèvia al referèndum. Tal i com ha explicat el propi alcalde de Premià de Mar a El Món, la proposta és que la bandera no es torni a hissar fins la celebració de la votació, prevista per a la segona quinzena de setembre.

Buch ha valorat que l'estratègia que fins ara han seguit els municipis per arriar la bandera espanyola "no ha acabat de sortir bé", sobretot perquè la llei és molt clara. Per això, el president de l'ACM considera que ha arribat l'hora de buscar una nova fórmula que passi per l'acció unitària.


Cobertura legal

En declaracions en exclusiva a El Món, Buch ha afegit que la proposta hauria de passar pels plenaris municipals per tal de donar cobertura legal a la iniciativa. D'aquesta manera, els alcaldes i regidors estarien donant compliment del mandat democràtic i a una petició formulada als consistoris. Així, la justificació d'aquesta desobediència simbòlica és garantir precisament l'obediència al poble.


Les lletres 'desobediència' davant del Parlament, en una concentració de suport a Carme Forcadell, el 20 d'octubre de 2016 | ACN

Salt qualitatiu

Buch ha insistit que el 2017 cal fer un salt qualitatiu en les accions prèvies al referèndum sobre la independència. "Si els ajuntaments despengen la bandera espanyola el mateix dia, en una data anterior al referèndum, ja no es tractarà de microdesobediències, ja que estaríem parlant d'una desobediència generalitzada".

En aquest sentit, el president de l'ACM ha apuntat que cal passar de fer "microdesobediències" arreu del territori, on la realitat és que cada municipi decideix una estratègia diferent. "Ara hem d'anar cap a les macrodesobediències", ha sentenciat Buch.


L'Ajuntament de Sabadell sense la bandera espanyola, el 4 de novembre de 2016 | ACN

Garantia d'èxit

Finalment, l'alcalde de Premià valora que els municipis han de seguir "una estratègia compartida", en la línia del que també apunta Xavier Godàs, alcalde de Vilassar de Dalt, en aquest article publicat a El Món. "Cal avançar conjuntament, i està clar que si el 2017 ha de passar alguna cosa per aconseguir la independència, passa per la unitat".

En aquesta línia, Buch ha conclòs que el municipalisme sobiranista ha de traçar "una estratègia comuna i conjunta que sigui garantia d'èxit". Segons el president de l'ACM, cal enfocar i preparar el 2017 d'aquesta manera.

"Sempre hi haurà algú que vulgui fer un pas més endavant o més enrere, però si majoritàriament seguim la mateixa línia, la unitat ens farà triomfar", ha conclòs Buch.

Les entitats confien que el sobiranisme mostri avui la seva força a l’Estat

JORDI MUMBRÚ Barcelona13/11/2016 00:00

“Un cop de puny sobre la taula”. Això és el que faran avui els milers de catalans que provaran d’omplir l’avinguda Maria Cristina de Barcelona, segons l’expressió feta servir pels responsables de les entitats convocants, Òmnium Cultural, l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i l’Associació de Municipis per la Independència (AMI). Després que el Parlament ja hagi aprovat diferents resolucions en contra de la judicialització de la política, les entitats consideren que ha arribat l’hora que sigui el carrer qui faci sentir la seva veu. Les forces sobiranistes que avui participaran en la protesta, entre les quals també hi ha els comuns, confien oferir avui una resposta massiva que serveixi per donar suport a tots els polítics que tenen causes pendents i deixar clar que la desobediència té cada cop més defensors a Catalunya.

La concentració, que s’ha convocat sota el lema “Per la democràcia, defensem les nostres institucions”, començarà a les 12 h, inclourà parlaments dels presidents de les tres entitats i comptarà amb la presència de bona part dels polítics afectats per la judicialització.

Una de les causes més importants afecta directament la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, per haver permès que els diputats debatessin les conclusions de la comissió del procés constituent, el 27 de juliol. La Fiscalia Superior de Catalunya atribueix a Forcadell els delictes de desobediència greu i prevaricació continuada. Són els mateixos a què s’enfronten Artur Mas (per a qui demanen 10 anys d’inhabilitació), Joana Ortega i Irene Rigau (nou i mig, en el seu cas) per l’organització del 9-N -encara esperen data per anar al banc dels acusats-. Un cas que també afecta el portaveu del PDECat a Madrid, Francesc Homs, que espera ser enviat al Suprem.

La Fiscalia de l’Audiència Nacional també ha obert vuit causes per sedició contra diferents ajuntaments per haver donat suport a la resolució independentista del 9-N al Parlament. S’està tramitant, a més, un possible delicte electoral contra l’alcaldessa de Berga, Montse Venturós, per no haver retirat l’estelada del balcó de l’Ajuntament en dia electoral i no haver-se presentat davant el jutge quan li van fer el requeriment. Els Mossos la van detenir a casa seva i la van traslladar fins als jutjats. Més tard va quedar en llibertat després que el jutge li prengués declaració.

La justícia també va darrere del regidor de la CUP de Vic Joan Comas per un possible delicte d’incitació a la sedició. Al còmput s’hi sumen sis regidors de Badalona acusats de desobediència per haver obert l’Ajuntament el 12-O.

Aquests casos són només una petita part de la judicialització del procés. Fins ara s’han obert, almenys, 407 causes que afecten 259 ajuntaments i diputacions, segons el recompte de l’Associació de Municipis per la Independència (AMI), que adverteix de la dificultat de fer-ne el seguiment.

D’aquestes causes, la majoria de les quals interposades a petició de la Delegació del govern espanyol, 124 ja han sigut desestimades, de manera que en queden 283 pendents per resoldre. Les causes que s’han obert són per no penjar la bandera espanyola (103), impulsar la sobirania fiscal (106), pagar la quota anual de l’AMI (84), declarar-se “territori català lliure i sobirà” (47) o treballar el 12 d’octubre (58).

El catedràtic de dret penal Joan Queralt explica a l’ARA que “en una democràcia consolidada ni s’haurien obert aquestes causes” i exposa que, davant d’aquesta situació excepcional, no s’atrevia a vaticinar com poden acabar. “Si el que està fent el Tribunal Constitucional m’ho posa un alumne, el suspenc”, va assegurar el professor.

El catedràtic de dret constitucional Xavier Arbós insisteix a diferenciar les causes obertes contra ajuntaments de la que s’està tramitant contra la presidenta del Parlament. “La repercussió política no és la mateixa. Carme Forcadell representa les declaracions polítiques del Parlament”, remarca. Arbós recorda que el govern espanyol va demanar la suspensió de la comissió del procés constituent al mes de febrer “però el TC no va sentenciar fins al mes de juliol, és a dir, que no va anar a la màxima velocitat”. Per a Arbós, “no es pot tenir una visió angelical” del conflicte actual amb l’Estat “però tampoc es pot pensar que tothom fa el que el mestre de cerimònies exigeix”, és a dir, que tot formi part d’una conxorxa contra Catalunya.

Arbós adverteix que al Parlament “es va desobeir la interlocutòria del TC”, de manera que la causa s’havia d’obrir. Tot i així, afegeix: “El que no tinc clar és que sigui Forcadell la responsable perquè ella també està sotmesa a l’obligació de garantir el dret a les funcions parlamentàries”.

Marcel Mateu, professor de dret constitucional de la UAB, critica que el TC sigui “el braç armat de la política partidista del PP” i diu que “seria gravíssim inhabilitar una presidenta del Parlament”.

Les entitats creuen que els arguments jurídics queden enrere en la judicialització del procés, i volen que la mobilització al carrer serveixi per demostrar a l’Estat que ha de triar un altre camí.

Nostàlgia d’ETA

Joan B. Culla12/11/2016 17:22

Segueix-me

El terrorisme d’ETA va constituir una tragèdia sagnant i, des de la fi del franquisme fins al 2011, una pràctica criminal i injustificable. Però en la vida política s’aprofita tot, i seria molt ingenu no veure que els quasi trenta-cinc anys d’activitat terrorista en democràcia també van tenir, al costat de molts milers de víctimes directes i indirectes, un cert nombre de beneficiaris.

Per exemple, el Partit Popular. Quan governava, el PP va convertir la contundència de la lluita contra ETA i la persecució penal de tot l’àmbit abertzale en estendard del seu zel patriòtic i eficaç reclam per als sectors més ultres de l’electorat (recordem els vergonyosos esforços d’Aznar i els seus ministres per atribuir al grup basc els atemptats de l’11-M). Quan va ser a l’oposició, el terrorisme etarra li va servir per desgastar els governs socialistes, acusant-los de feblesa o fins i tot de traïció. Per a algunes figures del partit dretà (de Jaime Mayor Oreja a María San Gil), ETA va esdevenir l’única raó de ser de la seva actuació política.

També el PSOE va obtenir dividends de l’activitat etarra. Sense la il·legalització de l’independentisme basc d’esquerres a partir de la tesi que “tot és ETA”, el socialista Patxi López no hauria arribat mai a lehendakari, ni hauria governat Euskadi des del 2009 fins al 2012, sempre amb el suport del PP. Els beneficis, però, no es van limitar al bloc bipartidista: en el clima creat pel terrorisme, individus que no haurien sortit mai de l’anonimat es van erigir en portaveus oficials de les víctimes i en personatges amb poder i influència (l’exemple més extrem és el de Francisco José Alcaraz); i determinats intel·lectuals o universitaris van adquirir fama i fortuna gràcies a la condició —àmpliament publicitada— perseguits, exiliats i enemics implacables de la banda etarra i de tot allò que s’hi pogués associar.

Tanmateix, l’octubre del 2011 ETA va abandonar definitivament l’activitat armada. No, no crec que calgui donar-li’n les gràcies, però sí que em sembla imprescindible prendre nota d’aquest fet i valorar-ne les degudes conseqüències. Sobretot quan, del 2011 ençà, els diversos cops policials que ha sofert l’organització l’han convertit més en un fantasma que en una realitat operativa.

Però, quin és el problema? Doncs que molts dels antics beneficiaris de l’existència d’ETA (des del govern espanyol del PP i certs mitjans de comunicació fins a associacions de víctimes i intel·lectuals de professió antietarra) es resisteixen a deixar de percebre’n les rendes, encara que siguin minvants. Vam poder visualitzar-ho, fa unes setmanes, arran de la baralla de matinada, en un bar d’Altsasu, entre uns guàrdies civils i altres clients de l’establiment: titulars de premsa que tornaven a parlar de “proetarras”, manifestació a Pamplona sota el lema “Navarra por la libertad con la Guardia CivilNo habrá impunidad”, etcètera. Reflexions semblants suscita la celebrada detenció a França, el passat dia 4, del suposat “último jefe de ETA”, un desconegut sense cap causa pendent amb la justícia i a qui fons policials reconeixen “nula experiencia terrorista”. La qüestió és anar fent bullir l’olla...

Entre els que volen seguir escurant el plat de l’antiterrorisme hi ha, lògicament, alguns dels promotors de Basta Ya, Fòrum Ermua i altres plataformes semblants, que havien tingut el seu temps de glòria fa una quinzena d’anys, a l’escalf de la presidència d’Aznar. I, de tots aquells irreductibles, el més actiu i pugnaç amb diferència és el filòsof Fernando Savater.

Lluny de considerar-se desautoritzat pel naufragi del partit polític que va contribuir destacadament a fundar (Unió Progrés i Democràcia), impertèrrit després d’haver aconseguit l’1,2% dels vots com a candidat al Senat per Madrid el 20-D, i el 0,42% com a candidat al Congrés el 26-J, Fernando Fernández-Savater Martín no deixa passar gairebé cap de les seves actuals tribunes d’opinió sense intentar mantenir viu l’enemic la lluita contra el qual li ha estat tan profitosa: “La violencia ha sido derrotada, felizmente, pero la pócima de la que nació sigue burbujeando en el caldero”. En conseqüència, cal agafar al vol qualsevol pretext per alertar que els proetarres siguen ahí. Al bar d’Altsasu o a l’hemicicle del Congrés de Diputats, aplaudint el discurs de Gabriel Rufián durant la definitiva investidura de Rajoy.

La qüestió és poder descriure Rosa Díez com la “luchadora antiterrorista en el País Vasco” i no com allò que va ser, una política professional que, a base d’autoritarisme i egolatria, va enfonsar UPyD en la misèria. La qüestió és poder fer un pack amb les dues obsessions savaterianes: “los batasunos” -l’empremta inesborrable i irredimible d’ETA- i Podem, els infames Errejón i Iglesias que festegen amb Otegi, que aplaudeixen Bildu i -el pitjor de tot- que apleguen cinc milions de vots defensant el dret a l’autodeterminació. Això, això sí que és una victòria d’ETA!

Yo tinc un pla:

Veig que en les teves intervencions, aixi en un dia com avui una conclusio diferent, que sempre son de sentirte atacat, no de crear solucions, pero si discusions, de seguir el fil cap a altre costat, respecto sempre totes les opinions, sempre que siguin de dialeg de respecte, no de dialeg de sentirse atacat per atacar.No llegeixo mes enlla, seria mes interesant una construccio a lo possible en posistiu.siguem tots democratas i donem el sentit d'expressio en les urnes amb un referendum, no tingueu por, i no aneu a la ignorancia del 80% dels catalans que ho volen.

Visca [...]

Ving de Avd María Cristina gent de tota reu i totes les edads
PER LA INDEPENDENCIA DESOBEIM

Per mes que el vividor de la politica Sr.Millo (UDC_PP) digui que un acte fet per la tiranía

Un llapis mai no dibuixa sense una mà 13.11.2016 22:00

L’independentisme té una sorprenent capacitat de crear imatges poderoses, d’emmarcar records amb contingut, de dotar de nous significats elements de la vida quotidiana que tots coneixem.

Ahir fou el cas d’una vella cançó dels Lax’n’Busto, ‘Llença’t’, que en la concentració en suport dels electes encausats va esdevenir un nou himne, una nova bandera col·lectiva.

Ignore de qui va ser la decisió i com la van triar, però la lletra té una frase que resumeix perfectament allò que s’hi va veure ahir: ‘Un llapis mai no dibuixa sense una mà.’

Ahir vam veure coses importants a Montjuïc. Va ser una mobilització enorme, que va anar més enllà del que s’esperava i que vol ser la primera d’una nova etapa: ara ens haurem de mobilitzar més sovint i més de pressa. Va ser una mobilització on, com no s’havia vist mai, polítics i ciutadans van fer-se costat els uns als altres. Des de l’escenari es va dir i repetir que tenim una classe política que ens representa amb dignitat, però es va insistir també que els imprescindibles eren aquells que omplien l’avinguda de Maria Cristina i la plaça d’Espanya.

I es va veure i viure la unitat, en defensa de tots. Ningú no va fer llistes parcials ni va posar els uns per damunt dels altres. Encara menys els uns contra els altres. Els regidors de Guanyem-Badalona en Comú, al costat de l’ex-president Mas, de la presidenta Forcadell o de la batllessa de Berga, Montserrat Venturós. Tots van compartir escenari al final de l’acte en una fotografia històrica en què, si Espanya no fos tan arrogant, seria capaç de veure el gran error que comet: uneix els polítics entre ells, malgrat les enormes diferències que tenen, i els uneix amb una ciutadania mobilitzada i disposada a anar on calga per defensar no tan sols el país sinó també la democràcia.

Perquè, al final del tot, l’error més gran que ha comès l’estat espanyol és haver convertit el procés cap a la independència en una revolució pels drets més bàsics, per la democràcia. I jo no sé imaginar-me cap argument tan poderós per a traçar amb el llapis de la política, sobretot si aquest llapis és guiat amb tanta fermesa com es va veure ahir per la mà del poble.

No em sento atacat amic Stylxxx! nomes dic que el senyor Alba no em mereix cap tipus de respecte. Les seves idees em semblen extremistes i molt a prop del exclusionisme i de la neteja politica en un futur. Nomes es aixo.

Per altra banda discrepo amb tu del 80% de catalans, hi ha una part important que el referendum el volen amb negociació, no per les braves, si sumem els que volen aixo surt el 50% mes o menys. Quan les coses estan aixi, no crec que es tingui que trencar res, sino parlar. i no em serveix dir que ja em parlat prou, perque es la meitat dels catalans.

El que ha passat a [...]

El port de Madrid

"El govern de Madrid ha impugnat la consulta, que estava prevista per a diumenge vinent, perquè es fa en base a la llei catalana i perquè l'Ajuntament no ha demanat permís, prèviament, al Consell de Ministres"

per Salvador Cot 14/11/2016

Aquest diumenge, a les sis, centenars de tossencs van debatre -presencialment i a través de la televisió local- sobre si estan d'acord, o no, amb la construcció d'un port que, com passa en aquests casos, implica una àmplia reordenació del territori. Hi ha cartells al carrer, dues oficines electorals, arguments contraposats, debat entre els veïns i, òbviament, controvèrsia entre les agrupacions locals dels partits. Tossa és un poble prou conscient i prou participatiu com per haver estat el primer municipi en declarar-se antitaurí el 1989, vint-i-un anys abans que el Parlament de Catalunya fes el mateix.

Doncs bé, tot el que han debatut els tossencs està a punt de no servir de res. El govern de Madrid ha impugnat la consulta, que estava prevista per a diumenge vinent, perquè es fa en base a la llei catalana i perquè l'Ajuntament no ha demanat permís, prèviament, al Consell de Ministres. Els tossencs, per tant, es poden quedar sense prendre una decisió democràtica no perquè no tinguin criteri o perquè no ho vulguin fer, sinó perquè són espanyols.

Les coses són així i l'estat espanyol ve d'aquesta tradició. El que importa no és de què es tracti, sinó qui ho decideix i amb el permís de qui. I els tossencs tenen la mania de ser catalans i voler decidir per si mateixos.